montseval

lunes, 25 de diciembre de 2017

Darreres Nadales



                                                    Foto 2009, Leo amb tres anys
Aquest any, en Leo, és el darrer que canta Nadales amb els seus companys de classe. I que va a l'escola Sant Josep Oriol.
El recordo el primer any, quan en tenia tres, amb una barretina i una armilla, vestit de pastoret.
El veig cantant amb totes les seves amigues, la Marta Copons, la Nerea, la Sayoa....que han sigut novies i cangurs successivament, avui tots molt elegantets. Em casaré amb ell, va dir als quatre o cinc anys la Sayoa, mirant desafiadorament a la Circe. Però com, ja no ets la novia d’en Leo? preguntava un pel disgustat l’avi de la Nerea. No, ara seré la cangur. Com han passat els anys volant!
I altres nenes i nens, que hem anat coneixent al llarg d’aquets anys, així com als seus pares, mares, avis i avies. Aviat adéu.
També l’Ada i les amigues, antigues alumnes, arriben per sentir les Nadales i després se’n van a donar una volta totes contentes i soles, que ja són grans.
I ja la gent va desfilant. Alguns dels actuals pastorets de tres anys, cansats, al coll dels seus pares.

miércoles, 29 de noviembre de 2017

S'acaba 2017

Aquest any 2017 està resultant horrorós, diu la Vera
Primer el càncer, desprès l'atac terrorista de les Rambles, el terratrèmol a Mèxic.....
Si, un any horrorós.
La foto és de l'any 1971. La Vera va néixer a finals d'abril. Aquí estic a la platja amb dues germanes, Milissa i Marian. És setembre, la Vera te cinc mesos. 

martes, 3 de octubre de 2017

Somriures de l'estiu

Molts dies sense escriure.
El càncer. Pensava que a la meva família no n'hi havia. Clar, si, la Vera de petita, als set anys, astrocitoma 2 al sostre del quart ventricle.
Però després, ni la mamà ni el papà, ni els avis. Tot i que la neva mare deia que la meva avia Conxa potser s´havia mort d’un càncer. Li feien molt mals els ossos però no anava al metge. Tampoc abans es feien proves.
I des de finals de juny, un altra cop. Vera.
Em passo tot l’estiu pràcticament a Barcelona. Quatre dies a la Torre el juliol i tres el setembre.
El mòbil fa la pel·lícula: somriures, però no se com posar-la: nens, Vera
Una vela blanca al mar
Desprès ja la tardor.

lunes, 31 de julio de 2017

Anem a Torredembarra 2


Dijous 20.- S'aixeca un dia núvol i fa molt mala mar. Els nens van anar a dormir tard i en Leo es lleva cap a les nou i mitja. Jo vaig sola al poble a comprar carn.
Desprès anem a la platja. Fa molt vent i no s'hi està bé però a l'aigua els nens s'ho passen bomba. Són prudents i es queden on trenquen les onades, que travessen per sobre o per sota. El corrent els porta cap al port.
Després piscina. Tret del primer dia que vam estar sols sempre hi ha algú més.
Dinem les costelletes i mitjanes delicioses que he comprat.
Decideixen deixar la TV per desprès de sopar: l’Ada pinta i en Leo retalla i enganxa.
I més piscina.
Passeig de l'Ada amb una amigueta pel passeig, per davant de casa. Desprès venen a buscar a en Leo per que els hi faci fotos. Compren creps.
Sopem ja tard i la Violeta els ve a recollir per anar al minigolf. I desprès encara volen veure la TV!!!
Divendres 21.- Tot va tard. Al poble a comprar un banyador nou per l'Ada, a la platja, a la piscina. Dinar més costelletes i mitjanes. 
En Leo entra totes les cadires de la terrassa...tornem a Barcelona.


 Potser tornarem la setmana que ve!!! però no, no hem tornat.

