montseval

lunes, 30 de marzo de 2020

Ada!!! Segon capítol

A l'hort Prop: Oncle Fernandet, Padrineta, mamá amb mi,unesmiñonetes? Rosalia Barado amb en José Manuel bebé
Aquesta foto ja l'havia posat
Quan tenia 11 o 12 mesos ja caminava i sabia pujar i baixar les escales que van de la cuina a l'habitació que li diem la galeria, molt lluminosa, i al menjador de dalt. Es veu que m'escapava contínuament.

Dormia a l’alcova, on hi tenia el xumet. Un dia que no em trobàvem, al final resulta que estava allà, al costat del llit, dreta i vinga a xuclar (el xumet d'alguna manera estava lligat i no es podia treure).

A la nit, quan em posaven a dormir, volia que la padrineta em cantés la cançó A la vora de la mar hi ha una donzella, hi ha una donzella.... A vegades m'adormia de seguida, però si no, la volia tota, totes les estrofes, i és llarguíssima. I tothom esperant per sopar.
Aquesta cançó, molts anys més tard també els hi vaig cantar jo a l’Ada i a en Leo. Per demanar-la en Leo deia: La donzella!

També recordo algunes coses de Barcelona. Allà vivíem al començament a casa dels abuelitos. Recordo la cuina, sempre molt calenteta i amb olles bullint. L’abuelito em pujava a la falda i em cantava: Pimpom es un muñeeco, muy guapo y de carton, se lava la carita con agua y con jabón!

Quan jo tenia divuit mesos, un any i mig, ja va néixer la Milissa. Va néixer el mes de setembre a Torredembarra. Com totes les nenes que neixen allà tenia dret a una dot el dia que es casés. Però com que ho va fer a Las Vegas, (amb en Walter) no li van donar res!!!

Aquesta dot l'havia instaurat un indià que s'havia fet molt ric, Antoni Roig i encara continuen donant-la, encara que ara deu ser molt poca cosa, el poble ha crescut molt. També va fer construir l'escola. I el carrer principal porta el seu nom, però tothom li diu El carrer Nou.


Avia Pepita, Milissa, oncle Fernando, al terrat del darrere. Jo estic devant, però quasi no s'em veu.
Es veu la cisterna. Tot i que hi havia aigua corrent, tenien la mania que la de la cisterna era més bona

sábado, 28 de marzo de 2020

L'Ada em diu que escrigui la meva vida


L'Ada em diu que escrigui la meva vida. Al blog tinc escrites petites coses, sobre tot referides a ella i a en Leo. Si tingués que escriure la meva autobiografia aquesta podria ser la primera pàgina.

 Rosa Mª, abuelito, yo, mamá, papá

Vaig néixer a Barcelona, al carrer de Mallorca 209, a casa dels meus avis materns, els abuelitos.

En aquella època, els nens es tenien a casa. Molt pocs anys desprès  en Santi, ja va arribar al mon a una clínica. No venia un metge sinó una comadrona, que no se si ho era per estudis o per costum. Crec que aquesta comadrona, mentre la meva mare tenia els dolors, es feia portar xocolata desfeta.

Els dolors...no es posava epidural ni cap altre mena d’anestèsia. No entenc com ara en determinats ambients s’ha posat de moda parir amb dolor. Part Natural, en diuen.

Els meus pares estaven molt contents i cofois amb mi.
La meva mare tenia por que mengés poc i em pesava sovint. Ho apuntava tot a una agenda que després em va donar.

Quan encara era molt petita ja anàvem tots tres a Torredembarra on vivia la família del meu pare: la seva mare, la padrineta, amb la seva sogra (la mare de l’avi Ferran que no vaig conèixer) a qui dèiem avia Pepita, que era, clar, la nostra besàvia.  I el meu tiet Fernandet de 15 anys. També hi havia la minyona, que es deia Josefina i corrien per allà altres dones, la Petra per fer petites coses, la Matilde per  rentar, la perruquera de la meva besàvia, a la que no recordo...a totes les altre si.
Jo era la preciositat de la casa, totes em volien agafar i fer-me petons i el meu pare s’enfadava i els hi impedia per que deia que em passaven un munt de microbis.

A Torredembarra hi anàvem en tren, encara no teníem cotxe. Els trens eren de carbó i recordo que una vegada la meva mare es queixava que li havia entrat carbonilla a un ull quan el tren va passar per un túnel.
A l’estació sempre hi havia molta gent a l’andana, sobre tot a rebre el tren de les nou del vespre. Com que hi havia pocs entreteniments, s’hi arribaven fent un passeig, es saludaven els coneguts, els amics es trobaven, es xafardejava veient qui arribava i qui qui pujava per anar a Tarragona o més lluny...


Estació de Torredembarra. Aqui poca gent, no és el de les 21