montseval

lunes, 30 de marzo de 2020

Ada!!! Segon capítol

A l'hort Prop: Oncle Fernandet, Padrineta, mamá amb mi,unesmiñonetes? Rosalia Barado amb en José Manuel bebé
Aquesta foto ja l'havia posat
Quan tenia 11 o 12 mesos ja caminava i sabia pujar i baixar les escales que van de la cuina a l'habitació que li diem la galeria, molt lluminosa, i al menjador de dalt. Es veu que m'escapava contínuament.

Dormia a l’alcova, on hi tenia el xumet. Un dia que no em trobàvem, al final resulta que estava allà, al costat del llit, dreta i vinga a xuclar (el xumet d'alguna manera estava lligat i no es podia treure).

A la nit, quan em posaven a dormir, volia que la padrineta em cantés la cançó A la vora de la mar hi ha una donzella, hi ha una donzella.... A vegades m'adormia de seguida, però si no, la volia tota, totes les estrofes, i és llarguíssima. I tothom esperant per sopar.
Aquesta cançó, molts anys més tard també els hi vaig cantar jo a l’Ada i a en Leo. Per demanar-la en Leo deia: La donzella!

També recordo algunes coses de Barcelona. Allà vivíem al començament a casa dels abuelitos. Recordo la cuina, sempre molt calenteta i amb olles bullint. L’abuelito em pujava a la falda i em cantava: Pimpom es un muñeeco, muy guapo y de carton, se lava la carita con agua y con jabón!

Quan jo tenia divuit mesos, un any i mig, ja va néixer la Milissa. Va néixer el mes de setembre a Torredembarra. Com totes les nenes que neixen allà tenia dret a una dot el dia que es casés. Però com que ho va fer a Las Vegas, (amb en Walter) no li van donar res!!!

Aquesta dot l'havia instaurat un indià que s'havia fet molt ric, Antoni Roig i encara continuen donant-la, encara que ara deu ser molt poca cosa, el poble ha crecut molt. També va fer construir l'escola. I el carrer principal porta el seu nom, però tothom li diu El carrer Nou.


Avia Pepita, Milissa, oncle Fernando, al terrat del darrere
Es veu la cisterna. Tot i que hi havia aigua corrent, tenien la mania que la de la cisterna era més bona

sábado, 28 de marzo de 2020

L'Ada em diu que escrigui la meva vida


L'Ada em diu que escrigui la meva vida. Al blog tinc escrites petites coses, sobre tot referides a ella i a en Leo. Si tingués que escriure la meva autobiografia aquesta podria ser la primera pàgina.

 Rosa Mª, abuelito, yo, mamá, papá

Vaig néixer a Barcelona, al carrer de Mallorca 209, a casa dels meus avis materns, els abuelitos.

En aquella època, els nens es tenien a casa. Una mica desprès, en Santi, ja va venir al mon a una clínica. No venia un metge sinó una comadrona, que no se si ho era per estudis o per costum. Crec que aquesta comadrona, mentre la meva mare tenia els dolors, es feia portar xocolata desfeta.

Els dolors...no es posava epidural ni cap altre mena d’anestèsia. No entenc com ara en determinats ambients s’ha posat de moda parir amb dolor. Part Natural, en diuen.

Els meus pares estaven molt contents i cofois amb mi.
La meva mare tenia por que mengés poc i em pesava sovint. Ho apuntava tot a una agenda que després em va donar.

Quan encara era molt petita ja anàvem tots tres a Torredembarra on vivia la família del meu pare: la seva mare, la padrineta, amb la seva sogra (la mare de l’avi Ferran que no vaig conèixer) a qui dèiem avia Pepita, que era, clar, la nostra besàvia.  I el meu tiet Fernandet de 15 anys. També hi havia la minyona, que es deia Josefina i corrien per allà altres dones, la Petra per fer petites coses, la Matilde per  rentar, la perruquera de la meva besàvia, a la que no recordo...a totes les altre si.
Jo era la preciositat de la casa, totes em volien agafar i fer-me petons i el meu pare s’enfadava i els hi impedia per que deia que em passaven un munt de microbis.

A Torredembarra hi anàvem en tren, encara no teníem cotxe. Els trens eren de carbó i recordo que una vegada la meva mare es queixava que li havia entrat carbonilla a un ull quan el tren va passar per un túnel.
A l’estació sempre hi havia molta gent a l’andana, sobre tot a rebre el tren de les nou del vespre. Com que hi havia pocs entreteniments, s’hi arribaven fent un passeig, es saludaven els coneguts, els amics es trobaven, es xafardejava veient qui arribava i qui qui pujava per anar a Tarragona o més lluny...


Estació de Torredembarra. Aqui poca gent, no és el de les 21

miércoles, 22 de enero de 2020

Vera, Circe i estius a Torredembarra


Sitges juny 1977
Torredembarra estiu 1985

Quan la Vera i la Circe eren petites, a l'estiu passàvem gairebé tres mesos a Torredembarra. No recordo gaire a en Xavi, que devia de fer de Rodriguez a Barcelona
Anàvem a la platja amb el 600 de la mamà. O era els wolskvagen escarabat? 
Allà la platja és molt llarga: des del roquer (ara port) fins on comença el Roc de Sant Caietà, que ja pertany a Sant Vicens.
Així, encara que al fragment de platja dita de la paella i al fragment situat davant de Baix a mar hi havia molta gent, es podien trobar més lluny llocs paradisíacs amb ben poca.
Un any vam anar directament a les roques, a l’inici, quan comencen. Allà, el bar irrepetible de l’Ambrós ens acollia, i al mateix temps que amb l’Anna preníem un vi blanc i les nenes patates fregides, ens anàvem tirant al mar. El mar sempre tant blau, tant transparent.
I sense banyar-nos els dies de tempesta, les onades picant contra es roques, escuma blanca i mar fosc.
A vegades descansàvem de platja. Al jardí, sota de la figuera, inflàvem una piscineta de plàstic i era com una nova aventura passar allà el matí.

