Viatge Burkina, dimecres 10

Anem molt aviat a veure a la monja Felisa de la congregació Hijas de Maria Immaculada de Bobo Diulasso -al costat de la nova Maison de la Culture-, que també té casa a Barcelona i a moltes ciutats, tant d'Espanya com d'altres països. Van començar ajudant a joves minyones que anaven del camp a la ciutat a treballar.

Aqui a Bobo tenen moltes noies que aprenen a llegir, a planxar i a cosir, a mà i a màquina. Les troben al carrer o va de boca a orella. La darrere noia, ens explica, la van trobar asseguda a la porta, i al preguntar-li que feia, els hi va dir que estava descansant.  Així tres dies seguits, fins que va explicar plorant que el seu pare s’havia tornat a casar i no donava diners a la seva mare i un tiet la rondava, a ella. Aquí dormen i mengen. Ara volen fer un centre semblant a Ouagadougou i les ajudarem. Les planxes van amb carbó. Demasiado cara la electricidad, diu la Felisa, y además quemarian la ropa.

Ens acomiadem i marxem cap a Kerà. Quan estem arribant a Bondokuy, unes dones molt maques, ens escolten amb motos, tocant el clàxon i ens acompanyen fins que arribem a  una casa on hi ha un molí polivalent part de qual hem pagat (la màquina verda)

Després ens fan seure a un pati d'una casa, a l’ombra i ens donen coca-cola i aigua en bossetes (Fins fa molt poc, al arribar a un poblat ens donaven aigua de mill i altres begudes artesanals que no ens atrevíem gaire a beure).

Ens demanen una casa per les dones, un molí per premsar karité i un forage (ja semblem els reis mags). Al darrere de tot hi ha un noi que parla francés, en Tià. Ha vingut per parlar-nos d'un hameau de culture a 15 km. de Bondokuy, on no tenen aigua. Jo ho anoto tot. Volem fer una entrevista a la Micheline però te vergonya. Hi ha música de balafó i les dones ens fan un ball

Seguim cap a Kera i arribem a la casa d'en Tizà, la Catalogne.

Dins hi fa calor, però també en fa a fora. Ens porten dinar

En Toni no es troba bé i s'estira dins del cotxe. La Trini i jo traiem un matalàs a fora per a ell, i al final ens hi estirem nosaltres. 

Més tard sortim cap a Kosso i pel camí ens trobem a en Marcel Bonzi, un funcionari internacional que va néixer a Kerà i que ara que està jubilat hi va molt sovint.

Arribem a Kosso i anem a Kosso Bako, molts pocs kilòmetres però molt mal camí. Ha vingut un noi amb una moto per guiar-nos.

I arribem a l'escola. Tres-cents seixanta nens que ens van seguin mentre ens acostem a l’edifici. Set-cents vint peuets amb xancletes o sense que aixequen una gran polseguera. Arretez, arretez, diu el director. Tot és molt emocionant! Tots aquets nens! Del forage brolla una aigua amb llim, i també ferruginosa. Això s’ha d’arreglar. Anem a veure’l...i ja està tot ple de nens que han corregut més que nosaltres.

Tots aquets nens fabulosos...llàstima que no els hem vist a classe. Però llavors is el director diu: tothom classe! I tots volen i entren i s'asseuen quatre a cada taula

Aquesta classe i una altre són sous paillote, les altres quatre són millors. Després, no sé si per que demà és la festa nacional, veiem que tots els nens van capa un lloc portant petits recipients, i els hi donen mongetes seques, haricots. A nosaltres també ens donen begudes i sopar! Però només són les sis! Tot i així ja es pon el sol. Mengem una mica.

Tota l'estona ens ha estat acompanyant un nen maquíssim de tres anys. Es diu Jean Clavé i és el fill del director

Cansats, contents i emocionats tornem capa casa...però arribem i hi ha un munt de dones assegudes al pati. Socors! Ens asseiem al matalàs i no sabem que volen. Tampoc parlen francés. Al final n'hi ha una que molt baixet ens va dient:

 

Són dues associacions femenines, de dos barris, el de Benfardi i el de Didiulabobo. Les primeres tenen una casa per fer sabó, però l'han de fer a la nit i no tenen llum; també els hi aniria bé tenir un banc per seure. També voldrien comprar oli de coco per fer sabó. Les segones no tenen casa i en voldrien una. Potser seria factible i no gaire car posar-les hi el llum? Diu en Tizá que una placa solar amb una bombeta que es pogués desplaçar? Tot això ha estat molt llarg i embolicat fins que s'ha pogut fer aquest resum que acabo d’explicar.

