Viatge Burkina, dimecres 10

Anem molt aviat a veure a la monja Felisa de la congregació Hijas de Maria Immaculada de Bobo Diulasso -al costat de la nova Maison de la Culture-, que també té casa a Barcelona i a moltes ciutats, tant d'Espanya com d'altres països. Van començar ajudant a joves minyones que anaven del camp a la ciutat a treballar.

Aqui a Bobo tenen moltes noies que aprenen a llegir, a planxar i a cosir, a mà i a màquina. Les troben al carrer o va de boca a orella. La darrere noia, ens explica, la van trobar asseguda a la porta, i al preguntar-li que feia, els hi va dir que estava descansant.  Així tres dies seguits, fins que va explicar plorant que el seu pare s’havia tornat a casar i no donava diners a la seva mare i un tiet la rondava, a ella. Aquí dormen i mengen. Ara volen fer un centre semblant a Ouagadougou i les ajudarem. Les planxes van amb carbó. Demasiado cara la electricidad, diu la Felisa, y además quemarian la ropa.

Ens acomiadem i marxem cap a Kerà. Quan estem arribant a Bondokuy, unes dones molt maques, ens escolten amb motos, tocant el clàxon i ens acompanyen fins que arribem a  una casa on hi ha un molí polivalent part de qual hem pagat (la màquina verda)

Després ens fan seure a un pati d'una casa, a l’ombra i ens donen coca-cola i aigua en bossetes (Fins fa molt poc, al arribar a un poblat ens donaven aigua de mill i altres begudes artesanals que no ens atrevíem gaire a beure).

Ens demanen una casa per les dones, un molí per premsar karité i un forage (ja semblem els reis mags). Al darrere de tot hi ha un noi que parla francés, en Tià. Ha vingut per parlar-nos d'un hameau de culture a 15 km. de Bondokuy, on no tenen aigua. Jo ho anoto tot. Volem fer una entrevista a la Micheline però te vergonya. Hi ha música de balafó i les dones ens fan un ball

Seguim cap a Kera i arribem a la casa d'en Tizà, la Catalogne.

Dins hi fa calor, però també en fa a fora. Ens porten dinar

En Toni no es troba bé i s'estira dins del cotxe. La Trini i jo traiem un matalàs a fora per a ell, i al final ens hi estirem nosaltres. 

Més tard sortim cap a Kosso i pel camí ens trobem a en Marcel Bonzi, un funcionari internacional que va néixer a Kerà i que ara que està jubilat hi va molt sovint.

Arribem a Kosso i anem a Kosso Bako, molts pocs kilòmetres però molt mal camí. Ha vingut un noi amb una moto per guiar-nos.

I arribem a l'escola. Tres-cents seixanta nens que ens van seguin mentre ens acostem a l’edifici. Set-cents vint peuets amb xancletes o sense que aixequen una gran polseguera. Arretez, arretez, diu el director. Tot és molt emocionant! Tots aquets nens! Del forage brolla una aigua amb llim, i també ferruginosa. Això s’ha d’arreglar. Anem a veure’l...i ja està tot ple de nens que han corregut més que nosaltres.

Tots aquets nens fabulosos...llàstima que no els hem vist a classe. Però llavors is el director diu: tothom classe! I tots volen i entren i s'asseuen quatre a cada taula

Aquesta classe i una altre són sous paillote, les altres quatre són millors. Després, no sé si per que demà és la festa nacional, veiem que tots els nens van capa un lloc portant petits recipients, i els hi donen mongetes seques, haricots. A nosaltres també ens donen begudes i sopar! Però només són les sis! Tot i així ja es pon el sol. Mengem una mica.

Tota l'estona ens ha estat acompanyant un nen maquíssim de tres anys. Es diu Jean Clavé i és el fill del director

Cansats, contents i emocionats tornem capa casa...però arribem i hi ha un munt de dones assegudes al pati. Socors! Ens asseiem al matalàs i no sabem que volen. Tampoc parlen francés. Al final n'hi ha una que molt baixet ens va dient:

 

Són dues associacions femenines, de dos barris, el de Benfardi i el de Didiulabobo. Les primeres tenen una casa per fer sabó, però l'han de fer a la nit i no tenen llum; també els hi aniria bé tenir un banc per seure. També voldrien comprar oli de coco per fer sabó. Les segones no tenen casa i en voldrien una. Potser seria factible i no gaire car posar-les hi el llum? Diu en Tizá que una placa solar amb una bombeta que es pogués desplaçar? Tot això ha estat molt llarg i embolicat fins que s'ha pogut fer aquest resum que acabo d’explicar.

Ens estem ficant ja al llit, prèviament ens han portat sopar que quasi no hem menjat, que arriba un petit grup de noies peul, molt joves, quasi unes nenes, a les que sortim a saludar. Bona nit! A l'inici però fa una calor mortal.

Viatge a Burkina , dimarts 9, anem a Bobo

Sortim aviadet cap a BoboDioulasso, la segona capital del país. En Toni i la Trini sense prendre res. 

Parem a esmorzar a Kokologo, pa amb truita a la francesa i nescafé amb llet condensada.

