montseval

jueves, 25 de junio de 2009

Més sobre La Construcció

Aquests dies, sobre tot de nit, el vent passa a través dels pilars, les reds i els embalums de la construcció que m’estan fen al davant, i fa estranys sorolls. Sembla un dinosure agònic roncant.
No puc dormir i recordo les estructures de construccions que vaig veure a l’Índia. Em van cridar l’atenció per que algunes eran altíssimes i semblaven molt fràgils amb els pilars fets de fusta, directamen de troncs d’arbres, la majoria mig torts. Homes prims amb dothi arremangat pujaven i baixaven amb admirable agilitat i sense cap protecció per a les caigudes.
Penso també en la pel·lícula, 11'09''01 September 11 de l’any 2002
Està composada per once històries signades per once directors d'once paisos diferents (molt bona la de Idrissa Ouedraogo, de Burkina Faso). Però la que ara em ve al cap és la del director americà Sean Penn. En ella es mostra el protagonista, Ernest Borgnine, com un vidu que parla amb la seva dona que és morta i que viu en un pis molt fosc. Un dia, de cop el pis s’il.lumina i és la llum, no el soroll, la que el desperta. El sol entra a raig per totes les finestres, les tristes plantes es revifen i floreixen i l’home riu, riu. Està conten. I desprès plora perquè ella no ho pot veure.
Estranya pel·lícula, estranyes associacions d’idees. La podeu veure, dura 10 minuts 56 segons.

domingo, 21 de junio de 2009

Com una ameba gegant

Com una ameba gegant i maligna l’Hospital Clínic va englobant tot el barri. No content en pujar en vertical, s’expandeix, estén els seus pseudopodis i es fa cada vegada més gran. Desprès d’haver assimilat edificis del carrer de Casanoves, ara està fagocitant el carrer de Rosselló entre Urgell i Villarroel.
Hi havia una zona d’interior de cases típica de l’eixample entre aquests tres carrers i Còrsega.
És el pati d’eixample que jo veig des de casa meva, del menjador, de la meva habitació i de la terrassa.
Primer va haver-hi terrats, un marbrista i unes petites cases interiors. Desprès un parking a l’aire lliure. De fet, fa molt que l’ajuntament de Barcelona hagués hagut de fer un jardí o una biblioteca, alguna altre cosa, o totes plegades, doncs hi havia un llei que deia que en el pati s’havia de fer alguna cosa per als veïns. Però no feia res i se n’anava embutxacant els diners del parking.
Un mal dia, sembla ser que un "Pessa" d’investigació del cínic va parlar amb una Koplovich per fer un centre d’investigació i deixar l’edifici de Casanoves, on estan ara, només per a malalts. En el seu afany ameboide, van pensar en el “meu” pati.
I com que la investigació no és cap cosa que puguem dir aprofiti directament als veïns de la zona, doncs, ni curts ni mandrosos, que diria en Josep, van canviar la llei. El que no se (i m’agradaria molt saber-ho) és si va ser al final de Clos o al començament d’Hereu.
I aquí està ja la construcció, immensa, més alta que totes les altres cases, que puja i puja encara i que ocupa una gran part del pati. Entre parèntesi, a en Leo li agrada veure la pala i la grua, li encanta mirar les obres quan ve a casa.
Què aviat que canvien les coses al seu gust els poderosos.

jueves, 11 de junio de 2009

L'ou com balla...i cireres

Vaig a la tertúlia científica que tinc a l’Ateneu de Barcelona i m’adono que avui és Corpus i al pati hi ha l’ou com balla. El brollador guarnit amb flors i cireres, al mig del petit estany on neden peixos vermells, fas goig de veure. I m’agrada sobre tot la frase: no l’ou que balla, és l'ou com balla.
Records: jo de petita amb els meus pares, la processò de Corpus que vaig veure una vegada i desprès vaig dibuixar, les meves filles petites amb mi, les catifes de flors a Torredembarra, festa a l'escola.
És una tradició de Barcelona, que es va iniciar l’any 1637 i que mai no ha sigut interrompuda, segons llegeixo en un fulletó editat per l’Ajuntament de Barcelona.
L’origen és incert. Segons uns l’ou és l’eucaristia. Altres hi veuen la plenitud de la primavera i l’esclat de la fecunditat. Una tercera interpretació diu que el costum va néixer com un entreteniment dels nobles del carrer de Montcada mentre esperaven el pas de la processo de Corpus. Avui, a la ciutat hi ha catorze llocs que fan jornada de portes ofertes dels que nou tenen ous com ballen.
Oh, i les cireres: Vaig anar dissabte passat a Olot amb la Cristina. Tot era verd i lluent. Vam veure cirerers plens de cireres. Mai m’havia adonat que bonic que és el més de juny, amb el dia tan ple de llum i els sol que s’amaga cada dia més tard.
I la cançó, Le temps des cerises.

viernes, 5 de junio de 2009

Concert de piano

Dies de molt treball i petits entrebancs informàtics que amb prou feines em deixen fruir de la primavera. Estic enclaustrada des de meitats de maig.
El més remarcable, el concert de piano d’en Lluís Avendaño ahir a l’Auditori. Toca Albéniz, La suite Iberia. M’encanta tot però el que més Corpus Cristi en Sevilla amb la melodia popular la tarara -al col·legi jo havia après una cançó amb aquest nom i música tiene la tarara un vestido blanco con lunares rojos para el Jueves Santo la tarara si la tarara no-. I Jerez que va tocar amb un mestratge i un sentiment fabulós.
Al programa posa que Albéniz va néixer a Camprodon i va morir... a Kanbo, Lapurdi. Jo m’imagino que és un lloc llunyà, l’Índia, potser, i no se qui diu que potser és el País Basc. Avui ho miro i si, és el País Basc francès, a l’Aquitània.
A la sortida tothom - Anna, Hortènsia, en Xavier, les cantants, la mare amb jaqueta groc canari, diversos amics- vol anar a veure l’artista . Ens esperem a un lloc, però desprès tothom - Anna, Hortènsia, en Xavier, les cantants, la mare amb jaqueta groc canari, etc.-se’n va cap a un altre lloc travessant la plaça de l’auditori. Jo em fico al bar i em prenc un vi blanc.
El vent ha esbandit els núvols i la contaminació i Barcelona es veu neta, els llums verds, vermells i taronges de la nit lluent mentre torno cap a casa amb taxi, Diagonal i ràpid Aragó, Urgell i Rosselló.