montseval

lunes, 10 de abril de 2017

Passa el temps, arriba abril


Mai havia passat tant de temps sense escriure. Després d'anar a París va acabar de passar el gener i ràpidament el febrer i el març. Febrer, recordant en Fer, sis anys ja, i na Caterina que encara més temps que va morir. Finals de febrer i en Leo es disfressa de cavaller de la cort de Mª Antonieta, amb la mateixa disfressa de l'any passat, que era de mosqueter però amb una perruca blanca en comptes del barret. Març vola i arriba la primaveraI ara ja comença abril. Aquets mesos he tingut un humor tristoi, encara que no sempre. He comprat molts llibres i n’he llegit alguns. Ara  de cop me n’adono que els plàtans ja tenen fulles, els arbres de Judea ja han florit i que el temps se s’escapa i s'escola i no el puc retenir.
Avui dia dos d’abril. Estic ja des de fa nou dies a casa de la Circe que és de viatge i jo cuido dels nens. Ahir, veient que estava acabant el llibre que llegia vaig sortir cap a una llibreria que hi ha a prop, que per cert, m’encanta,  especialitzada en cine i còmics, i vaig comprar un llibre de Ian McEwan, i també, que ja tenia, Incerta Glòria de Joan Sales, la nova edició. Fa pocs dies havia rellegit la tercera part d’aquets llibre que s’havia editat ja fa molt temps en dos volums. El cas és que com que no trobo el primer i el volia rellegir ja, em compro la nova edició. I llegint.
El començament ve a to amb abril i amb la fragilitat del moment
O, how this spring of love resembleth/ The uncertain glory of an April day,/ Which now shows all the beauty of the sun,/ And by and by a cloud takes all away!/
Oh, com s’assembla aquesta amor naixent/A la incerta glòria d’un dia d’abril/Que ara mostra tota la bellesa del sol/I de tant en tant un núvol ho cobreix tot.
Shakespeare, Els dos cavallers de Verona.




sábado, 21 de enero de 2017

París 2017: París des de la Fundació Vuitton

Barri de La Dèfense des de la Fundació Vuitton
 Dia 3, dimarts.- Esmorzem a un bar a prop de l'hotel. Demano un caputxino i em porten una tassa immensa de cafè amb llet. És dégueulasse.
Anem a la Fundació Cartier a veure l’exposició que es diu La Gran Desfilada dels animals. De gran no en te res, al moment la tenim vista. Hi ha mestres amb nens petits i l’ambient és simpàtic. L’edifici i el jardí (encara que molt invernal), ens agraden.
Dinem amb la Salima allà a prop, molt bé, un menú. És pot demanar postres o bé Café Gourmand. El demano i és una monada: al costat del cafè un petit platet de crème brulé, un petit vaset de panna cota i una mini Tatin. Es deliciós.
Despres d’anar a l’Orangerie, a veure pintura americana dels anys 30 sense èxit, ja que tanca els dimarts, decidim anar al Quai Branly a veure The color line: Les artistes africains-américains et la ségrégation. Està molt bé, però tot és molt petit i s’ha de llegir molt. De tota manera aquest museu sempre m’agrada. S’ha fet fosc i el jardí està preciós,  il·luminat amb unes barres verticals blaves, verdes i blanques. Anem a la botiga i al bar.
Sopar a prop del hotel. N’hi ha cinc o sis, un d’ells amb especialitats normandes, però l’Hortènsia comença a dir que ella no pot menjar res (pel gluten), cosa que no és veritat, però com que jo no tinc gana, acabem prenent una copa.
Dia 4, dimecres.- M’aixeco més o menys aviat i vaig a casa d’en Jean Marc a deixar un llibre de Les veus de l’Aigua. Després decidim anar a la Fundació Vuitton. Ja tenim el bitllets però són per les quatre de la tarda i serà molt just, després ja marxem a Barcelona. Dit i fet. Està al bois de Boulogne, però també hi ha uns mini bus Vuitton que et recullen a prop de l’Etoile i et porten fins allà. Farem això. Llavors ja comencem a trobar cues per tot arreu. La del mini bus, la de l’entrada... A l’entrada n’hi ha diverses, segons tinguis la reserva per internet o no, i segons l’hora de la reserva. Ens posem a la de les 12.30 i quan ens toca no ens deixen entrar, doncs la nostre hora és a les quatre. Ens envien a la part del darrere, on li expliquem el nostre cas a una noia més important. Ens han avançat l’hora de sortida de l'avió, li diem (mentida). Ella ens deixa entrar junt amb un handicapée al que acompanyen i entren amb ell, vuit o nou persones.
 L’exposició, La colection Chtchoukine, és excelsa i l’edifici també. Molts dels quadres ja els hem vist fa molts anys a l’Ermitatge de San Petersburg, o al Tretiakov o al Pushkin de Moscou, però ja fa molt temps i ens encanten. Despres anem a la llibreria i pugem al terrat de l’edifici on hi ha unes vistes sensacionals. 
Dinem a prop del metro de tornada: també tenen cafè gourmand!
I tornar: hotel, metro, RER, aeroport, policia, sala d’espera, avio, taxi, casa.
El millor és l’avió. El porten tot dones! La comandant i totes elles ens saluden a la sortida.