Abans de Boromo ens fan deixar la carretera ja que estan fent obres durant trenta kilòmetres. Al costat hi ha un camí sense asfaltar i clar anem molt poc a poc i donant bots. De cop s’encén una llumeta. En Tizà obre el capó i resulta que amb el moviment un tub s'ha deixat anar i l'aigua s'ha evaporat. Ell treu un bidó de color groc però no porta gaire aigua i la que tira al dipòsit s'evapora al moment doncs està molt calent. Van passant cotxes que ens empolsen de mala manera. 

Passa un ramat de vaques.

Hi ha un poble a prop i en Tiza va a buscar més aigua. Finalment omple el dipòsit, però

ara el cotxe no es posa en marxa...hem d’empènyer i per sort ens ajuden dos obrers de la carretera. Finalment a dos quarts de quatre arribem a Bobo, a l’Auberge, desprès d’una altre petita avaria, aquest cop al canvi de marxes.

En Toni i la Trini se’n van a fer la visita turística (la mosquée, el barri antic, el mercat) i jo em quedo a l’hotel on dino un entrepà. Està quasi igual; els amos libanesos, una cambrera coneguda. L’arbre del viatger ha crescut molt i el lloro que parlava ha mort.

A l’hora acordada arriben Eli Zerbo i Alassane Lignani: no em puc creure que aquest darrer es presenti. És l’amo de l’empresa que ha fet el forage de Kosso-Bako, del que brolla aigua fangosa. Em dóna tota mena d’explicacions, critiquen tots dos a la Mònica –la Mònica de Cat Sya és la que va demanar el forage per una escola- i proposen treure la bomba i fer un pou de boca ample, cobrir-lo i tornar a posar-la. Suposen que el llim sedimentarà. Aquesta era de tota manera la seva primitiva idea.

Tot i que es sopa molt bé a l’Auberge anem amb T y Ta sopar a L’Entente, allà a prop. Pollastre (fred), patates (bones) i cervesa. Ens donen aigu en bosses.

A la tornada a l’hotel fem pujar a l’home que està de guàrdia al mostrador, doncs no ens van les neveres, que només volem per tenir aigua fresca que s'agraeix molt amb la calor. Resulta que només s’havien d’endollar. L’aire condicionat és una delícia i no fa soroll, però quasi tinc fred i l’apago.

Viatge a Burkina Faso, dilluns dia vuit

Avui és el gran dia.

Tot va començar el febrer d’aquets mateix any, el 2014 quan en Kevin d’APS (Association pour la Paix et la Solidarité), va proposar les ONGs per al Desenvolupament Internacional, Aigua per al Sahel i Desenvolupament a l’Àfrica Song Taaba, per una condecoració, al Govern de Burkina. Jo vaig enviar tot el que em van dir: estatuts i altres documents i una memòria. Un temps desprès ens van dir que si!!!! Ens l’havien concedit –signat Blaise Campaore_. És per això que ara estem a Burkina, per rebre-la, avui, dilluns dia vuit, encara que per sort ja no és president en Campaoré. 

Quan ens aixequem, anem de seguida a l'aeroport i entre un munt de maletes trobem les nostres. Anem desprès a un banc a que ens donin canvi, bitllets petits ja que a l'hotel només en tenien de grans. Tot va molt ràpid i bé.

De tornada a l'hotel he de fer moltes trucades i més tard surto cap a la llibreria, però abans entro a la botiga que m'agrada, molt a prop de l'hotel, just al costat d'Air France. Tot és preciós, i car, ja ho pensaré. Sortint em trobo a en Mamadou Ilboudou, a qui l'any passat li vaig comprar uns camaleons de joguina molt graciosos. Està molt content, salta d'alegria, i quedem per al dissabte següent per que me'n porti més i uns austruços que diu que fa, també.

Dino a l’hotel una truita i ens hem d’anar a posar una mica elegants (que si millor un vestit llarg, que pantalons no...). Hem quedat amb la Mariam i l’Anna Garcia que representa a l’altre ONG a les 13 hores no se on. Hi anem però ja han marxat. Hem de buscar el palau presidencial nou, ens perdem...Ouaga es tan extens....I fa molta calor. Finalment arribem. 

L’Anna diu: estic a punt de l’atac de nervis! Que ja ens criden! Em pensava que ho deia en broma però no. I encara falta molt. Van cridant nom per nom a tots els que rebrem condecoració. Una hora desprès ens criden. Mentres tant ens haviem refugiat sota d'uns arbustos com altres dones africanes. Entrem i és una mena de sala a l’aire lliure, amb cadires molt ben posades i sense cap ombra. Com que ja ho sabíem portem paraigües –quasi ningú en porta, però tothom es tapa amb el que pot: mocadors, papers-

Una vegada ha arribat el president de Burkina, hi ha la banda de música que toca i tot va bastant de pressa. A més el sol va baixant  i finalment s'està bé.

 

El nou president provisional a la cadira més gran

L'entrega de medalles és bastant ràpida doncs comença per diversos llocs a la vegada

Tothom va elegant a la seva manera: vestits tradicionals, vestits occidentals, robes virolades, grans mocadors... Fins i tot alguna dona en pantalons i vestit curt...les modernes. En Toni, la Trini i en Keivin fan fotos. A més a més l'Anna ha contractat un fotògraf professional per que doni fe de la cerimònia.

