Anàvem
a la platja amb el 600 de la mamà. O era els wolskvagen escarabat?
Allà la platja és molt llarga: des del
roquer (ara port) fins on comença el Roc de Sant Caietà, que ja pertany a Sant
Vicens.
Així, encara que al fragment de platja
dita de la paella i al fragment situat davant de Baix a mar hi havia molta gent,
es podien trobar més lluny llocs paradisíacs amb ben poca.
Un any vam anar directament a les
roques, a l’inici, quan comencen. Allà, el bar irrepetible de l’Ambrós ens acollia, i
al mateix temps que amb l’Anna preníem un vi blanc i les nenes patates
fregides, ens anàvem tirant al mar. El mar sempre tant blau, tant
transparent.
I sense banyar-nos els dies de tempesta,
les onades picant contra es roques, escuma blanca i mar fosc.
A vegades descansàvem de platja. Al jardí,
sota de la figuera, inflàvem una piscineta de plàstic i era com una nova
aventura passar allà el matí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario