Dames Negres i Escolapis

 En Santi als 6 anys

La Milissa i jo a partir dels 10 anys anàvem al col·legi de les Dames Negres i en Santi als Escolapis de Balmes. Ens acompanyava la Ramona, la mare de la portera. També venien l’Enric i en Pepe, els nens del principal, que anaven al Liceu Francès. Les tres escoles quedaven molt a prop.

L’uniforme de les Dames negres, tot blau marí a l’hivern i amb una brusa blanca a la primavera, era una monada. Constava fins i tot d’un barretet. I d'abric. Les monges dirigien l’escola però moltes professores no ho eren.

Cada setmana ens donaven notes. Les nenes millors eren ornamentades amb una banda vermella. Si al final de curs havies tingut 36 bandes et posaven una corona. Jo cada any la tenia. Ara estan a un calaix a Torredembarra.

No tinc fotos amb uniforme. El papà ens feia fotos però sempre els diumenges, que sortíem d’excursió o a passejar.

Un dia a la setmana tocava anar missa a l’església que estava al costat del col·legi. Fins i tot quan feia molt fred hi anàvem per un passadís que hi portava directament. Hi anàvem en dejú i més d’una vegada jo em vaig marejar. Després a la classe ho passàvem bé ja que esmorzàvem. Cada nena portava la seva bosseta amb un entrepà i un cacaolat o un termos amb llet.

Desprès de quart de batxillerat em vaig cansar de mises i rosaris i vaig demanar als meus pares si podia anar a l’Institut Maragall. Em van dir que si.

Les vacunes

                                                           

Imma i Marian, segurament al Turó Park 

De petits només ens posaven la vacuna de la verola i de la diftèria, no n'hi havia més. La de la verola feia una petita ferida i quedava una marca ja per sempre. La posaven al l’avantbraç. Més tard, a la Vera ii a la Circe ja els hi van posar al culet, per que no es veiés. I a l'Ada i en Leo no se'ls i ha posat: és la primera malaltia _matava a molta gent_ que ha desaparegut degut a una vacunació massiva a tot el mon. Es va suprimir l’any 1980.

Es tota una història la de com es va portar la vacuna a Amèrica, l’any 1803. Com que les temperatures eren massa altes per a la supervivència del virus de la vacuna, es van portar nens d’un orfenat als que s’anava successivament vacunant. Es van dir Els nens vacunífers. L’expedició la dirigia Balmis, un metge espanyol. Podeu llegir la història clicant aquí. 

Bé, nosaltres,al no estar vacunats anàvem passant una sèrie de malalties, algunes molt empipadores. El xarampió, la tos ferina, les paperes... Com que eren malalties que s’encomanaven molt, la Milissa i jo les teníem juntes, al mateix temps. Així recordo que per la tos ferina, molts dies ens portaven al Tibidabo... No a les atraccions, però si a respirar un aire més net. 

Cap a l'any 1958 o 59 ens van portar a tots a una farmàcia d'un amic del papà i ens van posar la vacuna de la poliomielitis, terrible malaltia que deixava molt nens paralítics. Era la primera vacuna, la Salk, que es posava per via parenteral. Desprès al 1963 va aparèixer la Sabin, la que es fa servir avui dia, que es pren per via oral.

A la Vera i a la Circe ja els hi van posar moltes vacunes. La Vera, però va tenir el xarampió. Quan li anaven a posar precisament aquesta la vacuna, tenia un gran constipat i el metge va dir que esperaríem que li passés. Però no era un constipat sinó el xarampió que comença d'una manera semblant. No se per que sempre m'ha sabut molt greu.

Ja som cinc

Habitació ondormia la padrineta i on després van dormir els meus pares. Al fons l'alcoba. 

Pintura a l'oli de l'Imma

Quasi dos anys després de que naixés l'Imma, va arribar la Marian, també a l'estiu, un dos d'agost. 

Li van posar Antònia, com la padrineta. A la padrineta li deien Antonieta però a la petitona no se perquè, se li va dir Antoñita o Toñita. Molts anys després ella se'l va canviar i des de llavors li diem Marian.

Quan va néixer jo ja tenia 11 anys i la Milissa nou i jugàvem juntes. 