El dia següent veig els Reis des de casa de la Circe

martes, 10 de enero de 2017

París 2017: el cel blanc de París

Arribem a París el dia u de gener al mig dia. 
Agafen el RER i pel camí veiem molta neu i el cel molt blanc. Sembla una foto en blanc i negre.
El cel blanc de París a l'hivern, em va dir en Pere Suau. El veurem pràcticament tots els dies.
Arribem a l'hotel Gustave. Està molt ben situat, metro Dupleix, a prop de la Torre Eiffel i el Sena, quai Brandly.
Mengem alguna cosa i anem al grand Palais, on fan l’exposició de pintura Mexicana. Per obres al metro, aquest no para a l'estació desitjada i hem de caminar un bon tros per entre mercats nadalencs, amb olor de menjar i anuncis de vin chaud (Mmmm, que bo, amb clau, i records d'en Marcel a Chamonix).
L'exposició, molt bona. Els muralistes: Orozco, Diego Ribera i Siqueiros, però també Frida Khalo i altres pintors i pintores. Ens encanta. Veig la famosa pintura Las dos Fridas. També Diego Ribera i els seus lliris.
Tornem a l'hotel i sopem al barri. L'Hortènsia un steak tartare molt bo, però jo no ho encerto tant.
El dia 2, dilluns, hem de canviar d'hotel per una equivocació meva. Ara anem al metro Goncourt, a una parada de Republique, hotel The elements. Esta quasi tan bé com l'altre i la meitad de preu, però no podem deixar les maletes fins les tres. Arriba la Salima i quedem per dinar juntes l'endemà.
Anem a Saint Germain. Visitem l’Abadia de Saint Germain-des-près. Estem en un triangle molt literari: Café de Flore, Les Deux Magots i la braserie Lipp, on entrem i demanem ostres amb vi blanc.
Més tard la H vol anar a la llibreria de les dones. Hi anem però està tancada per revisió anual. Llavors jo proposo anar a la Shakespeare and Company, deliciosa, on compro un llibre de Roa Dahl per als nens, que ja comencen l’anglès.
Veiem també l’església de Saint Severin, amb les columnes precioses que semblen palmeres. I la rue Galande on jo anava amb en Marcel, al petit estudi pintat de blau. 

Tornem a l'hotel i més tard anem cap a la place d'Italie, on hi ha el barri oriental de París. Tailandesos, xinesos, vietnamites...Excel·lent el Lao-Thai, 128 rue Tolbiac, metro Tolbiac.Continua

jueves, 1 de diciembre de 2016

Els papàs


Imma i Marian, foto Ferran Vallmitjana
La mamà com també les meves avies, feia uns dinars molt variats i bons. Sempre constaven de primer plat, segon amb acompanyament, alguna amanida, fruita i a més moltes vegades postres dolços, depenent del dia: flam, púding, menjar blanc, un pastís...i no diguem ja els diumenges.
El papà a vegades deia: Està salat o falta sal o està cru.
Cru? saltava la meva mare si ha estat dues hores al foc!!!
Quin home¡ deia la meva mare que s'aplicava molt, mai no troba res bé.
De fet moltes vegades si que ho trobava bé, però llavors no deia res.
La meva mare treballava però al cinquè fill va haver-ho de deixar. Tothom tornava a casa a l'hora de dinar i ella tenia mal de panxa dels nervis que passava doncs a la tarda tornava a l'escola i era molt lluny de casa.
Anys més tard, el papà se les va tenir amb el pa: sembla xiclet¡ Es massa tou! Es dur! I es que verdaderament, durant uns any hi havia un pa de màquina molt dolentot, sense les varietats tant bones que tenim ara. I nosaltres segons quina carn hi havia deiem: es carn de rata!! I ara! Quines bestieses, contestava la padrineta.
A l’hora de dinar també es seguien molt les tradicions: per tots sants, panellets, després torrons que podien continuar tot el gener, seguidament bunyols de quaresma, la crema per Sant Josep i la mona de pasqua, aquella que compràvem als forns de Torredembarra, una mena de rosca amb molt gust de comí i d’altres herbes aromàtiques, a vegades amb ous durs. Però la preferíem sense. A part, les mones més sofisticades que ens regalaven els padrins, sobre tot la de la Milissa, del tiet avi Lluís.
Molts anys més tard, quan la neva mare ja era morta, el papà venia molts dies a sopar a casa. Sopàvem ell i jo. Ho trobava tot boníssim i m’ho deia, una manera d’agrair-m’ho. I em deia, la teva mare ho feia tot molt bé, enyorant-la.

