montseval

sábado, 19 de julio de 2008

La veritat

Faig meves aquestes paraules sobre La Veritat
Només l’honestedat perdura més enllà de la vida, de l’amor, de la mort, de tot. Oh, tu que vens després meu ¿ho creuràs? Al final la única cosa que val la pena posseir és la veritat; és més emocionant que l’amor, més alegre i més apassionant. Es senzillament allò que no pot fallar. Tot el demés fracassa. De tota manera, jo li dedico la resta de la meva vida a la veritat i només a ella.
Del Diario de Katherina Mansfield, publicat per Lumen. Traduït del castellà de Babelia (El País) del 5-7-2008

martes, 15 de julio de 2008

Una escena

Aquest hivern, sortint un dia del cine Renoir-Floridablanca, vaig veure una escena molt tendra: un home mig agenollat i acotxat cordava els botons de l’abric....de la seva mare, que era un velleta molt petita. Aquesta acció que ara feia el fill, molts anys abans, devia ser ella qui la feia amb ell, llavors nen petit.
Accions mil vegades repetides però que amb el anys canvien de cantó. Ara la mare cap al fill. Desprès del fill cap a la mare, en aquest cas un amor correspost. I la vida passant.
Fa un parell de dies els vaig tornar a veure pel mateix barri, esperant que el semàfor es posés vermell, desprès travessant el carrer, l’home agafant a la mare per la ma, tan petitona i fràgil.

domingo, 6 de julio de 2008

Lllibres

Els llibres que he llegit darrerament:
- Pasión de amor, de Javier Moro, editorial Seix Barral. Aquest llibre va aparèixer a casa no se com, fins i tot està signat per l’autor. Tracta d’una noia de Màlaga que es va casar amb un Maharajà. Com que d’ací a uns dies me’n vaig a l’Índia el vaig començar a llegir, primer una mica en diagonal i desprès reposadament doncs vaig trobar que explica moltes coses interessants i ben documentades del temps dels maharajàs i del RAJ i finalment de la independència de l’Índia i de la partició Índia Pakistan. Crec que hi ha traducció catalana.
- Atrapados en el Hielo, de Caroline Alexander, editorial Planeta. El vaig veure a Altair i me’l vaig comprar. Des de l’estiu passat, quan vaig llegir Desert d’aigua de Carles Pedròs-Alió tenia ganes de tenir-lo. Clar que Desert d’aigua passa a l’àrtic i Atrapats al gel a l’antàrtic: és l’extraordinària aventura de Shakleton, el seu grup d’homes i el seu vaixell l’Endurance.
- Chagrin d’école, de Daniel Pennac, editorial Gallimard. El vaig trobar a la FNAC i el vaig fullejar i comprar. És una reflexió sobre l’ensenyament a partir de la historia del mateix autor, que sembla ser que era nul de petit. En Francés en diuen “cancre”. Doncs era nul i se’n va sortir. Desprès ell mateix va ser professor i actualment és un escriptor molt conegut. Ha estat bé llegir-lo encara que quan ell va deixar l’escola els problemes més grossos no havien encara arribat. Ara hi va de tant en tant, però convidat, per parlar amb alumnes que han llegit els seus llibres. Però ha sigut maco llegir-lo. I retinc sobre tot el que segueix i que tradueixo: el nen Jules (l’alumne) tenia dos móns: era escolar a classe i fill o filla a casa. La família estava encarregada de la seva educació, l’escola de la seva instrucció. Mes o menys fins posem 1975. Quin trist món l’actual en que l’escola educa! I sinó mireu el canvi de nom: abans Conselleria d’Ensenyament, ara Conselleria d’Educació. A Catalunya
- Les Annés, d’Annie Ernaux, editorial Gallimard. El vaig comparar a una llibreria de Niça, a començaments de maig. Em va fer bona impressió i la Rosalyne que anava amb mi l’havia llegit i me’l va recomanar. És la nostra vida. De les que vàrem néixer cap al 1945. A França, però més o menys. Nosaltres potser ho teníem pitjor, però igual. No coneixia aquesta escriptora. Un llibre d’aquells que fa pena que s’acabi. Miraré que més puc trobar d’ella

sábado, 5 de julio de 2008

Llençar

El meu blog comença llençant:
- Un gos basset de joguina, de roba, de quadrets blancs i blaus
- Un cistell de palla.
- Palmes petites que feien cada any la Vera i la Circe al col·legi Isabel de Villena quan s’acostava el diumenge de rams. N’he conservat però dues, una molt senzilla i l’altre més complicada.
- Tres safates de plàstic per sopar davant de la TV, mirant algun programa, que m’havia regalat la meva marona i que no havíem fet servir quasi mai.

També he preparat una maleta amb roba que portaré demà a la Parròquia de Sant Isidor, a prop de casa: és roba d’hivern: algunes faldilles per estrenar, allò que et compres per rebaixes i que resulta finalment car. La roba d’estiu, en principi la reservo per Burkina Faso.

I per què m’ha agafat per llençar amb aquesta calor? Sento com em regalimen gotes de suor per l’esquena, però m’agrada l’estiu. L’estiu, el mar...

Doncs ja fa temps que havia de començar, però l’altre dia van venir en Saul i la Vera i ho vaig veure tot tan ple!

I havia de començar ja fa temps, a causa de les morts d’en Marcel i del papà. Quan va morir el meu pare vaig veure com li llençaven tantes coses! I en canvi el Marcel, ho tenia tot tant ben ordenat (i llençat, única manera de tenir-ho tot ordenat segurament. És també el que fa en Walter).

I dues ciberdones llençant coses...
I un tio que conec: ho va posar tot davant d’un arbre i la gent pensava que era algú que havia mort i que li estaven tirant totes les coses

Les coses i els records. El dia comença a escurçar-se però molt poc a poc i un estol de falcillots xisclen i fan cercles a les 21.30 d’aquest dissabte de juliol a Barcelona