En general els nens jugàvem a la galeria, una habitació amb molta llum. Hi havia una taula camilla on s’instal·lava l'àvia Pepita, amb el frivolité, el rosari i una baralla de cartes per fer solitaris. No se si era a les cinc, sis o set de la tarda, era mot perillós passar per allà, ja que ella escoltava el rosari que es transmetia per radio Tarragona, i si ens agafava ens feia quedar a resar, tot un rosari amb lletanies i tot.

A les tardes ens instal·làvem al terrat de davant que era més fresc. La mamà i la padrineta s’asseien a fer labor i nosaltres llegíem o jugàvem.

També ens agradava molt pujar a les golfes i remenar coses. Vam trobar un baul, amb vestits, barrets, una mena de can-can de corda per que les faldilles quedessin ben estarrufades i un uniforme d'oficial de la guerra de Cuba, que anys després va servir de disfressa a en Xavi.

Als onze anys recordo que vam netejat una part de les golfes i vam fer una mena de club. Vaig tenir l’idea de que féssim una revista, junt també amb la Montse Pagès, una amiga que vivia al mateix carrer. Crec que la vaig acabar fent quasi tota jo sola. Hi havia articles i historietes. Només va sortir el número ú.

Quant l’Imma tenia tres o quatre anys,  va tenir un atac d’apendicitis i se li va perforar. La van portar a Tarragona, va estar molt greu. Jo ja l’anava a veure tota sola, amb l’autocar de les tres de la tarda i li explicava contes i l’entretenia. la mamà es passava tot el dia amb ella.

Dibuix del tercer pis i les golfes, de l'Imma

La porta de dalt de tot que no està senyalada donava a un espai molt gran, on vam fer el nostre racó

Montserrat

El mes de juny, entre sant Joan i Sant Pere anàvem uns quants dies a Montserrat. Això ho vam fer dos o tres anys. Hi anàvem les dos famílies, nosaltres i la germana de la meva mare amb marit i fills, els nostres cosins: en Titos i en Illo. Cada família s'allotjava en una cel.la, uns pisos molt senzills i austers que ens encantaven.

Allà fèiem moltes excursions, acompanyats d’un o d’altre i fins i tot sols, ja que en aquella època la llibertat per als nens era infinitament superior a la d'ara. Sols. Jo era la gran, seguida de germans i cosins: en Titos, la Milissa, l’Illo i en Santi, tots separats només per un any. L’Imma era massa petita.

Anàvem al Degotalls, un passeig fins una una font, amb la mamà i la Maria, a la Cova jo crec que sols, a l'Hermita no se amb qui, a sentir la Salve cantada per l'escolania amb en tio Antonio. L’església resplendia de llums i espelmes enceses. Nosaltres sentíem l'olor de la cera i n'agafàvem retalls amb els que després fèiem petites escultures. Hi havia una gran solemnitat.

La Milissa i jo passàvem estones a la botiga de records, pensant en què ens compraríem al final de l’estada. Jo recordo que em vaig comprar un llibre dels animals de Montserrat. La simpàtica noia que estava darrera el taulell, ens la vam trobar després de dependenta a una granja del carrer de Mallorca cantonada amb Villarroel. Temps verdaderament feliços.

Banys de mar

                             

Platja de Torredembarra, anys 1950. Foto Ferran Vallmitjana

Als quatre o cinc anys l’oncle Ferran em va portar al Palau de la Música. Recordo que vam aplaudir rabiosament. Ell estava estudiant i vivia a una pensió encara que venia a dinar cada dia. Però estàvem parlant que ja havia nascut en Santi, amb el que em porto quatre anys i mig.

Els nens jugàvem a una habitació de la casa on després precisament va dormir ell. Entre la mamà i la Maria havien pintat uns dibuixets a les parets: un tren, una nina, una pilota....

Als estius anàvem a la Torre. Cada dia anàvem a la platja.

Llavors s'hi anava vestit i a la sorra hi havien unes casetes de fusta per canviar-se, i posar-se el banyador. Cada família tenia la seva i en total n'hi havia cinc o sis. Nosaltres no en teníem per que fèiem servir la dels pins, una gran pineda que havia adquirit el meu avi (de fet l'havia canviat per un altre terreny, de cultiu, i tothom li deia que estava boig, i que què n'havia de fer d'una pineda al costat del mar). Doncs, bé, als pins hi teníem la nostra caseta que era de rajola i ciment i que servia per guardar una taula, cadires i vaixella per quan volíem quedar-nos a dinar allà.

