El viatge a
Burkina Faso és amb Royal Air Marroc. Deixem una Barcelona freda, amb cel blau i
uns grans núvols blancs que s’estan formant cap al nord-est. A l’aeroport on em
trobo amb en Toni i la Trini, facturem tres grans maletes, la meva, dues més amb
roba, i una de mitjana, la d’ells. A la porta d’embarcament trobem l’Anna Garcia
que comença a xerrar pels descosits.
L’avió cap a
Casablanca va molt ple. Allà, només arribar ja hem d’anar ràpidament a embarcar.
De Casa a Ouaga anem bastant malament, cadascú assegut entre dues persones. Ja
s’ha fet de nit i avancem una hora el rellotge.
A l’arribada es
mig buida l’avió. Hi ha gent que segueix fins a Niamey.
A l’aeroport hi
ha tres mesures contra l’Ebola:
1. Tothom ens
rentem les mans a un distribuïdor de gel d’alcohol
2. Hi ha una
màquina fográfica en un trípode, molt estranya: és una màquina tèrmica que
detecta el calor (la febre).
3. Un metge amb
bata blanca pul·lula per la zona d’arribada.
Recuperem les
maletes, però en falten dues: la d’en Toni i la Trini i una de roba per donar.
De fet en falten moltes més i una cua ja s’ha format davant d’un petit despatxet
d’incidències. La cua és mitjaneta. Passa el temps i sembla que s’escurçi, però
no passa tal cosa, sinó que la gent ja nerviosa i cansada s’ajunta més i s’apilotona
una mica.
Estem més d'una hora. Per cada maleta l’home del despatxet agafa un imprès, posa un
paper carbó i una altre paper, i a mà, l’omple. Al cap d’un temps la cosa va una
mica més ràpida: ha entrat un noi que ajuda posant el paper carbó. No s’han perdut puntualitza l’home, només s’han extraviat. I ens diu que tornem demà
passat apartir de les 9 del matí.
Sortim finalment
i en Tizà, el nostre xofer en acompanya al Ran Somketa, ja que el xofer de la navette de l’hotel s’ha cansat d’esperar. El vigilant del jardí ens diu: Passeport! En Tizà se’n riu i passa cap a dins. Finalment,
a les 3 del matí, ens fiquem als nostres llitets.
No hay comentarios:
Publicar un comentario