montseval

viernes, 13 de diciembre de 2019

Novembre, Expominer, Calendari d'Advent


Novembre. Com cada any es celebra l'Expominer. Voleu venir? Els hi pregunto als nens. L'Ada diu que no, però en Leo accepta.
Hi anem i mirem minerals, esmorzem, mirem fòssils, joies. Jo compro fluorita. I tu, Leo, que vols?
L'Expominer està una mica de capa caiguda. Ja no te la font de xocolate, del primer o segon any que hi vàrem anar, ni els bombons variadíssims a pes. Tampoc el dinosaure amb moviment que s'havia promès.
En Leo no vol comprar res i quan ja marxem m'adono que ha vingut principalment per acompanyar-me, per que ha pensat que jo volia que ell m’acompanyés. Vertaderament és un encant.

Arriben a les botigues els calendaris d’advent. Aquest any, us el faré jo, els hi dic als nens. A la nit, al llit, penso que m’he ficat en un bon embolic...Comprar cartolines, fer dibuixos, tallar finestretes...Però desprès tinc l’idea de fer-ho de la següent manera: una capsa bonica i sobrets amb els bombons. Compro Lindt i Ferrero Rocher i queda molt bé. Els hi envio una foto, i l’Ada contesta: Que xulo!!!!!
Unes hores desprès m’envia una foto amb un altre calendari d’advent que ha fet ella: aquest és per a mi. És el primer de la meva vida. Això i que l’hagi fet l'Ada m’emociona infinitament.


sábado, 7 de diciembre de 2019

Immaculada


Abuelitos Teodosio i Conxa
Demà 8 de desembre,  la Immaculada. De petits anàvem a casa de l'abuelita Conxa, nosaltres i els nostres tiets Nieves, Antonio Palomeque i cosins. I el tiet Santiago (Tio Taco).
Recordo que de primer feia sopa d'enredos, li diem. Hi havia pilotetes de carn, ous petits de l'ovari de la gallina, trossets de fetge i de pedrer. Era boníssima no n'he menjat mai més. Un dia d'aquets provo de fer-la.
Després a casa de la meva mare, tots, amb la Vera i la Circe i més tard altres nets i ja sense cosins. La meva mare s’encarregava de la Immaculada, Nadal, Sant Esteve, primer d’any i Reis. Era Fabulosa com tothom sap.
Els darrers anys jo l’ajudava, tant a anar a comprar com a fer el menjar.
Quan va morir, el primer any ens vam reunir el meu pare i germans per dinar a un restaurant. Però el papà va dir: què celebrem?
Vam quedar muts. Celebràvem estar junts com uns nens orfes, però ell potser estava més orfe i afligit  que ningú i en aquell moment no ho podíem entendre. Hi ha coses que només s'entenen amb l'edat i la proximitat de la mort.


lunes, 30 de septiembre de 2019

Finals d'agost i primers dies de setembre

Falta foto
A finals d'agost vaig a Os de Civis on hi ha la Circe i els nens.
Fem una excursió al riu. Em Leo juga agafar insectes, que desprès posa a sobre de fulles que fan de barqueta. Ay, el saltamartí naufraga i cau per la petita -immensa per a ell- cascada. M'agrada que jugui encara com un nen, ho fa poques vegades.
L'Ada i la Circe, amb les cames a l'aigua freda, xerren com dues amigues. Yo agafo pedretes amb l'idea de fer un anell amb alguna. Son rodones i planes, de pissarra.
L'aire es suau i transparent, tot molt agradable.
A inicis de setembre vaig quatre die a La Torre amb en Leo. L’Ada està a les colònies de vòlei
El primer dia l’aigua és plana, calenta i transparentíssima. Quatre oblades neden al voltant meu i és un moment deliciós. En Santi també les veu, però no en Leo que ha anat lluny nedant.
Després ja torna a començar el curs: quart i segon d’ESO, Ada i Leo respectivament
Recordo quan vaig  començar el batxillerat als 11 anys, a les Dames Negres. Una de les primeres classes d’història em ve al cap. Una jove professora va escriure a la pissarra: Los Vedas. Desprès va fer una clau, i va posar Rig-veda i Ayurveda (en el meu record). I va començar a explicar. La literatura més antiga del mon. Jo vaig pensar: que interessant!!!!
I no puc entendre que ara els nens diuen que s’avorreixen a classe


Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

domingo, 18 de agosto de 2019

Altafulla


Passo uns dies a l'apartament d'Altafulla amb la Milissa. Aquesta casa em recorda tant als meus pares que no puc deixar de pensar en ells. Des del mar al costat, al gran mirall, fins a les tasses de cafè, tot m'enyora, m'entristeix per moments i em torna al passat. 
Un passat feliç en que no existia la mort.

martes, 12 de febrero de 2019

Ordenacions



Al MACBA

En leo ha vist un vídeo de la japonesa Marie Kondo i ens ensenya com es plega una samarreta. Llavors decideix plegar tota la seva roba i se'n va a la seva habitació. Poc desprès torna amb gran quantitat de samarretes i pantalons que diu que ja no li van bé...Jo n'agafo molts per Burkina Faso.
Anem a veure l’armari i li ha quedat ordenadíssim!!! 
Més tard, per telèfon la Circe em comenta que ha ordena i tirat també altres coses, fins i tot l’Ada s’ha enfadat
-         Això t’ho vaig regalar jo- Li diu.
- Si, em va agradar molt però ja no em fa feliç- Contesta.
Crec que l’hauria d’imitar

martes, 11 de diciembre de 2018

Any de la Vera



Tot l'any passat, des del juny de 2017, fins al juny següent va ser dedicat a la Vera. Era el principal. En tot l'estiu, dos o tres dies amb els nens a Torredembarra, i desprès a la casa de Martí i Julià amb molta angoixa. Més tard a l’ICO, amb l'ajuda de la Meritxell i sempre amb en Saul. Després a casa, primer amb el “corsé” i un pegat de morfina. I poc a poc la medicaciò experimental fa el seu efecte.
Era una noia feliç amb la seva vida, però de cop i volta li va fer mal la cama i resulta que era un càncer que no és véia, que li va fer malbé els ossos, que va haver de fer radio i portar dos mesos una cotilla esperant que els ossos es refessin, i després encara es va haver de començar de veritat a lluitar i la seva vida amb la que estava contenta ara canvia radicalment.
Però un any més tard, setembre del 2017 ja treballa. Està, estem, contents, però amb la guàrdia alta. Com diu la Laia: endavant i de cara


domingo, 2 de septiembre de 2018

El meu pare


Vaig anar a veure al meu pare, devia ser desembre de 2005 o gener de 2006. Vaig portar un mapa de Burkina per mirar-me'l.
Si no estiguessis tan ficada amb això d’Àfrica, em va dir, hauries pogut fer moltes més coses de Biologia. 
Però en veritat ja n'havia fet també bastantes. Amb en Joan Senent vaig editar la primera traducció al català de lOrigen de les espècies. Havia escrit uns llibres de text per professors, a la Mc Graw Hill, i havia muntat la Secció d'Ensenyament a la Societat Catalana de Biologia, en la que encara segueixo.
Però ni tan sols li havia dit. En això jo era com ell, no ens agrada presumir del que fem, al contrari d’altra gent.
A mida que passa el temps admiro més al meu pare. Sempre que el vaig necessitar va estar al meu costat, junt amb la meva mare. De petita recordo bromes, recordo anar a banyar-me amb ell a les roques i recollir tot d’espècimens. Moltes coses. D’adolescent, de gran...
I quan al 1999 va morir ella, va saber viure tot sol d’una manera admirable.
Poc després d'aquesta visita va morir.
Fabulosos pares, en els que segueixo pensant.