montseval

lunes, 29 de mayo de 2017

Anem a la Universitat, jornada per a nens

Vull  portar als nens, un divendres, a una festa de la Universitat de Barcelona on hi ha paradetes diverses on ensenyar ciència a nens
Ui, no puc, diu l'Ada. Vindran unes amigues a casa a fer un treball.
Total que hi vaig amb en Leo, a la sortida de l’escola. Primer parem al Starbucks  de la Plaça Universitat i en Leo pren un batut de xocolata i una pasta. M’agrada sortir sola amb un dels nens, rarament en tinc l’ocasió. I corrents cap a la Universitat. 
Entrem i veiem uns globus immensos. Ens diuen que al final ens en podran donar, de fet queda poc més de mitja hora. Anem cap al jardí i ens parem a una paradeta d’Astronomia. Que és una constel·lació? ens pregunten. En Leo ho contesta molt bé. Ens posem a fer la constel·lació d'Orió amb un cartró gruixut, fils de mides diferents i boletes blaves blanques i taronges. El color és la temperatura de l’estel. Contràriament al que seria intuïtiu, els blaus són els més calents. Una vegada fet, veiem la disposició a l’espai d’allò que al cel sembla pla. Recordo quan vaig veure aquesta constel·lació amb telescopi al desert de Líbia, amb la Mercè P. I en Jean Marc i R. I els amics francesos, entre el quals Hubert Reeves.
Anem al pati de lletres i ens entretenim mirant amb lupa binocular i microscopi. El meu pare, li dic a en Leo, el teu besavi, és el que va fer instal·lar el primer microscopi electrònic a la Universitat, i segon de Barcelona (el primer a l’Institut Antituberculós). Oh, diu en Leo, així el teu pare va fer una cosa per la humanitat! Si, li dic tota contenta, ell feia classes aquí, el seu laboratori estava a la torre de Ciències.

Encara veiem dues coses més i despres en Leo se’n va tot content amb dos -un per l’Ada- immensos globus blaus inflats amb heli. Hem d’anar caminant, no podem pujar a l'autobús ni al metro i ell fins i tot ha de pujar per les escales: els globus no entren per la porta de l’ascensor!

miércoles, 24 de mayo de 2017

Semblava un Àngel



En Marcel va morir un mes d'abril. Va morir de cop i volta. Sembla que tenia el saler a la ma. Del cor potser. Jo estava a Barcelona i el dia d’abans el vaig trucar tard...no hi era i em va estranyar molt. Al matí hi vaig tornar i ja es va posar la Muriel. No li hagués agradat a ell que la seva belle fille a qui trobava tontaina, corrès per allà.
La Circe em va acompanyar a Marsella. Vaig dormir una vegada més al nostre llit -i era com si encara hi fos, la seva presència envaïa tota la casa- la mamie al seu i la Circe al dels nens. 
Al dia següent van arribar la Milissa, la Mª Rosa i l’Hortènsia. També en Rafa. des de Brussel·les. I en Jean Cea, el seu millor amic. I en Jean Marc i la Roselyne. 
Només recordo detalls. Un sopar amb els de Barcelona al Il Canaletto. La mamie dient Mon fils que tu est froid!!! La cerimònia dels adéus, l’enterrament. En Marcel no volia ser cremat, massa jueus s'havien convertit en fum, deia. Partir en fumée. Caminant per la terra marronosa, amb la Circe, en Jean Marc i la Roselyne, roses vermelles a les mans.
Dias desprès l’Hortènsia va dir: Circe estava todo el rato a tu lado, pendiente de todo, realmente parecía tu ángel.
Això ho he anat recordant a vegades, i ara es la ocasió. Li he fet unes ales de plata, una de filigrana i l'altra de combó. Aniran al darrera, a l’esquena, amb un vestit escotat.
Què diria en Marcel, ara, veient-me treballar la plata...Estaria content


lunes, 10 de abril de 2017

Passa el temps, arriba abril


Mai havia passat tant de temps sense escriure. Després d'anar a París va acabar de passar el gener i ràpidament el febrer i el març. Febrer, recordant en Fer, sis anys ja, i na Caterina que encara més temps que va morir. Finals de febrer i en Leo es disfressa de cavaller de la cort de Mª Antonieta, amb la mateixa disfressa de l'any passat, que era de mosqueter però amb una perruca blanca en comptes del barret. Març vola i arriba la primaveraI ara ja comença abril. Aquets mesos he tingut un humor tristoi, encara que no sempre. He comprat molts llibres i n’he llegit alguns. Ara  de cop me n’adono que els plàtans ja tenen fulles, els arbres de Judea ja han florit i que el temps se s’escapa i s'escola i no el puc retenir.
Avui dia dos d’abril. Estic ja des de fa nou dies a casa de la Circe que és de viatge i jo cuido dels nens. Ahir, veient que estava acabant el llibre que llegia vaig sortir cap a una llibreria que hi ha a prop, que per cert, m’encanta,  especialitzada en cine i còmics, i vaig comprar un llibre de Ian McEwan, i també, que ja tenia, Incerta Glòria de Joan Sales, la nova edició. Fa pocs dies havia rellegit la tercera part d’aquets llibre que s’havia editat ja fa molt temps en dos volums. El cas és que com que no trobo el primer i el volia rellegir ja, em compro la nova edició. I llegint.
El començament ve a to amb abril i amb la fragilitat del moment
O, how this spring of love resembleth/ The uncertain glory of an April day,/ Which now shows all the beauty of the sun,/ And by and by a cloud takes all away!/
Oh, com s’assembla aquesta amor naixent/A la incerta glòria d’un dia d’abril/Que ara mostra tota la bellesa del sol/I de tant en tant un núvol ho cobreix tot.
Shakespeare, Els dos cavallers de Verona.