En acabar, ja fosc, ens dirigim tots als jardins del palau. Com que ens entretenim una mica quan hi arribem ja no queda res: trobem plats amb restes de galetes, cacauets i ossos de pollastre. Finalment pillem una cervesa.

Ha estat un dia cansat però molt diferent. Sopem a l'Eau vive uns plats que tenen du jour, bastant baratets.

Aquesta condecoració és per a tots els membres i socis d'Aigua per al Sahel. M'agradaria avui recordar a alguna gent com ara la Blanca, en Jordi, la Montse Tortadés, L’Esperança i altres que va estar a l'inici  de l’Associació i van començar a fer els forages.

Actualment en tenim 120 dels que beuen aigua potable unes dues-cententes mil persones

Fotos de Toni Piqué 

Viatge a Burkina Faso, dia set

Anem en cotxe amb en Tiza al Centre artisanal o Village artisanal? Segurament estarà tancat.... A Burkina, amb una coexistència pacífica de moltes religions (musulmans, cristians catòlics i protestants, i animistes) el dia de descans és el diumenge. Es circula bé. El centre està pràcticament tancat però no del tot. Trobem un home que teixeix, i algunes botiguetes obertes. Com que no sabem si tindrem algun altre dia aprofitem per comprar alguna cosa, tant per nosaltres com per a Aigua per al Sahel.

Fa molta calor, 35 graus, i els sol pica de valent; Tornem a dinar a l’hotel.

A la tarda anem a Lumbila, un poble molt a prop de Ouaga on l’Alain Sissao, ens va dir que s’havia construït un Museu de l’Aigua. El trobem però sembla tancat i barrat. Anem donant la volta, és a l’aire lliure rodejat d’un mur i en alguna zona sembla que el mur és més baix i podrem veure alguna cosa. Però a tot això algú obre. És una nena molt petita, amb un germà al coll i una gran clau a la mà. I els pares? Estan a Ouga treballant ens diu. Ens obre la porta.

El museu està molt bé. Crec que és privat però no crec que duri gaire al estar a l'aire lliure. 

Al tornar a l'hotel just descanso una mica i ja trobo un munt de gent que ens espera i també avisos de trucades, com en els millor temps. Estic al bar i sento:

-Voila!!!!! És en Tiza que ja està a un sofà hi parla amb l’Anna Garcia i la Mariam, que és la dona d’en Kevin d’APS. A un altre descobreixo en Vincent Koala, amic de l’Agnès de Barcelona a qui he de donar un paquet de part d’ells. Al moment arriben l’Alain Sissao, un professor de la Universitat de Ouagadougou que hem conegut a Barcelona fa pocs dies i que és d’aquí, de Ouaga. Arriba amb la seva dona i les dues filles. Demano aigua, fanta i cacahuets per a tothom. Arriba la Fatto amb una filla. Per sort alguns es coneixen entre si i no he de portar el pes de la conversa, De fet es fan petites conversses per grups. I a tot això truca en Hubert.

L’Alain Sissao (que coneix al marit de la Fattu) sembla molt més a l’aisse que a Barcelona, li brillen el ulls i  comprenc que fins i tot els més destacats africans a vegades es senten en inferioritat fora del seu país i de la seva cultura. 

Quan tots van marxant trobem el mòbil que s’ha descuidat la Mariam...Ja li donarem

Amb ella hem parlat de que, encara que dissabte 13 volíem anar a Tiebelé, on hi ha unes cases pintades, al menys jo em quedaré, doncs ella està preparant una espècie de festa: ja fa vint anys que treballem junts i vol fer venir a caps dels poblats on hem fet forages, pous d’aigua potable, a que ens donin les gràcies. Jo dic que de fet no cal, i que per a ells és venir des de molt lluny, però no en vol saber res, diu que per a ells és un honor. Penso que és important que em quedi a Ouaga. Continuaré sense conèixer Tiebelè que romandrà de moment o potser per sempre més un lloc mític on no puc arribar.

Viatge a Burkina Faso, sis de desembre

El viatge a Burkina Faso és amb Royal Air Marroc. Deixem una Barcelona freda, amb cel blau i uns grans núvols blancs que s’estan formant cap al nord-est. A l’aeroport on em trobo amb en Toni i la Trini, facturem tres grans maletes, la meva, dues més amb roba, i una de mitjana, la d’ells. A la porta d’embarcament trobem l’Anna Garcia que comença a xerrar pels descosits.

L’avió cap a Casablanca va molt ple. Allà, només arribar ja hem d’anar ràpidament a embarcar. De Casa a Ouaga anem bastant malament, cadascú assegut entre dues persones. Ja s’ha fet de nit i avancem una hora el rellotge.

A l’arribada es mig buida l’avió. Hi ha gent que segueix fins a Niamey.

A l’aeroport hi ha tres mesures contra l’Ebola:

1. Tothom ens rentem les mans a un distribuïdor de gel d’alcohol

2. Hi ha una màquina  fográfica en un trípode, molt estranya: és una màquina tèrmica que detecta el calor (la febre).

3. Un metge amb bata blanca pul·lula per la zona d’arribada.

Recuperem les maletes, però en falten dues: la d’en Toni i la Trini i una de roba per donar. De fet en falten moltes més i una cua ja s’ha format davant d’un petit despatxet d’incidències. La cua és mitjaneta. Passa el temps i sembla que s’escurçi, però no passa tal cosa, sinó que la gent ja nerviosa i cansada s’ajunta més i s’apilotona una mica.

