Casualitats

Montse al jardí de l'Escola de Puericultura, cinc anys

Parlant del meu avi Rico i pensant que sabia molt poques coses d’ell, només que era de Castella la Vella, resulta que fa poc vaig haver d’anar a buscar una partida de naixement. Allà hi posa el noms dels pares i avis i el lloc on van néixer. Doncs resulta que era d’un poblet d’Àvila, actualment de la regió o comunitat autònoma de Castella y Lleó.

El poble en qüestió és diu Cisla. El busco per Internet. Està a 848 m. d’altitud i actualment te 143 habitants. En tenia 446 al 1960, època de major població. M’agradaria anar-hi. Ell devia marxar abans del 1910. No se pas com, va conèixer a la meva avia que era de Falset. No se gran cosa més d’ell, encara sort que he retrobat el poble.

Pel que fa a la meva àvia, eren tres germanes: Enriqueta, Conxa –no se quina era la gran- i Assumpció. Van estudiar magisteri en aquella època en que estudiaven poques dones. I no eren de família rica.

 Les dues primeres es van casar, l’Enriqueta amb un partit boníssim, un enginyer, però aviat es va quedar vídua amb dos fills petits. Sort que tenia la carrera. Per aquelles casualitats va anar a exercir a Torredembarra.

La meva àvia, Conxa és va casar amb en Rico que treballava a la RENFE  i no va exercir. L’Assumpció va ser soltera i mestra fins la seva mort, bastant jove, a la Plaça de Letamendi. Anava amb la filla de 14 anys de l’Enriqueta a casa dels meus avis, al carrer Mallorca, es va trobar malament i va morir. Jo no l’he conegut, però  la meva mare sempre en parlava, l'estimava molt.

Mes casualitats. Aquets dies, em vaig comprar un llibre del que no en sabia res, desprès de fullejar-lo. Es tracta de Primavera, estiu, etc de Marta Rojals. El vaig comprar per que vaig veure que els personatges parlaven amb el lo. Lo pa, lo rellotge. La meva àvia de Falset parlava amb el lo. El llibre agafa el parlar de Palma d’Ebre. No queda massa lluny. Tots dos són de la província de Tarragona.

El meu avi, al carrer Mallorca, em pujava a la falda i em feia arre, arre tatanet. A les 8 (o a les 9) del vespre posava ràdio Barcelona i escoltàvem cada dia un conte, una emissió que es deia Cascabel. Recordo un dia amb ell, fent una cua tremenda per que ens donessin petroli per l’estufa. Era la postguerra. Jo tenia tres, quatre anys?