Llavors a la platja hi havia també toldos, per estar a l’ombra mentre no et banyaves. I no et deixaven banyar fins passada una hora o dos, quan havies fet la digestió de l’esmorzar!!! El mar, una delícia.

La tornada de la platja era així: la meva mare amb el cotxet d’en Santi, banyadors i tovalloles, la Milissa i jo cansades, una a cada costat d’ella i el papà tot fresc, amb els seu banyador a la ma. Sort que al arribar a casa ja estava fet el dinar. A vegades a la taula teníem son i poca gana i la padrineta deia: “els banys de mar debiliten”.

Recordo un dinar als pins. Érem més gent, potser la Rosa Maria, cosina de la meva mare, la Pilar, cosina del meu pare, la padrineta, l’oncle  Ferran al qui dèiem onclu Fernandu...De primer sempre hi havia amanida de patates que portàvem ja bullides de casa i allà s’havien de pelar i amanir. Penjaven un columpio de fusta per als nens. Va ser la primera vegada que vaig veure, per que algú ho va fer notar i li va dir que descanses, que la meva mare estava embarassada. Poc desprès, un 13 de setembre, va néixer l’Imma a ua clínica de Tarragona.

Ja som tres

Al nen se li va posar de nom Santiago, com el germà petit de la meva mare, però li dèiem Santi, tret del papà que li deia Jaumet.

Recordo haver-lo tingut al coll de molt petitó.

En Santi menjava poc i creixia esprimatxat. Durant una època només volia menjar ous ferrats i pastanagues tallades a rodanxes i fregides. Els meus pares tenien por de que es posés malalt. Fins i tot la meva mare se'n va anar amb ell, quinze dies a un hotel de Sant Miquel del Fai, per que prengués aires bons i es refès. 

Jo als cinc anys em trobava molt gran, ja que tenia al darrere dos cosins i dos germans. 

Estava pensant amb això i altres coses estirada a una hamaca a l'escola - quan era primavera i feia sol, després de dinar fèiem la migdiada a les hamaques al jardí-, i amb una ma que tocava a terra vaig trobar un vidre petit de color blau. me'l vaig posar a la boca i sense voler me'l vaig empassar. Vaig pensar que em moriria però no ho vaig dir a ningú.

Pel que fa a en Santi, als set anys es va posar a menjar i fins i tot durant una època va estar massa gras!

setmana Santa 2020

Setmana Santa de 2020. Ja fa un més que estic confinada a casa.

El coronavirus ha arribat com un malson, com una pel·lícula de ciència ficció o de terror. Encara que ja hi havia hagut algun avis, com ara el SARS l’any 2002 a 32 països i el MERS al 2012 a 27 països, ningú s'ho esperava. Va començar a Wuhan, a la Xina, i tot i així, al començament, ningú pensava que arribaria aquí.

Però arriba i no s’està preparat. No hi ha ni test, ni mascaretes, pocs respiradors a les UCI i pocs llits en general.

Primer es suprimeixen els actes massius, com el Mobyle. Encara podem anar a la manifestació feminista però ja desprès es decreta la pandèmia i l’estat d’alarma. Ens hem de confinar a casa.

L’Ada, que és un encant, per que no m'avorreixi m’envia per whats App:

“Llista de coses que pots fer

-buscar receptes que ens puguin agradar

-practicar aquelles receptes

-algun exercici físic

-documentals per you tube

-fer un text o carta a cada persona de la família

-reduir aquelles columnes de llibres

-pintar, fer retrats, copiar alguna foto

-fer un llibre amb tota la teva vida, des de que eres petita fins ara i totes les coses que t’han passat i vulguis recordar sempre”

I per això aquets dies estic escrivint tant

Neix en Santi i més coses

Vi.la Florida, antiga Escuela de Puericultura

Crec que això d'Igualada només va durar un any. 

Després a la meva mare ja li va tocar Barcelona.

Vam marxar de casa dels meus avis materns, a qui anomenàvem abuelitos, i ens vam instal·lar al carrer de Rosselló, on ara viu l’Imma. 
El mes de març Va neixer en Santi, ja a una clínica.

A mi em van posar a una escola de la que recordo moltes coses. Hi vaig anar dels tres o quatre anys fins als set. Es deia Escuela de Puericultura. Era una escola només per fills o nets de metge. Com que l’avi Ferran ho era, em van matricular allà. 

L'escola, però molt separadament, tenia un apartat de classes d’infermeria, que no vam arribar mai a veure.