Ens estem ficant ja al llit, prèviament ens han portat sopar que quasi no hem menjat, que arriba un petit grup de noies peul, molt joves, quasi unes nenes, a les que sortim a saludar. Bona nit! A l'inici però fa una calor mortal.

Viatge a Burkina , dimarts 9, anem a Bobo

Sortim aviadet cap a BoboDioulasso, la segona capital del país. En Toni i la Trini sense prendre res. 

Parem a esmorzar a Kokologo, pa amb truita a la francesa i nescafé amb llet condensada.

Abans de Boromo ens fan deixar la carretera ja que estan fent obres durant trenta kilòmetres. Al costat hi ha un camí sense asfaltar i clar anem molt poc a poc i donant bots. De cop s’encén una llumeta. En Tizà obre el capó i resulta que amb el moviment un tub s'ha deixat anar i l'aigua s'ha evaporat. Ell treu un bidó de color groc però no porta gaire aigua i la que tira al dipòsit s'evapora al moment doncs està molt calent. Van passant cotxes que ens empolsen de mala manera. 

Passa un ramat de vaques.

Hi ha un poble a prop i en Tiza va a buscar més aigua. Finalment omple el dipòsit, però

ara el cotxe no es posa en marxa...hem d’empènyer i per sort ens ajuden dos obrers de la carretera. Finalment a dos quarts de quatre arribem a Bobo, a l’Auberge, desprès d’una altre petita avaria, aquest cop al canvi de marxes.

En Toni i la Trini se’n van a fer la visita turística (la mosquée, el barri antic, el mercat) i jo em quedo a l’hotel on dino un entrepà. Està quasi igual; els amos libanesos, una cambrera coneguda. L’arbre del viatger ha crescut molt i el lloro que parlava ha mort.

A l’hora acordada arriben Eli Zerbo i Alassane Lignani: no em puc creure que aquest darrer es presenti. És l’amo de l’empresa que ha fet el forage de Kosso-Bako, del que brolla aigua fangosa. Em dóna tota mena d’explicacions, critiquen tots dos a la Mònica –la Mònica de Cat Sya és la que va demanar el forage per una escola- i proposen treure la bomba i fer un pou de boca ample, cobrir-lo i tornar a posar-la. Suposen que el llim sedimentarà. Aquesta era de tota manera la seva primitiva idea.

Tot i que es sopa molt bé a l’Auberge anem amb T y Ta sopar a L’Entente, allà a prop. Pollastre (fred), patates (bones) i cervesa. Ens donen aigu en bosses.

A la tornada a l’hotel fem pujar a l’home que està de guàrdia al mostrador, doncs no ens van les neveres, que només volem per tenir aigua fresca que s'agraeix molt amb la calor. Resulta que només s’havien d’endollar. L’aire condicionat és una delícia i no fa soroll, però quasi tinc fred i l’apago.

Viatge a Burkina Faso, dilluns dia vuit

Avui és el gran dia.

Tot va començar el febrer d’aquets mateix any, el 2014 quan en Kevin d’APS (Association pour la Paix et la Solidarité), va proposar les ONGs per al Desenvolupament Internacional, Aigua per al Sahel i Desenvolupament a l’Àfrica Song Taaba, per una condecoració, al Govern de Burkina. Jo vaig enviar tot el que em van dir: estatuts i altres documents i una memòria. Un temps desprès ens van dir que si!!!! Ens l’havien concedit –signat Blaise Campaore_. És per això que ara estem a Burkina, per rebre-la, avui, dilluns dia vuit, encara que per sort ja no és president en Campaoré. 

Quan ens aixequem, anem de seguida a l'aeroport i entre un munt de maletes trobem les nostres. Anem desprès a un banc a que ens donin canvi, bitllets petits ja que a l'hotel només en tenien de grans. Tot va molt ràpid i bé.