Torredembarra estiu 1984

viernes, 13 de diciembre de 2019

Novembre, Expominer, Calendari d'Advent


Novembre. Com cada any es celebra l'Expominer. Voleu venir? Els hi pregunto als nens. L'Ada diu que no, però en Leo accepta.
Hi anem i mirem minerals, esmorzem, mirem fòssils, joies. Jo compro fluorita. I tu, Leo, que vols?
L'Expominer està una mica de capa caiguda. Ja no te la font de xocolate, del primer o segon any que hi vàrem anar, ni els bombons variadíssims a pes. Tampoc el dinosaure amb moviment que s'havia promès.
En Leo no vol comprar res i quan ja marxem m'adono que ha vingut principalment per acompanyar-me, per que ha pensat que jo volia que ell m’acompanyés. Vertaderament és un encant.

Arriben a les botigues els calendaris d’advent. Aquest any, us el faré jo, els hi dic als nens. A la nit, al llit, penso que m’he ficat en un bon embolic...Comprar cartolines, fer dibuixos, tallar finestretes...Però desprès tinc l’idea de fer-ho de la següent manera: una capsa bonica i sobrets amb els bombons. Compro Lindt i Ferrero Rocher i queda molt bé. Els hi envio una foto, i l’Ada contesta: Que xulo!!!!!
Unes hores desprès m’envia una foto amb un altre calendari d’advent que ha fet ella: aquest és per a mi. És el primer de la meva vida. Això i que l’hagi fet l'Ada m’emociona infinitament.


sábado, 7 de diciembre de 2019

Immaculada


Abuelitos Teodosio i Conxa
Demà 8 de desembre,  la Immaculada. De petits anàvem a casa de l'abuelita Conxa, nosaltres i els nostres tiets Nieves, Antonio Palomeque i cosins. I el tiet Santiago (Tio Taco).
Recordo que de primer feia sopa d'enredos, li diem. Hi havia pilotetes de carn, ous petits de l'ovari de la gallina, trossets de fetge i de pedrer. Era boníssima no n'he menjat mai més. Un dia d'aquets provo de fer-la.
Després a casa de la meva mare, tots, amb la Vera i la Circe i més tard altres nets i ja sense cosins. La meva mare s’encarregava de la Immaculada, Nadal, Sant Esteve, primer d’any i Reis. Era Fabulosa com tothom sap.
Els darrers anys jo l’ajudava, tant a anar a comprar com a fer el menjar.
Quan va morir, el primer any ens vam reunir el meu pare i germans per dinar a un restaurant. Però el papà va dir: què celebrem?
Vam quedar muts. Celebràvem estar junts com uns nens orfes, però ell potser estava més orfe i afligit  que ningú i en aquell moment no ho podíem entendre. Hi ha coses que només s'entenen amb l'edat i la proximitat de la mort.


lunes, 30 de septiembre de 2019

Finals d'agost i primers dies de setembre

Falta foto
A finals d'agost vaig a Os de Civis on hi ha la Circe i els nens.
Fem una excursió al riu. Em Leo juga agafar insectes, que desprès posa a sobre de fulles que fan de barqueta. Ay, el saltamartí naufraga i cau per la petita -immensa per a ell- cascada. M'agrada que jugui encara com un nen, ho fa poques vegades.
L'Ada i la Circe, amb les cames a l'aigua freda, xerren com dues amigues. Yo agafo pedretes amb l'idea de fer un anell amb alguna. Son rodones i planes, de pissarra.
L'aire es suau i transparent, tot molt agradable.
A inicis de setembre vaig quatre die a La Torre amb en Leo. L’Ada està a les colònies de vòlei
El primer dia l’aigua és plana, calenta i transparentíssima. Quatre oblades neden al voltant meu i és un moment deliciós. En Santi també les veu, però no en Leo que ha anat lluny nedant.
Després ja torna a començar el curs: quart i segon d’ESO, Ada i Leo respectivament
Recordo quan vaig  començar el batxillerat als 11 anys, a les Dames Negres. Una de les primeres classes d’història em ve al cap. Una jove professora va escriure a la pissarra: Los Vedas. Desprès va fer una clau, i va posar Rig-veda i Ayurveda (en el meu record). I va començar a explicar. La literatura més antiga del mon. Jo vaig pensar: que interessant!!!!
I no puc entendre que ara els nens diuen que s’avorreixen a classe


Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

domingo, 18 de agosto de 2019

Altafulla


Passo uns dies a l'apartament d'Altafulla amb la Milissa. Aquesta casa em recorda tant als meus pares que no puc deixar de pensar en ells. Des del mar al costat, al gran mirall, fins a les tasses de cafè, tot m'enyora, m'entristeix per moments i em torna al passat. 
Un passat feliç en que no existia la mort.