Estem més d'una hora. Per cada maleta l’home del despatxet agafa un imprès, posa un paper carbó i una altre paper, i a mà, l’omple. Al cap d’un temps la cosa va una mica més ràpida: ha entrat un noi que ajuda posant el paper carbó. No s’han perdut puntualitza l’home, només s’han extraviat. I ens diu que tornem demà passat apartir de les 9 del matí.

Sortim finalment i en Tizà, el nostre xofer en acompanya al Ran Somketa, ja que el xofer de la navette de l’hotel s’ha cansat d’esperar. El vigilant del jardí ens diu: Passeport! En Tizà se’n riu i passa cap a dins. Finalment, a les 3 del matí, ens fiquem als nostres llitets.

Malaltia

Abans

 “La Vera es una nena amable i excessivament conscient i responsable. Bona atenció, observació, memòria i comprensió. Molt social i ben apreciada per els seus companys. Molt femenina, tots els seus moviments són harmònics i dolços.” 

A una carpeta que és diu “Vera i Circe” guardo encara alguns papers de quan elles anaven a l'escola Isabel de Villena. Aquest comentari sobre la Vera està signat per la senyora Núria Ventosa, de molt bon record. La Vera tenia cinc anys.

Desprès van passar dos anys i la malaltia. La operació. Pànic, angoixa, por, viure al dia. Pastilles per dormir. Anar a radioteràpia. Proves cada més, desprès cada tres mesos, desprès cada any. I el temps va passant.

Seqüeles. Pell recremada ala zona tempo-parietal. Retard en el creixement. No és que no creixi bé, diu la metgessa Pineda, deu ser que la seva avia és molt baixeta. Si, si! T'equivocaves, Pineda, mai em vas agradar. Hipotiroïdisme que vaig acabar diagnosticant jo. A partir d'aquí Levothroid.

Però desprès passen molt anys i tot sembla ja quasi oblidat encara que no del tot. Sembla que ja està, va passar fa molt, molt de temps.

I no, segueix allà, no la malaltia, per sort, sinó les seqüeles. Carcinoma de cèl·lules bassals de la pell al cuir cabellut. Operació amb empelt que no agafa. Infecció. Regeneració molt lenta. 

Aixi estem. Penso en totes aquelles qualitats de la Vera de cinc anys i estan aquí. Però em pregunto: com hauria estat la seva vida, la nostra, sense tot això?

Després

Festa de l'Ada

Ja també s'ha fet la festa de l'Ada, deu anys. Va ser diumenge passat. Va convidar a moltes nenes i en Leo va convidar a una nena amiga seva per no estar sol amb totes les grans. 

També hi ha hagut entrepans, patates, begudes. Un pastís de xocolata amb un dofí fet amm lacasitos i pinyata. Però sobre tot molt jocs que la pobre Circe ha organitzat.

Per molts anys, Ada, preciosa.

Festa d'en Leo

En Leo ha fet 8 anys

La Circe fa una festeta, amb els seus amics i l'Ada i una amiga

En Leo està content

Hi ha entrepans, patates, begudes

Hi ha un pastís de xocolata amb un cap de lleó, com un mosaic fet amb lacasitos

Hi ha jocs

Hi ha la pinyata!!!

Juliol 2014

Escoltant abans de posar les veles i de sortir

El mes de juliol vaig estar una quinzena de dies amb els nens Torredembarra. La primera setmana la Circe els va apuntar a vela. Va ser bonic, al menys la part que em va tocar, acompanyar-los. A les nou i mitja del matí, una vegada havíem esmorzat, ja anàvem caminant per la platja , molt buida a aquesta hora, per la vora del mar, fins al Club Marítim. Collíem petxines, miràvem algues que el mar havia portat i observàvem petjades de gavines.

Com que era la primera vegada que feien vela els van pujar a un vaixell que es diu raquero, que te un pal, una vela major i una més petita a genoa. Anaven sis alumnes a cada raquero.  També feien una mica de teoria. Jo tornava per la vora del mar a casa. Desprès a les dues, hora de molta calor, m'acompanyava a recollir-los la Marian amb cotxe.

Ada, un altre nen i Leo

Gràcies a la Caro, que va avisar a la Circe, varem anar a una activitat que es deia: Obsevació de peixos i de crancs a Torredembarra. Primer varem assistir a una conferència que impartia Pere Abellò de l'Institut de Ciències del Mar, a Can Bofill que és la darrera casa de Baix a Mar, el barri de pescadors. Feia una calor mortal i el doctor Bofill anava passant unes diapositives horroroses, totalment fosques, en les que amb prou feines s’hi veia alguna cosa, a part que va començar pels crancs, la seva especialitat. Tot i així, tots els nens que hi havia es van portar molt bé. 

