Novembre, Expominer, Calendari d'Advent

Novembre. Com cada any es celebra l'Expominer. Voleu venir? Els hi pregunto als nens. L'Ada diu que no, però en Leo accepta.

Hi anem i mirem minerals, esmorzem, mirem fòssils, joies. Jo compro fluorita. I tu, Leo, que vols?

L'Expominer està una mica de capa caiguda. Ja no te la font de xocolate, del primer o segon any que hi vàrem anar, ni els bombons variadíssims a pes. Tampoc el dinosaure amb moviment que s'havia promès.

En Leo no vol comprar res i quan ja marxem m'adono que ha vingut principalment per acompanyar-me, per que ha pensat que jo volia que ell m’acompanyés. Vertaderament és un encant.

Arriben a les botigues els calendaris d’advent. Aquest any, us el faré jo, els hi dic als nens. A la nit, al llit, penso que m’he ficat en un bon embolic...Comprar cartolines, fer dibuixos, tallar finestretes...Però desprès tinc l’idea de fer-ho de la següent manera: una capsa bonica i sobrets amb els bombons. Compro Lindt i Ferrero Rocher i queda molt bé. Els hi envio una foto, i l’Ada contesta: Que xulo!!!!!

Unes hores desprès m’envia una foto amb un altre calendari d’advent que ha fet ella: aquest és per a mi. És el primer de la meva vida. Això i que l’hagi fet l'Ada m’emociona infinitament.

Immaculada

Abuelitos Teodosio i Conxa

Demà 8 de desembre,  la Immaculada. De petits anàvem a casa de l'abuelita Conxa, nosaltres i els nostres tiets Nieves, Antonio Palomeque i cosins. I el tiet Santiago (Tio Taco).

Recordo que de primer feia sopa d'enredos, li diem. Hi havia pilotetes de carn, ous petits de l'ovari de la gallina, trossets de fetge i de pedrer. Era boníssima no n'he menjat mai més. Un dia d'aquets provo de fer-la.

Després a casa de la meva mare, tots, amb la Vera i la Circe i més tard altres nets i ja sense cosins. La meva mare s’encarregava de la Immaculada, Nadal, Sant Esteve, primer d’any i Reis. Era Fabulosa com tothom sap.

Els darrers anys jo l’ajudava, tant a anar a comprar com a fer el menjar.

Quan va morir, el primer any ens vam reunir el meu pare i germans per dinar a un restaurant. Però el papà va dir: què celebrem?

Vam quedar muts. Celebràvem estar junts com uns nens orfes, però ell potser estava més orfe i afligit  que ningú i en aquell moment no ho podíem entendre. Hi ha coses que només s'entenen amb l'edat i la proximitat de la mort.

Finals d'agost i primers dies de setembre

Falta foto

A finals d'agost vaig a Os de Civis on hi ha la Circe i els nens.
Fem una excursió al riu. Em Leo juga agafar insectes, que desprès posa a sobre de fulles que fan de barqueta. Ay, el saltamartí naufraga i cau per la petita -immensa per a ell- cascada. M'agrada que jugui encara com un nen, ho fa poques vegades.
L'Ada i la Circe, amb les cames a l'aigua freda, xerren com dues amigues. Yo agafo pedretes amb l'idea de fer un anell amb alguna. Son rodones i planes, de pissarra.
L'aire es suau i transparent, tot molt agradable.
A inicis de setembre vaig quatre die a La Torre amb en Leo. L’Ada està a les colònies de vòlei

El primer dia l’aigua és plana, calenta i transparentíssima. Quatre oblades neden al voltant meu i és un moment deliciós. En Santi també les veu, però no en Leo que ha anat lluny nedant.

Després ja torna a començar el curs: quart i segon d’ESO, Ada i Leo respectivament

Recordo quan vaig  començar el batxillerat als 11 anys, a les Dames Negres. Una de les primeres classes d’història em ve al cap. Una jove professora va escriure a la pissarra: Los Vedas. Desprès va fer una clau, i va posar Rig-veda i Ayurveda (en el meu record). I va començar a explicar. La literatura més antiga del mon. Jo vaig pensar: que interessant!!!!

I no puc entendre que ara els nens diuen que s’avorreixen a classe

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Altafulla

Passo uns dies a l'apartament d'Altafulla amb la Milissa. Aquesta casa em recorda tant als meus pares que no puc deixar de pensar en ells. Des del mar al costat, al gran mirall, fins a les tasses de cafè, tot m'enyora, m'entristeix per moments i em torna al passat. 

Un passat feliç en que no existia la mort.

Ordenacions

Al MACBA

En leo ha vist un vídeo de la japonesa Marie Kondo i ens ensenya com es plega una samarreta. Llavors decideix plegar tota la seva roba i se'n va a la seva habitació. Poc desprès torna amb gran quantitat de samarretes i pantalons que diu que ja no li van bé...Jo n'agafo molts per Burkina Faso.

Anem a veure l’armari i li ha quedat ordenadíssim!!! 

Més tard, per telèfon la Circe em comenta que ha ordena i tirat també altres coses, fins i tot l’Ada s’ha enfadat

-         Això t’ho vaig regalar jo- Li diu.

- Si, em va agradar molt però ja no em fa feliç- Contesta.

Crec que l’hauria d’imitar