L'àvia Pepita

L'avia Pepita amb la Milissa al terrat del darrere. Foto Lluís Vallmitjana

La Rosa Maria, cosina de la meva mare, em va dir aquest estiu quan la vaig anar a veure a Falset amb l'Imma: La padrineta era un tros de pa, però l'avia  Pepita tenia el seu caràcter. 

La padrineta era la meva avia i padrina i l'avia Pepita en realitat era la meva besàvia, la mare del marit de la padrineta, l’avi Ferran Vallmitjana a qui no vaig conèixer.

Així, quan jo era petita, la mare i la vídua de l’avi Ferran convivien a la casa gran, casa que havia comprat el pare de la padrineta, el besavi Eusebi, i on l’avi Ferran havia posat la seva consulta de metge quan es va casar amb la padrineta.

Pepita havia quedat vídua als vint i pocs anys amb dos fills, un d’ells el meu avi Ferran, pare del meu pare. La recordo vestida de negre, guapa, amb unes faccions fines, i el cabell blanc recollit en un petit monyo. Abans jo tenia pentinadora que venia cada dia, deia. S'asseia a la galeria, a la taula camilla. Segons la Rosa Maria, col·locava davant seu un rosari, l’eina per fer les puntes de frivolité i les cartes per fer solitaris. Però no calia que m´ho digués per que la recordo segons les hores del dia fent aquestes tres coses.

Pel que fa al frivolité el feia els matins i en feia molt i tant la Milissa com jo portàvem totes les samarretes i enagos guarnits amb aquestes puntes. No se i també en regalava o en venia, per que la recordo embolicant-les en uns papers de seda de colors que treia de l'armari.

Durant tot l'estiu, al vespre, la Milissa i jo ens asseiem amb ella i retallàvem aquets papers de seda. Primer talls verticals, i després horitzontals; anaven quedant uns quadrets petits: confeti avant la lettre, que el 4 de setembre, dia de Santa Rosalia, deixàvem anar per  sobre de la processó que veiem des del terrat de davant.

A les cinc de la  tarde (o a les sis?) posava ràdio Tarragona i passava el rosari que retransmetien per ràdio. Si ens veia ens feia quedar amb ella fins el darrer ora pro nobis.

Abans de baixar a sopar feia solitaris, i jo la mirava bocabadada. Es fa trampes a ella mateixa, deia l’oncle Ferran, rient.

No sabia jo que molts anys després m’aficionaria també a fer solitaris, i hi jugaria per l’ordinador.

I ara penso en aquestes dues dones, vivint amb una tercera, una mena de minyona, la Josefina, a la casa gran. 

La besàvia que vaig tenir la sort de conèixer, La Pepita Borrull de la que no se, ni ja puc preguntar: quin era el seu segon cognom, qui eren els seus pares, havia tingut germans, com era de jove, com portava els cabells? Si se que era rica i a vegades anava a Barcelona per a assistir al liceu. Va dilapidar molt, diu el meu germà.