L'endemà és va fer la part pràctica que consistia en tirar-se al mar amb ulleres i nedar fins el bloc de ciment del que abans s'estiraven les barques i on ara hi ha l’escultura Alfa i Omega de Bartolozzi. Allà es poden veure molts peixos (i crancs) i sobre tot, el que va mol bé, és que desprès de nedar tornes a fer peu, ja que hi ha l’Antina. A la Torre s’hi poden veure peixos de roca i de sorra (i crancs) ja que a part del roquer, avui dia fet malbé pel port, hi ha tres bandes rocoses paral·leles a la costa, que es diuen les Antines. A alguna part, com la que varem anar s’hi feia peu. La veritat és que el mar no estava gaire pla, més aviat era límit, una mica més i ja no sortim. Però varem veure peixos. Jo vaig veure oblades i castanyoletes.

De castanyoletes recordo haver-ne vist moltes a Marsella.

Tenim cucs de seda (continuació)

Un dimarts al mig dia, l'Ada tenia un capoll a la ma per observar-lo bé, quan va notar un pessigolleig a un dit i va estar a punt de tirar-lo, però no ho va fer i em va cridar: la papallona havia començat a sortir. La varem deixar a la capsa i es veien perfectament les antenes en forma de ploma, mig capet i de cop va treure una poteta. Els nens van marxar a l'escola i jo em vaig quedar de guàrdia fent l'observació, però res, movia les antenes i la pota, però la cosa no avançava. Va passar la nit i el dia següent i res, tot igual. Potser això deu passar també a la natura, algunes no són prou espavilades per sortir. Finalment amb unes estisoretes molt primes vaig obrir el capoll -i sense voler li vaig tallar la pota, o una pota-. Amb l'ensurt la vaig deixar a mitges, i es va passejar una estona per la capsa arrossegant una mena de capa groga. . Més tard la vaig acabar de treure. Curiosament dins del capoll hi havia també un mena d’estructura marron, la crisàlide o pupa on hi ha hagut la darrere etapa de la metamorfosi.

Aquesta papallona no va desplegar les ales, potser per tots aquets “percances”. Era un mascle suposo i al no tenir parella va començar a ejacular pels racons de la caixa  i fins i tot sobre un capoll. Uns dies desprès van sortir les altres quatre, totes blanquetes amb ales desplegades. Jo vaig pensar que eren femelles però devien ser totes mascles perquè allà no passava res, només taques a la capsa i mort de la primera que havia sortit.

No son ous, son taques

Finalment l’Ada va portar quatre o cinc papallones més entre les que hi havia dues femelles. De seguida es van enganxar dues parelles. A vegades una tercera s’hi volia enganxar també. Estaven hores, ben quietes.

L’Ada va dir: sembla que tinguin dues vides, una com eruga i l’altra com papallona. Si, quines vides...a una només menjar i menjar i a l’altra reproduir-se i morir.  Així s’acaba la metamorfosi de la papallona. Viuen uns quatre dies. Deixen els ous, la propera generació. Per més que ho várem observar no vam veure el moment de la posta. Si els ous, primer grocs i desprès negres.

L'any que ve diu en Leo, hem de deixar que tot sigui real -vol dir natural- referint-se a la meva intervenció tallant el capoll de la primera.

He trobat un blog amb moltes fotos

Tenim cucs de seda

La millor amiga de l'Ada, la Blanca, tenia molts cucs de seda, comprats per Internet i li va proposar donar-n’hi uns quants. Com que la Circe no els volia -n'havien tingut de petites, ella i la Vera, però ara li feien fàstic-, l'Ada em va preguntar si els podia tenir a casa meva i jo em vaig afanyar a dir-li que si. El cas es que encara van trigar uns dies a arribar: cinc cucs grandets. Bé de fet quatre cucs i un capoll, que un d'ells acabava de fer. Ens el varem estar mirant una bona estona, mengen sense parar. Estaven a una caixa destapada però recoberta amb paper de cuina transparent.

El principal problema eren les fulles de morera que menjaven a tota velocitat. N'hi ha al carrer d'Enric Granados, em va dir la mare de la Blanca. Ui, ja m'imaginava enfilant-me a un arbre, cosa que de petita m'agradava molt. Però en realitat no va fer falta, amb les que havien portat en varem tenir prou, doncs de seguida el segon cuc es va posar a fer el capoll. El varem veure ja fet, i ens va fer ràbia, ja que volíem veure el procés encara que fos de nit. Del que si que en varem adonar es que abans de fer-lo deixaven de menjar i es quedaven una mica rígids i més prims i foscos.

Vaig llegir a un llibre que els que fan cultius, en aquesta etapa els hi posen branquetes dons així va millor, és com ho farien a la natura. Desprès de diverses proves, en les que les branquetes recolzades a la paret de la capsa acabaven caient, els hi vaig posar escuradents. Va ser genial, varem veure com feien els capolls. Tots grocs però dos d’ells d’un groc molt clar, quasi blanc.

Quan la Vera i la Circe van tenir cucs de seda, el que més recordo és com agafàvem fulles de morera d’un arbre dels Jardins de l’Hospital de Sant Pau. Jo estava a l’Institut Sant Josep de Calasanç, al costat, i a l’hospital hi havia l’IBF (Institut de Biologia Fonamental) on uns amics meus feien de becaris. Recordo a l’Emili, que s’enfilava a l’arbre per que les fulles estaven força altes.

avies

Un cap de setmana de març vaig anar amb la Milissa a Londres. Vaig fotografiar amb el mòbil aquesta pintura romana que vaig trobar preciosa. Està al Museu Britànic. És una dona ja una mica gran, amb algunes arrugues i canes. La imagino una àvia.

