Maig, visita a l'exposició sobre Eugeni Sierra

És un dissabte de maig, ja fa una setmana. Vaig amb la Cristina al Jardí Botànic a l’exposició sobre el dibuixant i botànic Eugeni Sierra, comentada per en Carlos Puche i la seva filla. A la sortida anem a un restaurant, molt aprop, una mena de casona, amb taules a l'aire lliure. El menú, presentat en plats de plàstic, no és gaire mediterrani: una salsitxa, un tros de pollastre, blat de moro i amanida? patates? Jo prefereixo l’alternativa, crep d’espinacs. No sabem si es bo o és que tenim molta gana i que la vista és magnífica sota els pins. M’aixeco a fer fotos i el mar és d’un blau preciós d’aquells blaus de quant fa vent de terra. Visió sobre una part del port. Immenses girafes mecàniques com animals prehistòrics (o potser posthistòrics). De cop i volta arriben un grapat de núvols i es posa a ploure: deliciosa pluja de maig…que aprofitem per pagar i sortir corrents cap a altres històries, altres aventures.
Si voleu saber més coses sobre Eugeni Sierra aneu al blog de la Cristina

llibres, vida

Llegeixo el llibre Mi Marruecos d'Abdelà Taia (Mon Marroc), d’Edicions Cabaret Voltaire i bastant seguidament rellegeixo Verd Aigua (Verde Acqua) de Marisa Madieri, Editorial Minúscula.
Res a veure i molt a veure.
La vida d’un nen i desprès noi que va néixer als anys 70. La vida d’una nena i desprès noia que era petita a la segona guerra mundial. Dos èpoques històriques diferents, dos països. Dos estils literaris. Dos generacions, dues cultures i dos estils de vida
Però la vida que s’explica, que reflexiona.
El llibre d'Abdelà Taia passa a Salé i Rabat i desprès a París.
Marisa Madieri explica els seus primers records de Fiume, avui Rijeka, a Croàcia, ciutat italiana que va ser annexionada per la Iugoslàvia de Tito acabada la segona guerra mundial i te a com a rerefons un terrible episodi de la Història: l’exili de 300.000 italians que van haver-ho de deixar tot i viure molta anys a un camp de refugiats a Trieste, episodi quasi desconegut i oblidat.
Marisa Madieri va ser l’esposa de Claudio Magris però és coneguda per ella mateixa, com una gran escriptora, sobre tot per aquest llibre.
He estat fa poc a Rabat, voldria tornar-hi i visitar Salé, que vaig veure des de la medina.
Voldria visitar Trieste. Qui s'anima?