domingo, 23 de julio de 2017

Anem a Torredembarra

Dimarts 18 de juliol anem a Torredembarra. Al matí he anat a l'Hospital de Bellvitge amb la Vera i ara hem d'esperar el resultat.
Me’n vaig a casa dels nens amb metro, compro per dinar, dinem, anem a casa a recollir les meves coses...i al tren.
Per poc el perdem ja que ens fiquem a la Farmàcia de l'Estació de Sants per comprar un esprai protector del sol, i la noia vol que em faci sòcia. S'ha d'omplir un paper...Ai... Hi ha una cua petita pels bitllets, per sort.
Només arribar vaig a comprar i els nens a la piscina. Ara ja es poden quedar estonetes sols. Jo també hi vaig desprès.
Un cop han sopat van als llits elàstics i jo m’ho miro des de la terrassa. L’Ada fa moltes tombarelles seguides.
Dimecres 19.- Sortim bastant aviat cap a la platja. Anem a la part del port per que l'Ada ha quedat amb una amiga de l'escola. L'aigua es transparent, encara que no plana del tot. Però suficient per acostar-me a les pedres de l’escullera que amb el temps s'han recobert d'algues i fauna de les roques, d’on trenquen les onades. Veig un burret molt petit i després un parell de salpes. No hi ha ni un musclo, la gent deu haver arrassat amb ells. Està pleníssim de balanus, i hi ha molt pocs barretets, a les zones més amagades.
Arriben petits escamots de nens amb cubells i celebrets, acompanyats per mares o pares i es dediquen a agafar tot el que poden. Ja ho tornen a tirar a l’aigua? Li pregunto a una mare. Es claaaaar, em contesta. Desprès ho veig, els tiren quan l’aigua del cubell s’ha reescalfat, a llocs on ves a saber si sobreviuran o no. Concretament la senyora portava una gambeta transparent mig marejada.
Després de la platja anem a la piscina. L’Ada es tira amb gran perfecció i en Leo neda meravellosament. És s una delícia mirar-los.
A la tarda hi tornem i també ve la Lan. Després a casa la Lan parla amb mi com una noieta gran. Més llits elàstics amb Lan i la Marian vigila.
Quan anem a sopar, l'Ada em pregunta: podem sopar una mica més tard? Veig que en porta alguna de cap. 
Em porten un te i galetes anb llet condensada per que m'entretingui. Ells traginen a la cuina i a un moment donat -d'això me n'assabento més tard, l'Ada envia a en Leo a comprar mantega.
Sopem i a les postres apareix un pastís de xocolata boníssim. Quina sorpresa.
Penso en la Vera i m'adormo.



domingo, 16 de julio de 2017

Curs 2016-2017



 S'ha acabat el curs 2016-2007
Escric mentre encara puc i esperant la proba de dimarts de la Vera.
I el juliol passa ràpid i calorós i encara no he anat amb els nens a Torredembarra.

Per l'Ada va ser un canvi fabulós: de cop es va fer gran
Va canviar d'escola, li van comprar un ordinador i un mòbil. Va començar a anar sola per Barcelona. Es va convertir en un petit cérvol, responsable, elegant i fabulós. Ara porta una ronyonera, que es penja al coll. Deliciosa Ada.
En Leo va seguir a la seva escola, per primera vegada sense la companyia amable a vegades, o manaire i renyadora altres, de l’Ada.
Ell també es va fent gran, perquè va avançat. Però sense mòbil, ni ordinador, ni caminant sol pel carrer. Fins i tot a vegades el va a recollir l’Ada!

I les amigues: la Marina és va fer operar el maluc i la Mª Rosa es va trencar el peu.


I la Vera.

lunes, 29 de mayo de 2017

Anem a la Universitat, jornada per a nens

Vull  portar als nens, un divendres, a una festa de la Universitat de Barcelona on hi ha paradetes diverses on ensenyar ciència a nens
Ui, no puc, diu l'Ada. Vindran unes amigues a casa a fer un treball.
Total que hi vaig amb en Leo, a la sortida de l’escola. Primer parem al Starbucks  de la Plaça Universitat i en Leo pren un batut de xocolata i una pasta. M’agrada sortir sola amb un dels nens, rarament en tinc l’ocasió. I corrents cap a la Universitat. 
Entrem i veiem uns globus immensos. Ens diuen que al final ens en podran donar, de fet queda poc més de mitja hora. Anem cap al jardí i ens parem a una paradeta d’Astronomia. Que és una constel·lació? ens pregunten. En Leo ho contesta molt bé. Ens posem a fer la constel·lació d'Orió amb un cartró gruixut, fils de mides diferents i boletes blaves blanques i taronges. El color és la temperatura de l’estel. Contràriament al que seria intuïtiu, els blaus són els més calents. Una vegada fet, veiem la disposició a l’espai d’allò que al cel sembla pla. Recordo quan vaig veure aquesta constel·lació amb telescopi al desert de Líbia, amb la Mercè P. I en Jean Marc i R. I els amics francesos, entre el quals Hubert Reeves.
Anem al pati de lletres i ens entretenim mirant amb lupa binocular i microscopi. El meu pare, li dic a en Leo, el teu besavi, és el que va fer instal·lar el primer microscopi electrònic a la Universitat, i segon de Barcelona (el primer a l’Institut Antituberculós). Oh, diu en Leo, així el teu pare va fer una cosa per la humanitat! Si, li dic tota contenta, ell feia classes aquí, el seu laboratori estava a la torre de Ciències.

Encara veiem dues coses més i despres en Leo se’n va tot content amb dos -un per l’Ada- immensos globus blaus inflats amb heli. Hem d’anar caminant, no podem pujar a l'autobús ni al metro i ell fins i tot ha de pujar per les escales: els globus no entren per la porta de l’ascensor!