Parlant d’àvies, fa uns mesos, vaig llegir Mi infancia de Gorki que em va agradar molt. 

Comença d'una manera molt tràgica però real i arriba l'àvia materna per emportar-se'ls, ell i mare. Diu Gorki: "Abans de la seva arribada era com si jo estès adormit, ocult a les ombres; però va aparèixer ella, em va despertar, em va treure a la llum. Va embastar tot el que em rodejava amb un fil sense fi, va fer amb tot un policromat encaix i es va convertit a l'instant, per tota la vida, en una amiga, en la persona més entranyable del meu cor, a la que millor comprenia i més estimava: va ser el seu desinteressat amor pel món el que em va enriquir per afrontar la dura vida."

No aspiro a tant però em va fer il·lusió que quan en Leo era molt petit, la Circe li va preguntar qui és la Montse? Per veure si ell deia la paraula àvia, però ell va dir: és la meva amiga.

Jo a l'Ada l'estimava tant que la Circe em va dir abans que el nen naixés: M'has de prometre que els estimaràs igual!, i així és.

Planetes i satel.lits (Hem d'estudiar)

Fa uns dies els nens discutien. En Leo deia que Plutó era un planeta i l'Ada que no ho era. Era una mena d'asteroide com Ceres i Palas, que estan al cinturó d'asteroides entre Mart i Júpiter. Bé, uns opinen que és un planeta i altres que no ho és vaig acabar dient jo. 

 Precisament uns dies desprès van sentir a l'escola una conferència d'un astrònom. Van tornar parlant molt animats i en Leo li va replicar a l'Ada que Ceres i Eris no eren els únic planetes nans i ella va contestar que s'estava referint només al sistema solar. (De fet n'hi ha més).

Desprès en Leo em va explicar molt bé el que era un forat negre!!! També em van dir que la lluna era més gran que Plutó, cosa que jo no recordava.

Tant la Circe com jo ens hem hagut de posar a estudiar:

A partir del 2006 la Unió Astronòmica Internacional  (UAI) va crear el nom de planeta nan i la seva definició, la qual va fer perdre a Plutó el seu estatus de planeta i va quedar rebaixat a planeta nan. Ceres va augmentar de categoria ja que va passar d’asteroide a planeta nan. També Ieris i altres.

A la foto alumnes meus del 2003, de primer d'ESO, fabulosos, mostrant els planetes a escala (Plutó inclòs)

El temps passa volant

En tren cap a Torredembarra

Vaig voler escriure alguna cosa per el 8 de març, dia de la dona, però els dies van passar massa ràpids ocupada fen alguna cosa molt urgent que ja ni recordo, i entre mig dos dies a Londres. El 30 de març varem sortir cap a Pekín, un viatge interessantíssim del que no he tingut temps d'escriure, però m'agradaria - gratacels, gratacels i gratacels. El riu Yang Tse, bromes i paisatges meravellosos-. El grup. Tot seguit, tornant de Shangai vaig marxar amb els nens cap a Torredembarra, durant la primera part de la setmana santa. Més tard a Barcelona veig tres pel·lícules que m'encanten: Nebraska, Ida i El passat. I a la TV reveure Incendis. I escriure per a que ens donin diners de l' AMB i ja som al 10 de maig.

I els nens. L’Ada mana bastant i li diu alguna cosa al Leo, que ell ha de fer però que no fa. Ho sento, diu ell, no et vaig sentir. Ah, molt bé, contesta ella, doncs haurem d'anar al otorrino...

Els hi he portat uns vestidets de Xina. El de l’Ada li va petit. El d’en Leo li va bé, servirà de pijama. Abans d’ahir se’l volia posar. No, no, li dic jo. És un pijama de rigorós estiu. Oh, diu ell, m’agrada molt l’estiu rigorós.

Casualitats

Montse al jardí de l'Escola de Puericultura, cinc anys

Parlant del meu avi Rico i pensant que sabia molt poques coses d’ell, només que era de Castella la Vella, resulta que fa poc vaig haver d’anar a buscar una partida de naixement. Allà hi posa el noms dels pares i avis i el lloc on van néixer. Doncs resulta que era d’un poblet d’Àvila, actualment de la regió o comunitat autònoma de Castella y Lleó.

El poble en qüestió és diu Cisla. El busco per Internet. Està a 848 m. d’altitud i actualment te 143 habitants. En tenia 446 al 1960, època de major població. M’agradaria anar-hi. Ell devia marxar abans del 1910. No se pas com, va conèixer a la meva avia que era de Falset. No se gran cosa més d’ell, encara sort que he retrobat el poble.

Pel que fa a la meva àvia, eren tres germanes: Enriqueta, Conxa –no se quina era la gran- i Assumpció. Van estudiar magisteri en aquella època en que estudiaven poques dones. I no eren de família rica.

 Les dues primeres es van casar, l’Enriqueta amb un partit boníssim, un enginyer, però aviat es va quedar vídua amb dos fills petits. Sort que tenia la carrera. Per aquelles casualitats va anar a exercir a Torredembarra.