Es podia entrar per Muntaner o per un carrer més petit, al costat o al darrere. Hi anàvem amb tramvia i ens acompanyava la Maria de Caspe.

Hi havia un jardí gran amb una caseta, dins de la qual podíem jugar, un bosquet de pins i un petit estany. Anàvem nens i nenes junts i ens quedàvem a dinar. Recordo les dues professores: senyoreta Carme i senyoreta Rosa

A tot això, no se en quin ordre, però havia  nascut en Santi i havia vingut la Maria de Caspe, una minyona molt jove que vàrem tenir molt anys i que ens estimava molt i nosaltres a ella. Va marxar per casar-se i alguna vegada la vam anar a veure a Suchs, el poblet de Lleida on es va instal·lar amb el seu marit en Boro. I cada any ens trucava pels sants dels meus pares i nosaltres a ella fins que va morir. 

Pel que fa a l’escola, encara existeix i ara és un Centre Cívic que es diu Vil·la Florida.

Continuo, tercer capítol

.Carrer Major. Les tres portes del mig son les de casa
Més endavant aquest carrer es va asfaltar, respectant les aceres

Foto feta per Ferran Vallmitjana

Després que la Milissa va néixer, a la meva mare li va tocar anar de mestra a Igualada. Crec que havia fet unes oposicions. Encara que moltes dones del seu ambient no treballaven, ella si que volia fer-ho.

Se'n va anar amb la Milissa, que mamava, i una minyoneta. He vist fotos a algun dels del àlbums familiars, de la Milissa petitona amb un mapa al darrere. La noia la devia portar a l'escola de tant en tan. Ella tornava els dissabtes a Barcelona o el meu pare anava a Igualada.

Jo em vaig quedar amb el meu pare i els avis. I de tant en tant amb la padrineta a Torredembarra. Una vegada, es veu que va venir la meva mare a veurem a la Torre. Jo estava sopant i la padrineta molt contenta em va dir:

-Mira, mira qui ha vingut a veure’t, qui és?

I jo vaig dir

-Una senyora!

Ves a saber si no la recordava o la volia fastiguejar!!!! Clar això m’ho han explicat

El que si crec que recordo és la cremada que em van fer al pit esquerre, que m’ha durat tota la vida. Resulta que estava refredada i tenia molta tos, i entre totes -avia Pepita, padrineta, Josefina i potser encara algú més, van decidir posar-me un cataplasma ben calentet. No és que fos calentó, és que cremava molt. Jo cridava i ho recordo.

Quan van venir els meus pares sembla ser que ell es va enfadar molt i va fer uns crits terribles. La meva mare tenia por que més endavant no em creixés el pit.

Però si que em va créixer i mai he tingut cap complex.

   Torredembarra vista des de Manet. Foto de Ferran Vallmitjana

Ada!!! Segon capítol

A l'hort Prop: Oncle Fernandet, Padrineta, mamá amb mi,unesmiñonetes? Rosalia Barado amb en José Manuel bebé

Aquesta foto ja l'havia posat

Quan tenia 11 o 12 mesos ja caminava i sabia pujar i baixar les escales que van de la cuina a l'habitació que li diem la galeria, molt lluminosa, i al menjador de dalt. Es veu que m'escapava contínuament.

Dormia a l’alcova, on hi tenia el xumet. Un dia que no em trobàvem, al final resulta que estava allà, al costat del llit, dreta i vinga a xuclar (el xumet d'alguna manera estava lligat i no es podia treure).

A la nit, quan em posaven a dormir, volia que la padrineta em cantés la cançó A la vora de la mar hi ha una donzella, hi ha una donzella.... A vegades m'adormia de seguida, però si no, la volia tota, totes les estrofes, i és llarguíssima. I tothom esperant per sopar.

Aquesta cançó, molts anys més tard també els hi vaig cantar jo a l’Ada i a en Leo. Per demanar-la en Leo deia: La donzella!

També recordo algunes coses de Barcelona. Allà vivíem al començament a casa dels abuelitos. Recordo la cuina, sempre molt calenteta i amb olles bullint. L’abuelito em pujava a la falda i em cantava: Pimpom es un muñeeco, muy guapo y de carton, se lava la carita con agua y con jabón!

Quan jo tenia divuit mesos, un any i mig, ja va néixer la Milissa. Va néixer el mes de setembre a Torredembarra. Com totes les nenes que neixen allà tenia dret a una dot el dia que es casés. Però com que ho va fer a Las Vegas, (amb en Walter) no li van donar res!!!