sábado, 21 de enero de 2017

París 2017: París des de la Fundació Vuitton

Barri de La Dèfense des de la Fundació Vuitton
 Dia 3, dimarts.- Esmorzem a un bar a prop de l'hotel. Demano un caputxino i em porten una tassa immensa de cafè amb llet. És dégueulasse.
Anem a la Fundació Cartier a veure l’exposició que es diu La Gran Desfilada dels animals. De gran no en te res, al moment la tenim vista. Hi ha mestres amb nens petits i l’ambient és simpàtic. L’edifici i el jardí (encara que molt invernal), ens agraden.
Dinem amb la Salima allà a prop, molt bé, un menú. És pot demanar postres o bé Café Gourmand. El demano i és una monada: al costat del cafè un petit platet de crème brulé, un petit vaset de panna cota i una mini Tatin. Es deliciós.
Despres d’anar a l’Orangerie, a veure pintura americana dels anys 30 sense èxit, ja que tanca els dimarts, decidim anar al Quai Branly a veure The color line: Les artistes africains-américains et la ségrégation. Està molt bé, però tot és molt petit i s’ha de llegir molt. De tota manera aquest museu sempre m’agrada. S’ha fet fosc i el jardí està preciós,  il·luminat amb unes barres verticals blaves, verdes i blanques. Anem a la botiga i al bar.
Sopar a prop del hotel. N’hi ha cinc o sis, un d’ells amb especialitats normandes, però l’Hortènsia comença a dir que ella no pot menjar res (pel gluten), cosa que no és veritat, però com que jo no tinc gana, acabem prenent una copa.
Dia 4, dimecres.- M’aixeco més o menys aviat i vaig a casa d’en Jean Marc a deixar un llibre de Les veus de l’Aigua. Després decidim anar a la Fundació Vuitton. Ja tenim el bitllets però són per les quatre de la tarda i serà molt just, després ja marxem a Barcelona. Dit i fet. Està al bois de Boulogne, però també hi ha uns mini bus Vuitton que et recullen a prop de l’Etoile i et porten fins allà. Farem això. Llavors ja comencem a trobar cues per tot arreu. La del mini bus, la de l’entrada... A l’entrada n’hi ha diverses, segons tinguis la reserva per internet o no, i segons l’hora de la reserva. Ens posem a la de les 12.30 i quan ens toca no ens deixen entrar, doncs la nostre hora és a les quatre. Ens envien a la part del darrere, on li expliquem el nostre cas a una noia més important. Ens han avançat l’hora de sortida de l'avió, li diem (mentida). Ella ens deixa entrar junt amb un handicapée al que acompanyen i entren amb ell, vuit o nou persones.
 L’exposició, La colection Chtchoukine, és excelsa i l’edifici també. Molts dels quadres ja els hem vist fa molts anys a l’Ermitatge de San Petersburg, o al Tretiakov o al Pushkin de Moscou, però ja fa molt temps i ens encanten. Despres anem a la llibreria i pugem al terrat de l’edifici on hi ha unes vistes sensacionals. 
Dinem a prop del metro de tornada: també tenen cafè gourmand!
I tornar: hotel, metro, RER, aeroport, policia, sala d’espera, avio, taxi, casa.
El millor és l’avió. El porten tot dones! La comandant i totes elles ens saluden a la sortida.