De tornada a l'hotel he de fer moltes trucades i més tard surto cap a la llibreria, però abans entro a la botiga que m'agrada, molt a prop de l'hotel, just al costat d'Air France. Tot és preciós, i car, ja ho pensaré. Sortint em trobo a en Mamadou Ilboudou, a qui l'any passat li vaig comprar uns camaleons de joguina molt graciosos. Està molt content, salta d'alegria, i quedem per al dissabte següent per que me'n porti més i uns austruços que diu que fa, també.

Dino a l’hotel una truita i ens hem d’anar a posar una mica elegants (que si millor un vestit llarg, que pantalons no...). Hem quedat amb la Mariam i l’Anna Garcia que representa a l’altre ONG a les 13 hores no se on. Hi anem però ja han marxat. Hem de buscar el palau presidencial nou, ens perdem...Ouaga es tan extens....I fa molta calor. Finalment arribem. 

L’Anna diu: estic a punt de l’atac de nervis! Que ja ens criden! Em pensava que ho deia en broma però no. I encara falta molt. Van cridant nom per nom a tots els que rebrem condecoració. Una hora desprès ens criden. Mentres tant ens haviem refugiat sota d'uns arbustos com altres dones africanes. Entrem i és una mena de sala a l’aire lliure, amb cadires molt ben posades i sense cap ombra. Com que ja ho sabíem portem paraigües –quasi ningú en porta, però tothom es tapa amb el que pot: mocadors, papers-

Una vegada ha arribat el president de Burkina, hi ha la banda de música que toca i tot va bastant de pressa. A més el sol va baixant  i finalment s'està bé.

 

El nou president provisional a la cadira més gran

L'entrega de medalles és bastant ràpida doncs comença per diversos llocs a la vegada

Tothom va elegant a la seva manera: vestits tradicionals, vestits occidentals, robes virolades, grans mocadors... Fins i tot alguna dona en pantalons i vestit curt...les modernes. En Toni, la Trini i en Keivin fan fotos. A més a més l'Anna ha contractat un fotògraf professional per que doni fe de la cerimònia.

En acabar, ja fosc, ens dirigim tots als jardins del palau. Com que ens entretenim una mica quan hi arribem ja no queda res: trobem plats amb restes de galetes, cacauets i ossos de pollastre. Finalment pillem una cervesa.

Ha estat un dia cansat però molt diferent. Sopem a l'Eau vive uns plats que tenen du jour, bastant baratets.

Aquesta condecoració és per a tots els membres i socis d'Aigua per al Sahel. M'agradaria avui recordar a alguna gent com ara la Blanca, en Jordi, la Montse Tortadés, L’Esperança i altres que va estar a l'inici  de l’Associació i van començar a fer els forages.

Actualment en tenim 120 dels que beuen aigua potable unes dues-cententes mil persones

Fotos de Toni Piqué 

Viatge a Burkina Faso, dia set

Anem en cotxe amb en Tiza al Centre artisanal o Village artisanal? Segurament estarà tancat.... A Burkina, amb una coexistència pacífica de moltes religions (musulmans, cristians catòlics i protestants, i animistes) el dia de descans és el diumenge. Es circula bé. El centre està pràcticament tancat però no del tot. Trobem un home que teixeix, i algunes botiguetes obertes. Com que no sabem si tindrem algun altre dia aprofitem per comprar alguna cosa, tant per nosaltres com per a Aigua per al Sahel.

Fa molta calor, 35 graus, i els sol pica de valent; Tornem a dinar a l’hotel.

A la tarda anem a Lumbila, un poble molt a prop de Ouaga on l’Alain Sissao, ens va dir que s’havia construït un Museu de l’Aigua. El trobem però sembla tancat i barrat. Anem donant la volta, és a l’aire lliure rodejat d’un mur i en alguna zona sembla que el mur és més baix i podrem veure alguna cosa. Però a tot això algú obre. És una nena molt petita, amb un germà al coll i una gran clau a la mà. I els pares? Estan a Ouga treballant ens diu. Ens obre la porta.

El museu està molt bé. Crec que és privat però no crec que duri gaire al estar a l'aire lliure. 

Al tornar a l'hotel just descanso una mica i ja trobo un munt de gent que ens espera i també avisos de trucades, com en els millor temps. Estic al bar i sento:

-Voila!!!!! És en Tiza que ja està a un sofà hi parla amb l’Anna Garcia i la Mariam, que és la dona d’en Kevin d’APS. A un altre descobreixo en Vincent Koala, amic de l’Agnès de Barcelona a qui he de donar un paquet de part d’ells. Al moment arriben l’Alain Sissao, un professor de la Universitat de Ouagadougou que hem conegut a Barcelona fa pocs dies i que és d’aquí, de Ouaga. Arriba amb la seva dona i les dues filles. Demano aigua, fanta i cacahuets per a tothom. Arriba la Fatto amb una filla. Per sort alguns es coneixen entre si i no he de portar el pes de la conversa, De fet es fan petites conversses per grups. I a tot això truca en Hubert.

L’Alain Sissao (que coneix al marit de la Fattu) sembla molt més a l’aisse que a Barcelona, li brillen el ulls i  comprenc que fins i tot els més destacats africans a vegades es senten en inferioritat fora del seu país i de la seva cultura. 

Quan tots van marxant trobem el mòbil que s’ha descuidat la Mariam...Ja li donarem

Amb ella hem parlat de que, encara que dissabte 13 volíem anar a Tiebelé, on hi ha unes cases pintades, al menys jo em quedaré, doncs ella està preparant una espècie de festa: ja fa vint anys que treballem junts i vol fer venir a caps dels poblats on hem fet forages, pous d’aigua potable, a que ens donin les gràcies. Jo dic que de fet no cal, i que per a ells és venir des de molt lluny, però no en vol saber res, diu que per a ells és un honor. Penso que és important que em quedi a Ouaga. Continuaré sense conèixer Tiebelè que romandrà de moment o potser per sempre més un lloc mític on no puc arribar.

Viatge a Burkina Faso, sis de desembre

El viatge a Burkina Faso és amb Royal Air Marroc. Deixem una Barcelona freda, amb cel blau i uns grans núvols blancs que s’estan formant cap al nord-est. A l’aeroport on em trobo amb en Toni i la Trini, facturem tres grans maletes, la meva, dues més amb roba, i una de mitjana, la d’ells. A la porta d’embarcament trobem l’Anna Garcia que comença a xerrar pels descosits.

L’avió cap a Casablanca va molt ple. Allà, només arribar ja hem d’anar ràpidament a embarcar. De Casa a Ouaga anem bastant malament, cadascú assegut entre dues persones. Ja s’ha fet de nit i avancem una hora el rellotge.

A l’arribada es mig buida l’avió. Hi ha gent que segueix fins a Niamey.

A l’aeroport hi ha tres mesures contra l’Ebola:

1. Tothom ens rentem les mans a un distribuïdor de gel d’alcohol

2. Hi ha una màquina  fográfica en un trípode, molt estranya: és una màquina tèrmica que detecta el calor (la febre).

3. Un metge amb bata blanca pul·lula per la zona d’arribada.

Recuperem les maletes, però en falten dues: la d’en Toni i la Trini i una de roba per donar. De fet en falten moltes més i una cua ja s’ha format davant d’un petit despatxet d’incidències. La cua és mitjaneta. Passa el temps i sembla que s’escurçi, però no passa tal cosa, sinó que la gent ja nerviosa i cansada s’ajunta més i s’apilotona una mica.

Estem més d'una hora. Per cada maleta l’home del despatxet agafa un imprès, posa un paper carbó i una altre paper, i a mà, l’omple. Al cap d’un temps la cosa va una mica més ràpida: ha entrat un noi que ajuda posant el paper carbó. No s’han perdut puntualitza l’home, només s’han extraviat. I ens diu que tornem demà passat apartir de les 9 del matí.

Sortim finalment i en Tizà, el nostre xofer en acompanya al Ran Somketa, ja que el xofer de la navette de l’hotel s’ha cansat d’esperar. El vigilant del jardí ens diu: Passeport! En Tizà se’n riu i passa cap a dins. Finalment, a les 3 del matí, ens fiquem als nostres llitets.