La meva àvia, Conxa és va casar amb en Rico que treballava a la RENFE  i no va exercir. L’Assumpció va ser soltera i mestra fins la seva mort, bastant jove, a la Plaça de Letamendi. Anava amb la filla de 14 anys de l’Enriqueta a casa dels meus avis, al carrer Mallorca, es va trobar malament i va morir. Jo no l’he conegut, però  la meva mare sempre en parlava, l'estimava molt.

Mes casualitats. Aquets dies, em vaig comprar un llibre del que no en sabia res, desprès de fullejar-lo. Es tracta de Primavera, estiu, etc de Marta Rojals. El vaig comprar per que vaig veure que els personatges parlaven amb el lo. Lo pa, lo rellotge. La meva àvia de Falset parlava amb el lo. El llibre agafa el parlar de Palma d’Ebre. No queda massa lluny. Tots dos són de la província de Tarragona.

El meu avi, al carrer Mallorca, em pujava a la falda i em feia arre, arre tatanet. A les 8 (o a les 9) del vespre posava ràdio Barcelona i escoltàvem cada dia un conte, una emissió que es deia Cascabel. Recordo un dia amb ell, fent una cua tremenda per que ens donessin petroli per l’estufa. Era la postguerra. Jo tenia tres, quatre anys?

Recordant

Ada, estiu 2013, vuit anys

La meva avia padrineta, tenia els ulls blaus, que potser ha heretat la meva neta. El gen hauria passat al meu pare i successivament a mi, a la Circe, sempre silenciós i s’hauria manifestat a l’Ada. Clar que també li poden venir via mare d’en Xavi, el pare de la Circe. 

Els avis d'ulls foscos, per part de mare, venien, ella de Falset i ell de Castella la vella. És el Rico dels meus cognoms. El hi dèiem abuelitos, en part pels meus cosins que parlaven en castellà, els fills de la germana de la meva mare. I quan varem ser més grans els hi dèiem bolos.

L’avia és deia Concepció, Conxa. I l’avi Teodosio, un nom god. Com a ella no li agradava gens, li deia Rico. Rico fes això, Rico fes allò. Ell era amabilíssim i sempre els vaig veure molt ben avinguts. A Barcelona vivien al carrer de Mallorca entre Aribau i Enrique Granados, a prop de casa nostra. Ens venien a veure sovint i ens portaven cromos que compraven al quiosc per a les diverses col·leccions que –una desprès de l’altre- varem fer.No se on han anat a parar, pot ser s’han llençat, encara que mentre vaig viure a casa del pares  estaven en un calaix de l’aparador i al final molt desgastats de tant mirar-los (i una mica estripats de passar per les mans de les germanes petites).

Mentre recordo tot això i més, estic contenta, encara em fa una mica de mal el turmell però menys cada dia, i camino ja bastant.

Clínica Sant Honorat, bastant cutre?

Vaig anar a la Clínica Sant Honorat. Està en obres i tot una mica cutre. Però el pitjor va ser quan el metge em va dir que amb les retallades només es feien radiografies quan s'anava d'urgències. Per tant no me'n podia fer cap.

Em va dir que anés al dia següent a Muntaner 40, que allà me la farien i desprès em rebria ell allà mateix. O sigui, taxi cap a casa i amb el d'anada 18 euros per a res.

El dia següent, un altre taxi. Un lloc tot nou i lluent. Serà veritat allò de les retallades o es un xanxullo del metge? Bé aquí em fan la radiografia que em donen en un CD. Una vegada vista, decideix que em poden treue el guix. El guix costa molt de treure, realment era molt gruixut em confirmen, cosa que jo ja intuïa. Oh, ja no recordo com es camina amb la cama esquerra, sort que tinc la crossa!

Més tard miro la radiografia i no veig res: ni tan sols el peroné que només s'intueix. Ja no diguem la trencadura o bé pot ser s'ha soldat, però em segueix fent mal segons quin moviments faig. El que si que es veu és la tibia. I molta porositat (ai, ai)

Tres dies desprès vaig a veure els nens i encara em fa mal.

Truquen a la porta i és l'Ada, l’ha portat una mare mentre en Leo és a piano. Puja amb l'ascensor. Jo l'espero al replà i sento com va cantant mentre puja. És un encant.

Demà vaig al metge

A casa de la Circe, l'Ada em fa una foto

Demà vaig al metge, quins nervis! Potser ja em treuen el guix.  Els primers dies em va semblar que el meu esquelet s'havia tornat de vidre. Tenia por de trencar-me qualsevol altre os. I em va caure a sobre de l’altre peu un paquet de salmó congelat de set quilos, tallat en quatre lloms. Per sort no va ser res.

Desprès també els primers (o eren els segons?) dies, vaig ser increïblement feliç, no se per que. Potser els osteòcits es van posar a fabricar endorfines alhora que feien os? Potser era l'heparina que m'injectava? Les pastilles antiinflamatòries, Celebrex, 200 mg? Em despertava amb una dolçor que durava tot el dia. Ara ja estic més normal i com que ja no prenc heparina, ni res, o els osteòcits treballen poc o jo què se, aquest efecte ha passat.