Com jo us enyoro a tots dos.

martes, 8 de noviembre de 2016

Els nens es fan grans



Ada fa sis mesos, a Torredembarra per setmana santa

Els nens es fan grans! Van fer fa poc 12 i 10 anys. L'Ada ja va a un altre col·legi, i hi va sola. Està contentíssima de ser "gran" i de tenir mòbil i ordinador.
És un petit cérvol preciós i delicat.
També sap anar sola de l'escola nova a casa meva i a vegades em truca i em diu: puc venir demà a dinar?
L’Ada quan arriba a casa seva, es posa a estudiar o a fer deures. Ja fa primer d’ESO. Però de seguida ha de marxar corrents a piano, anglès o esports.
Pel que fa a en Leo està també preciós i, com qui no fa res, treu molt bones notes. I també fa piano, natació i vòlei
Ara quan arriben ja no juguem i jo enyoro aquells temps en que no feien extraescolars i trèiem joguets i en Leo feia un tren amb un lego de peces molt grans i l’Ada hi posava petits ninotets i fèiem un “teatrillo” i desprès es banyaven junts i quasi sempre jo sortia tota mullada.


sábado, 24 de septiembre de 2016

La familia de Falset

           D'esquerra a dreta, Rosa Mª, abuelito, mamà, papà. El bebè era jo 
La mamà i la Rosa Mª eren cosines germanes. La mamà, filla de la Conxa Llorens i la Rosa Mª, filla de l'Enriqueta Llorens. Hi havia una tercera germana que no es va casar, l’Assumpció. Eren filles de Mª Nieves Montlleó Borja i de Jaume Llorens Llaveria, que es van casar el 1883. Les tres filles Llorens Montlleó, vivien a Falset. Molt modernes per l’època i criticades van estudiar magisteri, encara que no se per què la meva avia, només costura, i cosia meravellosament, i a vegades amb fils de plata o or.
La gran, l'Assumpció va néixer l’any 1884, la segona, Conxa, la meva avia, el 1886 i l’Enriqueta quatre anys després.
Aquets darrers dies he estat amb l'Imma  a Plasencia, on actualment viu la Rosa Mª i he aprofitat per fer preguntes que ja no li puc fer a la mamà. Dies bonics, plàcids i amb molts records. La Rosa Mª ens ensenya fotos. 
Enriqueta es va casar amb un enginyer de mines, de cognom Martinez i van anar a viure a Córdoba. Van tenir un nen l’Enrique i una nena, la Rosa Mª, però quan tenien 4 anys el nen i només uns mesos la nena, el pare va morir. Així que a ella li va anar bé haver estudiat. Va fer oposicions i, no se si de seguida o uns anys desprès, li va tocar Torredembarra.
La Conxa s’havia casat uns anys abans amb l’abuelito Rico, que treballava a la RENFE hi havia tingut tres fills: Mª Nieves, Conxita (la mamà) i Santiago. Ells van anar a viure a Calafell i més tard a Barcelona.
L’Assumpció no es va casar i feia també de mestra i ajudava a les nebodes. Al final, després de la guerra va anar a viure a Barcelona, ella, la seva mare (avia de la meva i de la Rosa Mª), i la Rosa Mª que estudiava el batxillerat. Quan tenia 16 anys, anava amb la seva tieta per la plaça de Letamendi i l’Assumpció va caure morta. Vivien al carrer d’Aribau, al costat d’on passa la novel·la de Carmen Laforet, Nada.
Mesos després vaig néixer jo (foto).Ara tothom és mort, en Santiago aquest mateix estiu, només que da la Rosa Mª.
Dies bonics a Plasencia, però també enyor.



domingo, 11 de septiembre de 2016


Prova oncle Ferran

A Torredembarra, l'oncle Ferran amb els seus dos amics, Jaume Espí i Brauli, sortien a pintar i jo que devia tenir 13 o 14 anys, m'unia a ells. Anàvem a les roques, al costat del mar o als camps de vinyes, d'oliveres, de garrofers. Ells no eren allò que se'n diu pintors de diumenge, sinó que investigaven colors i formes. I estaven al corrent de la pintura que es feia i dels pintors.
Jo havia començat a pintar sola. El meu primer oli va ser el campanar de la Torre vist des del terrat. Molt contenta per que m’hi deixessin anar em vaig unir al trio d’amics un o dos estius. També a Falset vaig fer alguna cosa. M'aixecava a les sis del matí per que no m'agradava que la gent em mirés!
A Barcelona vaig anar un curs a una acadèmia que hi havia a la Gran Via, i dos més a l'Escola Massana. El darrer, ja feia també selectiu, a l'Universitat.
A la casa gran hi ha tot de quadros meus i també a la casa de Barcelona n’hi va haver.
Anys més tard, la que es va posar a pintar seriosament, i ja per tota la vida, va ser l'Imma.