Trieste: Miramar

Sortida de Maximilià i Carlota cap a Mèxic

Anem al castell de Miramare, situat a pocs quilòmetres de Trieste amb l'autobús número 6

Des d'aquí van sortir Maximilià d'Habsburg, germà de l'emperador Francisco José, i la seva dona Carlota de Bèlgica, filla del Leopold I de Bèlgica, i germana de Leopold II que es va apropiar del Congo, cap a Mèxic (1864-1867).

Els conservadors mexicans, recolzats per Napoleó III li van proposar ser rei de Màxic i ho va ser durant tres anys, fins que va ser afusellat . Jo, d'aquesta història me'n vaig assabentar quan vaig anar a Querétaro, visitant el Cerro de las Campanas, lloc on Maximilià va ser afusellat. Em va semblar un episodi històric una mica surrealista i no hi vaig pensar més.

Ara, a Miramare, la bellesa del lloc és tanta que ho veig d'una altra manera. Va ser un aficionat als viatges, a l'arquitectura, a la botànica. Va fer plantar arbres, a hores d'ara immensos. Pins, xiprers, cedres, fosca boscúria rere el castell. I davant, el mar Adriàtic d'una blavor enlluernadora. Hi va viure quatre anys, abans d'anar a Mèxic amb la seva esposa Carlota que va esdevenir una vídua inconsolable i tocada per la bogeria, el va sobreviure 60 anys, pensant que ell encara era viu, a Miramare primer i desprès a Bèlgica.

Carlota i Sissi a Miramare

Els jardins són públics i el castell i ara museu, dissenyat per l'arquitecte vienès Carl Junker es pot visitar pagant l'entrada. Val la pena. Anant i tornant veiem molts triestins que es banyen, encara que no hi ha platges de sorra. Nosaltres també ho fariem amb ganes. Gavines, gavians, ànecs, cormorans i fins i tot coloms no volen ser menys en aquest dia lluminós d'estiu.

Vegeu també http://cosir.blogspot.com/2011/08/massimiliano-e-carlotta.html

Trieste

Des de que vaig llegir Verd Aigua (Verde acqua) de Marisa Madieri tenia ganes d'anar a Trieste. L'exposició sobre aquesta ciutat del CCCB encara em va encoratjar més. Finalment el 8 d'agost agafem l'avio cap a Venècia i d'allà un autocar a Mestre i un tren a Trieste. Des de l'avió hem vist Venècia com un peixet.

A l'arribada un càlid sirocco ens acompanya a l'hotel. L'endemà però tot ha canviat i fa molta (i agradabilíssima) fresqueta. Nosaltres ens fem l’il·lusió de que bufa la bora, i potser si que ho és. Sigui com sigui ens posem jaquetes i ens llancem a la descoberta.

Aquesta ciutat i la seva província, que actualment pertany a la regió italiana de Friuli -Venecia Julia és preciosa i ens enlluerna per la quantitat d'edificis senyorials, d'Història i de Literatura que traspua.

Ciutat oberta al mar que aquets dies veiem d'un blau espectacular

Una mica d'història: Fundada pels il·liris, va passar a formar part de l'imperi romà, del que queden moltes restes, i va patir invasions de pobles germànics (gods, llombards, francs...).

Desprès de l’enèsim conflicte amb Venècia, l'any 1380 Tergeste demana protecció als ducs d’Àustria. El tergestí va acabar desapareixent, sent el idioma de la cultura i de la burocràcia el llatí mentre que hi havia tres grans comunitats que parlaven veneto, eslovè i alemany, més o menys un trenta per cent de cada i la resta hebreu i altres llengües minoritàries.

Amb els anys Trieste va formar part de l'imperi austrohongarès i va esdevenir una rica ciutat que al 1910 era la segona d’Àustria després de Viena. Tot i això la majoria de la població cap a 1910 parlava italià (29% eslovè, 2% croata, 1,2 altres com ara alemany, serbi i grec).

Desprès de la primera guerra mundial va quedar sota administració italiana.

Va ser capital de l’Estat lliure de Trieste creat pel Tractat de Pau de París el 1947, desprès de la segona guerra mundial, que comprenia la ciutat i una petita zona des de Duino fins a Cittanova (Novigrad), i va ser dividit en dues zones: la zona A, al Nord administrada pels Aliats que incloïa la ciutat de Trieste i la zona B, al Sud, administrada per Iugoslàvia. Pel tractat de Londres del 1954 la zona A va passar a formar part de Itàlia, y la zona B, de Iugoslàvia.

Un altre Estat lliure ve ser Fiume (actual Rijeka, a Croacia) entre 1920 i 1924, des de que l’any 1919, un exercit Itàlia a les ordres del poeta Gabriele D’Annunzio el va ocupar. Originàriament port d’Hongria, Fiume va ser disputat entre Itàlia i Iugoslàvia desprès de la primera guerra mundial. Desprès Mussolini el va ocupar amb tropes fascistes i la ciutat va ser annexionada a Itàlia. Els partisans iugoslaus van expulsar els nazis el maig de 1945. Finalment pel Tractat de París (1947) va ser cedida a Iugoslàvia amb l’expulsió de la població d’origen italià i del fiume que no volien formar part del comunisme.

Tots aquets canvis, persecucions nazis, tractats, van fer que milers de persones abandonessin les seves cases i països (També d'Istria i Dalmàcia) i que partíssin en un oblidat èxode. Per sort tenim testimonis que ho expliquen i ho recorden. Entre ells el ja citat llibre de Marisa Madieri, que va sortir de Fiume i el llibre Trieste, I sapori della Storia de Giovanna Simonetti, emigrada de la zona B.

llibres, vida

Llegeixo el llibre Mi Marruecos d'Abdelà Taia (Mon Marroc), d’Edicions Cabaret Voltaire i bastant seguidament rellegeixo Verd Aigua (Verde Acqua) de Marisa Madieri, Editorial Minúscula.
Res a veure i molt a veure.
La vida d’un nen i desprès noi que va néixer als anys 70. La vida d’una nena i desprès noia que era petita a la segona guerra mundial. Dos èpoques històriques diferents, dos països. Dos estils literaris. Dos generacions, dues cultures i dos estils de vida
Però la vida que s’explica, que reflexiona.
El llibre d'Abdelà Taia passa a Salé i Rabat i desprès a París.
Marisa Madieri explica els seus primers records de Fiume, avui Rijeka, a Croàcia, ciutat italiana que va ser annexionada per la Iugoslàvia de Tito acabada la segona guerra mundial i te a com a rerefons un terrible episodi de la Història: l’exili de 300.000 italians que van haver-ho de deixar tot i viure molta anys a un camp de refugiats a Trieste, episodi quasi desconegut i oblidat.
Marisa Madieri va ser l’esposa de Claudio Magris però és coneguda per ella mateixa, com una gran escriptora, sobre tot per aquest llibre.
He estat fa poc a Rabat, voldria tornar-hi i visitar Salé, que vaig veure des de la medina.
Voldria visitar Trieste. Qui s'anima?