montseval

viernes, 28 de febrero de 2014

Casualitats


Montse al jardí de l'Escola de Puericultura, cinc anys

Parlant del meu avi Rico i pensant que sabia molt poques coses d’ell, només que era de Castella la Vella, resulta que fa poc vaig haver d’anar a buscar una partida de naixement. Allà hi posa el noms dels pares i avis i el lloc on van néixer. Doncs resulta que era d’un poblet d’Àvila, actualment de la regió o comunitat autònoma de Castella y Lleó.

El poble en qüestió és diu Cisla. El busco per Internet. Està a 848 m. d’altitud i actualment te 143 habitants. En tenia 446 al 1960, època de major població. M’agradaria anar-hi. Ell devia marxar abans del 1910. No se pas com, va conèixer a la meva avia que era de Falset. No se gran cosa més d’ell, encara sort que he retrobat el poble.
Pel que fa a la meva àvia, eren tres germanes: Enriqueta, Conxa –no se quina era la gran- i Assumpció. Van estudiar magisteri en aquella època en que estudiaven poques dones. I no eren de família rica.
 Les dues primeres es van casar, l’Enriqueta amb un partit boníssim, un enginyer, però aviat es va quedar vídua amb dos fills petits. Sort que tenia la carrera. Per aquelles casualitats va anar a exercir a Torredembarra.
La meva àvia, Conxa és va casar amb en Rico que treballava a la RENFE  i no va exercir. L’Assumpció va ser soltera i mestra fins la seva mort, bastant jove, a la Plaça de Letamendi. Anava amb la filla de 14 anys de l’Enriqueta a casa dels meus avis, al carrer Mallorca, es va trobar malament i va morir. Jo no l’he conegut, però  la meva mare sempre en parlava, l'estimava molt.
Mes casualitats. Aquets dies, em vaig comprar un llibre del que no en sabia res, desprès de fullejar-lo. Es tracta de Primavera, estiu, etc de Marta Rojals. El vaig comprar per que vaig veure que els personatges parlaven amb el lo. Lo pa, lo rellotge. La meva àvia de Falset parlava amb el lo. El llibre agafa el parlar de Palma d’Ebre. No queda massa lluny. Tots dos són de la província de Tarragona.
El meu avi, al carrer Mallorca, em pujava a la falda i em feia arre, arre tatanet. A les 8 (o a les 9) del vespre posava ràdio Barcelona i escoltàvem cada dia un conte, una emissió que es deia Cascabel. Recordo un dia amb ell, fent una cua tremenda per que ens donessin petroli per l’estufa. Era la postguerra. Jo tenia tres, quatre anys?


sábado, 15 de febrero de 2014

Recordant


Ada, estiu 2013, vuit anys
La meva avia padrineta, tenia els ulls blaus, que potser ha heretat la meva neta. El gen hauria passat al meu pare i successivament a mi, a la Circe, sempre silenciós i s’hauria manifestat a l’Ada. Clar que també li poden venir via mare d’en Xavi, el pare de la Circe. 

Els avis d'ulls foscos, per part de mare, venien, ella de Falset i ell de Castella la vella. És el Rico dels meus cognoms. El hi dèiem abuelitos, en part pels meus cosins que parlaven en castellà, els fills de la germana de la meva mare. I quan varem ser més grans els hi dèiem bolos.
L’avia és deia Concepció, Conxa. I l’avi Teodosio, un nom god. Com a ella no li agradava gens, li deia Rico. Rico fes això, Rico fes allò. Ell era amabilíssim i sempre els vaig veure molt ben avinguts. A Barcelona vivien al carrer de Mallorca entre Aribau i Enrique Granados, a prop de casa nostra. Ens venien a veure sovint i ens portaven cromos que compraven al quiosc per a les diverses col·leccions que –una desprès de l’altre- varem fer.No se on han anat a parar, pot ser s’han llençat, encara que mentre vaig viure a casa del pares  estaven en un calaix de l’aparador i al final molt desgastats de tant mirar-los (i una mica estripats de passar per les mans de les germanes petites).

Mentre recordo tot això i més, estic contenta, encara em fa una mica de mal el turmell però menys cada dia, i camino ja bastant.

martes, 4 de febrero de 2014

Clínica Sant Honorat, bastant cutre?

Vaig anar a la Clínica Sant Honorat. Està en obres i tot una mica cutre. Però el pitjor va ser quan el metge em va dir que amb les retallades només es feien radiografies quan s'anava d'urgències. Per tant no me'n podia fer cap.
Em va dir que anés al dia següent a Muntaner 40, que allà me la farien i desprès em rebria ell allà mateix. O sigui, taxi cap a casa i amb el d'anada 18 euros per a res.
El dia següent, un altre taxi. Un lloc tot nou i lluent. Serà veritat allò de les retallades o es un xanxullo del metge? Bé aquí em fan la radiografia que em donen en un CD. Una vegada vista, decideix que em poden treue el guix. El guix costa molt de treure, realment era molt gruixut em confirmen, cosa que jo ja intuïa. Oh, ja no recordo com es camina amb la cama esquerra, sort que tinc la crossa!
Més tard miro la radiografia i no veig res: ni tan sols el peroné que només s'intueix. Ja no diguem la trencadura o bé pot ser s'ha soldat, però em segueix fent mal segons quin moviments faig. El que si que es veu és la tibia. I molta porositat (ai, ai)
Tres dies desprès vaig a veure els nens i encara em fa mal.

Truquen a la porta i és l'Ada, l’ha portat una mare mentre en Leo és a piano. Puja amb l'ascensor. Jo l'espero al replà i sento com va cantant mentre puja. És un encant.