La besàvia Pepita, el tiet Ferran, la Milissa a coll i jo, al terrat del darrere. Foto Lluís Vallmitjana Rovira
Amb el meu germà mirem aquets dies fotos dels avantpassats. A mida que ens endinsem en el temps passat comencem a necessitar que hi hagi el nom apuntat i tot i així alguns no sabem qui son: parents? Amics? Van vestits ja del segle XVIII, amb molta roba i molt elegants, com els rics d’aquella època.
El meu besavi Joan Vallmitjana i Trèmol, se’n va anar al Uruguai l’any 1886 a portar uns diners a un protegit de part del seu pare Lluís Vallmitjana i Roca. Va escriure un diari de bord, molt interessant que vaig trobar fa anys però que ara en Santi i l’Olivia han transcrit. L’he rellegit i està molt bé. Desprès, no sabem per que es va tirar un tret, encara que de petits ens deien que potser havia estat un accident de cacera.
Va deixar vídua (l’avia Pepita, que no era avia sinó besàvia) a qui vàrem conèixer ja que va morir als 93 anys, amb dos fills, un dels quals era el meu avi Ferran, el metge, a qui no varem conèixer. Va morir jove i els meus pares es van casar vestits de carrer – això si, molt elegants_ doncs estaven de dol.
La meva àvia Antònia, a qui dèiem Padrineta, doncs era la meva padrina, és la que de molt jove va anar a viure a la casa del carrer major. Hi va anar amb el seu pare Eusebi Rovira, que als quaranta anys ja es va retirar del seu negoci de Barcelona, i la seva mare dona Maragda. Antònia és va casar amb Ferran Vallmitjana i van anar a viure a casa d’ella i allà ell hi va establir la seva consulta. Més tard l’avia Pepita s’hi va traslladar i es va vendre la seva casa que estava a prop, front a la peixateria.
Em ve tristesa a vegades al mirar aquestes fotos. Tants nens que es van anar fent grans, que es van fer vells, que varen morir. Els anys van passar, amb tot el que porta una vida.
A vegades imagino la presència de les dones de la casa: Pepita, Maragda, Antònia, anant i venint, dinant al menjador del primer pis, cuidant les plantes, passant un fred horrorós al hivern, fent reunions d’amics...
I desprès els meus pares, nosaltres, els nostres fills...els meus nets.
Jo vaig a la casa de Torredembarra i m’hi instal·lo. Em passo dos dies dormint, i desprès m’hi trobo bé. Hi trobo les meves arrels. Noto la presència dels meus pares que és com si encara estesin allà.
En Xavi diu que una nit va veure una fantasma. Una dona prima amb el cabell llarg que passava caminant per davant seu. Jo no hi crec ni remotament. Però si que tinc molts records de les persones que van viure allà, que vaig conèixer i estimar
Per l'Immaculada o La Puríssima, dinàvem a casa de la meva àvia materna. Era el seu sant, i també el de la meva mare i més endavant va ser també el de la meva germana Imma. Però llavors, quan l'Imma encara no havia nascut, ens reuníem al pis del carrer de Mallorca. Era un quart sota terrat i encara que la cuina era molt càlida i acollidora al menjador hi feia molt fred. Venien també a dinar els meus tiets, i els cosins Titos i Illo. Un altre tiet, Santiago, llavors solter, arribava sempre el darrer amb cara de són i ressaca (això ho varem deduir desprès) però amb gelat de postres que no se on el comprava, per que llavors no eren corrents com ara.
