montseval

sábado, 25 de julio de 2009

Peter Singer

A la setmana de pel·lícules realitzades per dones de la Filmoteca vaig anar amb la Mª Rosa a veure la pel·lícula en la que parlaven diversos filòsofs. Em va interessar molt l’australià fill de jueus escapats de Viena, Peter Singer. A la pel·lícula parla de la immoralitat que existeix al món pel fet que uns tinguin tant i altres tant poc, un tema que a mi em ronda sempre pel cap.
Estem a un lloc i hi ha una bassa en la que s’està ofegant un nen molt petit. Nosaltres el podem salvar, el que passa és que se’ns faran malbé unes sabates molt cares i bones que portem. Clar, tothom diu que no s’ho pensaria dues vegades i que salvaria al nen.
Però no és el mateix, pregunta ell, gastar en coses totalment innecessàries sense preocupar-se dels que es podrien potser salvar amb aquests mateixos diners? Gent que passa fam, per exemple. O que no te aigua potable, afegeixo jo
Em cau simpàtic aquest home. Em dona forces per seguir. Si has fet quelcom a la vida amb el resultat que altres persones puguin viure millor, la teva vida te un sentit, diu.
Seguiré investigant-lo

miércoles, 22 de julio de 2009

un dia de vacances

Vaig a Ikea amb la Vera, per segona vegada a la meva vida, a comprar una mena de coixins per a les cadires de Torredembarra. En trobo uns, no exactament els que volia.
Una caixera es diu Lluvia
A la tornada, a Gran Via amb Sepúlveda un lloros situats a un plàtan fan un gran xivarri. Encara que són molt mimètics n’arribo a veure uns quants situats sobre una branca.
Torno a veure els nens i els hi porto unes petites titelles que he comprat. Fem una estona de “teatrillo”
Al vespre, intento practicar una mica l’edició de vídeo. El resultat, un petit fragment del que vaig (mal) filmar pero era la primera vegada a les Illes Galápagos, piqueros de potes blaves pescant.

lunes, 20 de julio de 2009

Fa quaranta anys

Fa quaranta anys es va fer la foto més bonica
No em va emocionar gaire quan va passar. Ara si.
Links 1 i 2
Dedicats a l'Ada i a en Leo

miércoles, 8 de julio de 2009

El que ja no podrà ser el meu paisatge favorit de Catalunya

M’estiro sobre el sofà i faig un zapping: veig amb sorpresa a en Jorge Wagensberg amb una bufanda vermella a la TV3 explicant les excel·lències dels Ports de Beseit (Els Ports deien ells, potser per que Beseit o Beceite està a l’Aragó). És un territori de muntanya situat entre Terol, Tarragona i Castelló amb paratges naturals de gran bellesa. El programa era El paisatge favorit de Catalunya.
El meu paisatge favorit de Catalunya, segurament com molts d’altres, ja no existeix: ha estat menjat per l’especulació ferotge. Era el roquer de Torredembarra, una gran massa calcària que anava des de la platja de la Torre fins a la d’Altafulla, deixant en la zona límit entre els dos pobles una petita cala, que hi és, però qui t’ha vist i qui et veu, El Canyadell.
El roquer que començava suaument, s’aixecava de seguida i s’endinsava cap el mar en una gran massa rocosa, el Cap Gros, que sortia a tots els mapes marítims com un referent per a la navegació, no sense abans formar una cova meravellosa, excavada pel mar a través dels segles, la Roca Foradada que encenia la imaginació dels torrencs. Hi havia llegendes que deien que s’hi podia anar des del Castell del poble i altres encara més fantàstiques.
Des de molt petita havia anat al roquer amb els meus pares, desprès sola o amb amics i mes tard amb les meves filles. Els dies de mar molt plana, generalment el mes de juliol, fèiem un recorregut des del mar, i el meu pare amb tubs d’assaig agafats d’alguna estranya manera al banyador hi ficava hidrozous i altres petites bestioles que miràvem desprès al microscopi i que a mi em tocava dibuixar. Era preciós anar-hi també els dies de tempesta i veure les onades trencar, el soroll de les onades, l’escuma que saltava i els cels grisos del final de l’estiu quan l’estiu era molt llarg.
S’hi va fer un port, es va vendre al poble que això atrauria turisme de qualitat; no hi va haver mobilització. Es va dinamitar amb alegria i sense manies. Es va dinamitar La Banyera, La Roca Foradada, El Cap Gros; no va ser un port qualsevol, va ser un gran port, també seria pels pescadors...però si ja no en quedaven! Ja no era el franquisme, era la època dels ajuntaments democràtics. Ara fa poc he llegit a un llibre propagandístic l’eufemisme de que...es va ordenar la façana marítima. En l’afany cementístic és va fer fins hi tot un far, quan mai n’hi havia hagut cap i ja deixaven de funcionar.
Un home va anar a tocar el violí per acomiadar-se del roquer.
Alguna gent va plorar
Molta gent no ha volgut mai posar els peus al port.

Postal IBG

lunes, 6 de julio de 2009

Costa Teguise

Em poso a la cua de La Caixa. Davant meu hi ha una senyora gran. Les dues úniques cadires estan ocupades però de cop el noi s’aixeca i deixa seure a la senyora. Jo miro cap a l’altre cadira cobejosament i la noia asseguda potser nota la meva mirada o potser em troba també molt gran i em deixa seure. Ara estem de costat la senyora gran i jo i ella em diu: sembla que el jovent ara està millor. S’admira de que en hagin cedit els seients. Temps enrere no ho feien, ha millorat el jovent. Senyora, li hagués hagut de dir, són immigrats, ella segurament no ho ha notat. Els immigrats tenen encara respecte per la gent gran. Aquesta gent que potser -o potser no- rondina i diu que ens prenen els llocs de treball. Que això ja no sembla casa nostra. Una pastera naufraga a Lanzarote, a costa Teguise el 21-2-2009, més de vint persones, la majoria menors d’edat, moren. Aquelles roques negres, aquelles onades, aquell fred.

jueves, 2 de julio de 2009

Miuleta

La Miuleta:

Una gata petitona, molt juganera, mansa i deliciosa.
Perfecta amb els nens: una esgarrapadeta molt petita i fina de tant en tant per avisar.
Li encantava jugar: atenció no moure els peus que et salta a sobre com si fossin conillets o altres animalons!
Li encantava dormir acompanyada. Sabia obrir la porta i es posava al llit d’en Leo quan ell feia la migdiada.
Es posava al sofà petit tota estirada.
Jugava amb els joguets que estaven per terra i els arrastrava per tota la casa
I moltes més coses
Cada gat te el seu caràcter i el de la Miuleta ens encantava
La podeu veure fa uns mesos. Una esterwillimita preciosa