El dia següent veig els Reis des de casa de la Circe

martes, 10 de enero de 2017

París 2017: el cel blanc de París

Arribem a París el dia u de gener al mig dia. 
Agafen el RER i pel camí veiem molta neu i el cel molt blanc. Sembla una foto en blanc i negre.
El cel blanc de París a l'hivern, em va dir en Pere Suau. El veurem pràcticament tots els dies.
Arribem a l'hotel Gustave. Està molt ben situat, metro Dupleix, a prop de la Torre Eiffel i el Sena, quai Brandly.
Mengem alguna cosa i anem al grand Palais, on fan l’exposició de pintura Mexicana. Per obres al metro, aquest no para a l'estació desitjada i hem de caminar un bon tros per entre mercats nadalencs, amb olor de menjar i anuncis de vin chaud (Mmmm, que bo, amb clau, i records d'en Marcel a Chamonix).
L'exposició, molt bona. Els muralistes: Orozco, Diego Ribera i Siqueiros, però també Frida Khalo i altres pintors i pintores. Ens encanta. Veig la famosa pintura Las dos Fridas. També Diego Ribera i els seus lliris.
Tornem a l'hotel i sopem al barri. L'Hortènsia un steak tartare molt bo, però jo no ho encerto tant.
El dia 2, dilluns, hem de canviar d'hotel per una equivocació meva. Ara anem al metro Goncourt, a una parada de Republique, hotel The elements. Esta quasi tan bé com l'altre i la meitad de preu, però no podem deixar les maletes fins les tres. Arriba la Salima i quedem per dinar juntes l'endemà.
Anem a Saint Germain. Visitem l’Abadia de Saint Germain-des-près. Estem en un triangle molt literari: Café de Flore, Les Deux Magots i la braserie Lipp, on entrem i demanem ostres amb vi blanc.
Més tard la H vol anar a la llibreria de les dones. Hi anem però està tancada per revisió anual. Llavors jo proposo anar a la Shakespeare and Company, deliciosa, on compro un llibre de Roa Dahl per als nens, que ja comencen l’anglès.
Veiem també l’església de Saint Severin, amb les columnes precioses que semblen palmeres. I la rue Galande on jo anava amb en Marcel, al petit estudi pintat de blau. 

Tornem a l'hotel i més tard anem cap a la place d'Italie, on hi ha el barri oriental de París. Tailandesos, xinesos, vietnamites...Excel·lent el Lao-Thai, 128 rue Tolbiac, metro Tolbiac.Continua

jueves, 1 de diciembre de 2016

Els papàs


Imma i Marian, foto Ferran Vallmitjana
La mamà com també les meves avies, feia uns dinars molt variats i bons. Sempre constaven de primer plat, segon amb acompanyament, alguna amanida, fruita i a més moltes vegades postres dolços, depenent del dia: flam, púding, menjar blanc, un pastís...i no diguem ja els diumenges.
El papà a vegades deia: Està salat o falta sal o està cru.
Cru? saltava la meva mare si ha estat dues hores al foc!!!
Quin home¡ deia la meva mare que s'aplicava molt, mai no troba res bé.
De fet moltes vegades si que ho trobava bé, però llavors no deia res.
La meva mare treballava però al cinquè fill va haver-ho de deixar. Tothom tornava a casa a l'hora de dinar i ella tenia mal de panxa dels nervis que passava doncs a la tarda tornava a l'escola i era molt lluny de casa.
Anys més tard, el papà se les va tenir amb el pa: sembla xiclet¡ Es massa tou! Es dur! I es que verdaderament, durant uns any hi havia un pa de màquina molt dolentot, sense les varietats tant bones que tenim ara. I nosaltres segons quina carn hi havia deiem: es carn de rata!! I ara! Quines bestieses, contestava la padrineta.
A l’hora de dinar també es seguien molt les tradicions: per tots sants, panellets, després torrons que podien continuar tot el gener, seguidament bunyols de quaresma, la crema per Sant Josep i la mona de pasqua, aquella que compràvem als forns de Torredembarra, una mena de rosca amb molt gust de comí i d’altres herbes aromàtiques, a vegades amb ous durs. Però la preferíem sense. A part, les mones més sofisticades que ens regalaven els padrins, sobre tot la de la Milissa, del tiet avi Lluís.
Molts anys més tard, quan la neva mare ja era morta, el papà venia molts dies a sopar a casa. Sopàvem ell i jo. Ho trobava tot boníssim i m’ho deia, una manera d’agrair-m’ho. I em deia, la teva mare ho feia tot molt bé, enyorant-la.

Com jo us enyoro a tots dos.

martes, 8 de noviembre de 2016

Els nens es fan grans



Ada fa sis mesos, a Torredembarra per setmana santa

Els nens es fan grans! Van fer fa poc 12 i 10 anys. L'Ada ja va a un altre col·legi, i hi va sola. Està contentíssima de ser "gran" i de tenir mòbil i ordinador.
És un petit cérvol preciós i delicat.
També sap anar sola de l'escola nova a casa meva i a vegades em truca i em diu: puc venir demà a dinar?
L’Ada quan arriba a casa seva, es posa a estudiar o a fer deures. Ja fa primer d’ESO. Però de seguida ha de marxar corrents a piano, anglès o esports.
Pel que fa a en Leo està també preciós i, com qui no fa res, treu molt bones notes. I també fa piano, natació i vòlei
Ara quan arriben ja no juguem i jo enyoro aquells temps en que no feien extraescolars i trèiem joguets i en Leo feia un tren amb un lego de peces molt grans i l’Ada hi posava petits ninotets i fèiem un “teatrillo” i desprès es banyaven junts i quasi sempre jo sortia tota mullada.