La meva mare és va trencar el braç, ja de gran i més tard la Circe, molt jove, és va trencar (luxar em precisa ella) també el braç quan vivia a Amsterdam; sense voler va posar la roda de la bicicleta a la via del tramvia i va caure malament sobre un costat. Per ajudar a la meva mare, va aparèixer la Marina, a la que ella mateixa havia fet els papers per que vingués del Perú a demanda de la seva germana Isabel. Ella encara ve a casa dos dies a la setmana. L’any anterior a la seva arribada la meva mare va dir a la Isabel : Oye, es tu hermana? No tiene el mismo apellido que tu. I la Isabel va contestar: Ay señora, si usted supiera, allà es todo muy distinto.

Van passant els dies

Van passant els dies i ja estic molt acostumada a portar el guix a la cama. Per casa camino perfectament, sense crosses, recolzant el taló de la cama enguixada. Per sortir, agafo una crossa, encara que només he de travessar el carrer per agafar un taxi. Però per anar a joieria, que és a prop, m'acompanya la Salima portant la cadira de rodes que he llogat. La Salima a més a més, molts dies em duu menjar: verdures al vapor (n'ha traginat una maleta plena, d'Argèlia), sopa de verdures, cuscús, arròs integral i el darrer dia una sopa molt bona amb api i coriandre fresc. La Milissa també m'ha portat mandonguilles amb sèpia, i conill, tots dos plats fets per la Conxi, que substitueix a la Pepita, la qual però ha fet uns deliciosos pestiños. En realitat, però, tret dels primers dies, puc fer el dinar perfectament jo sola. 

La Vera i l'Imma em van a comprar i també un parell de vegades en Paulí m'ha anat a la farmàcia.

Quan vaig amb la cadira de rodes segueixo pensant amb la meva àvia i padrina, Antònia Rovira, la padrineta. Quan es va fer gran i ja vivia amb nosaltres a Barcelona, sempre s’exclamava que la carn dels braços li penjava, tan macos que els havia tingut, i tan grassa i bé que estava abans. En canvi l’àvia Llorens, Conxa, la mare de la meva mare es queixava més de les arrugues de la cara. Havia sigut molt guapa. Un dia es mirava al mirall i va dir ves, com ens hem de tornar, tota disgustada. Totes dues tenien raó.

Finestrals de la cuina un dia de pluja

No recordo gaires detalls de la padrineta amb cadira de rodes, jo ja estava casada i no vivia a casa. La recodo a l’estiu, a Torredembarra, sentada al costat de la taula camilla de la galeria, a la que molt anys abans s’asseia l’àvia Pepita, mentre ella feinejava per la cuina o sortia cap a l’hort, o a veure amigues. Ara, una dona del poble, la Maria, l’ajudava a vestir-se i després ajudava a la cuina i li portava el dinar i el sopar a la galeria. Aquesta Maria deia que la Vera, que tenia dos anyets i era molt rossseta, i anava a munt i a vall per l’escala de la cuina, semblava un pollet.

L'avia i la besàvia

Avia Pepita, oncle Ferran, Milissa i devant jo

Jo de molt petita, a Torredembarra, no m’adormia sinó venia la meva avia a cantar-me Vora voreta la mar, hi ha una donzella, hi ha una donzella, que brodava un mocador que és per la reina, que és per la reina. Ella havia de pujar mentre tots els altres estaven al pis de baix intentant començar a sopar. I la cançó era molt llarga.

Al matí feia l’esmorzar pel meu oncle, el qual un cop llevat o bé s’estava a una habitació que tenia a les golfes, plena de revistes i de ràdios construïdes per ell mateix , o be esperava tocant el piano peces que composava. L’esmorzar era un truita amb pa amb tomàquet, però primer s’havia d’encendre la cuina que anava amb carbó. S’anava ventant amb una pala de palla i sortien espurnes que jo anomenava dimoniets. I alguns dies extraordinaris, si ja s'havia anat a la peixateria, eren musclos a la brasa en comptes de truita.

Però a vegades en comptes d'estar a la cuina veient tots aquets preparatius, la Milissa i jo preferíem  estar amb la besàvia, mirar com es pentinava i feia una sèrie de rituals, cada dia els mateixos.

No se per què, els hi devia agradar, les tres dones que vivien tot l’any a la casa, padrineta, avia Pepita i Josefina, tenien un corralet a la zona de la figuera i una gàbia amb conills. A vegades baixàvem a veure si les gallines avien posat ous. Estaven calentons. Un estiu la conilla va tenir fillets, i la Milissa va posar el dit dins de la gàbia i va rebre una forta mossegada.

També m’agradava veure bullir la llet, que es comprava fresca, acabada de munyir a la vaqueria i es feia bullir tres cops. Era una mena de pasteurització. De més gran ja ho feia jo, però moltes vegades em distreia i la meitat de la llet sobreeixia

_ Ha sobreeixit, ha sobreeixit, deia la padrineta, has d’anar amb compte.

Allà, al cap del dia passaven un munt de dones. A part de la Josefina que es quedava a dormir, venia la Petra a ajudar a la cuina i a fer alguna cosa. La Matilde, un o dos cops a la setmana venia a rentar. Jo baixava al safareig, al seu costat i veia com posava azulete i  com picava furiosament la roba amb la pala de rentar...Era xerrameca i m’explicava coses. La seva nit de noces.

I a part havia la Maria de Caspe, la que venia amb nosaltres des de Barcelona. I hi havia la meva marona.