Aquesta dot l'havia instaurat un indià que s'havia fet molt ric, Antoni Roig i encara continuen donant-la, encara que ara deu ser molt poca cosa, el poble ha crescut molt. També va fer construir l'escola. I el carrer principal porta el seu nom, però tothom li diu El carrer Nou.

Avia Pepita, Milissa, oncle Fernando, al terrat del darrere. Jo estic devant, però quasi no s'em veu.

Es veu la cisterna. Tot i que hi havia aigua corrent, tenien la mania que la de la cisterna era més bona

L'Ada em diu que escrigui la meva vida

L'Ada em diu que escrigui la meva vida. Al blog tinc escrites petites coses, sobre tot referides a ella i a en Leo. Si tingués que escriure la meva autobiografia aquesta podria ser la primera pàgina.

 Rosa Mª, abuelito, yo, mamá, papá

Vaig néixer a Barcelona, al carrer de Mallorca 209, a casa dels meus avis materns, els abuelitos.

En aquella època, els nens es tenien a casa. Molt pocs anys desprès  en Santi, ja va arribar al mon a una clínica. No venia un metge sinó una comadrona, que no se si ho era per estudis o per costum. Crec que aquesta comadrona, mentre la meva mare tenia els dolors, es feia portar xocolata desfeta.

Els dolors...no es posava epidural ni cap altre mena d’anestèsia. No entenc com ara en determinats ambients s’ha posat de moda parir amb dolor. Part Natural, en diuen.

Els meus pares estaven molt contents i cofois amb mi.

La meva mare tenia por que mengés poc i em pesava sovint. Ho apuntava tot a una agenda que després em va donar.

Quan encara era molt petita ja anàvem tots tres a Torredembarra on vivia la família del meu pare: la seva mare, la padrineta, amb la seva sogra (la mare de l’avi Ferran que no vaig conèixer) a qui dèiem avia Pepita, que era, clar, la nostra besàvia.  I el meu tiet Fernandet de 15 anys. També hi havia la minyona, que es deia Josefina i corrien per allà altres dones, la Petra per fer petites coses, la Matilde per  rentar, la perruquera de la meva besàvia, a la que no recordo...a totes les altre si.

Jo era la preciositat de la casa, totes em volien agafar i fer-me petons i el meu pare s’enfadava i els hi impedia per que deia que em passaven un munt de microbis.

A Torredembarra hi anàvem en tren, encara no teníem cotxe. Els trens eren de carbó i recordo que una vegada la meva mare es queixava que li havia entrat carbonilla a un ull quan el tren va passar per un túnel.

A l’estació sempre hi havia molta gent a l’andana, sobre tot a rebre el tren de les nou del vespre. Com que hi havia pocs entreteniments, s’hi arribaven fent un passeig, es saludaven els coneguts, els amics es trobaven, es xafardejava veient qui arribava i qui qui pujava per anar a Tarragona o més lluny...

Estació de Torredembarra. Aqui poca gent, no és el de les 21

Vera, Circe i estius a Torredembarra

Sitges juny 1977

Torredembarra estiu 1985

Quan la Vera i la Circe eren petites, a l'estiu passàvem gairebé tres mesos a Torredembarra. No recordo gaire a en Xavi, que devia de fer de Rodriguez a Barcelona

Anàvem a la platja amb el 600 de la mamà. O era els wolskvagen escarabat? 

Allà la platja és molt llarga: des del roquer (ara port) fins on comença el Roc de Sant Caietà, que ja pertany a Sant Vicens.

Així, encara que al fragment de platja dita de la paella i al fragment situat davant de Baix a mar hi havia molta gent, es podien trobar més lluny llocs paradisíacs amb ben poca.

Un any vam anar directament a les roques, a l’inici, quan comencen. Allà, el bar irrepetible de l’Ambrós ens acollia, i al mateix temps que amb l’Anna preníem un vi blanc i les nenes patates fregides, ens anàvem tirant al mar. El mar sempre tant blau, tant transparent.

I sense banyar-nos els dies de tempesta, les onades picant contra es roques, escuma blanca i mar fosc.

A vegades descansàvem de platja. Al jardí, sota de la figuera, inflàvem una piscineta de plàstic i era com una nova aventura passar allà el matí.

Torredembarra estiu 1984