Bon Nadal i feliç any nou, amb els
meus preciosos nens i al fons l'univers
***
Aquest any passo les festes de Nadal al Senegal, demà me n'hi vaig amb
l’Hortènsia i allà ens trobem amb la Françoise. Li vaig dir a una altre amiga
que vingués també i em va contestar que s'ho pensaria. Desprès va trobar car el
viatge i em va dir: no se m'ha perdut res al Camerun.Al Camerun?faig jo,anem al Senegal. I ella:Doncs
tampoc se m'haperdut res al
Senegal.
A mi en canvi se m’ha perdut de tot i a tot arreu. Viatjar per a mi és
ampliar els horitzons, comprendre millor moltes coses, és un enriquiment moral,
a més i al mateix temps que conec altres països, altres cultures, paisatges
immensos i desconeguts, civilitzacions antigues i modernes.
De tan en tan, a la meva família es treia una manta de
quadros, molt fina i suau i la meva mare deia: és la manta que va comprar el
papà a Andorra per 25 pessetes. Ens semblava molt barata i rèiem tontament,
però potser quan la va comprar era molt cara! Resulta que quan era estudiant de
Ciències Naturals va anar a Andorra a una excursió d'estudis amb el professor i
botànic Benito Fernandez Riofrio i potser altres companys. Feia un fred
horrorós i inesperat per l’època i ell es va comprar la manta amb la
que surt a aquesta fotografia. Era molt jove, no tenia ni 20 anys, M’encanta
veure-la i m'entristeix alhora.
La foto va ser una de les que es va posar a la web
de Científics catalans i al costat es va escriure que els de davant eren
"uns familiars". Jo, ràpidament, vaig fer que ho rectifiquessin, no eren familiars ni
remotament.
***
El meu pare havia nascut un 24 de desembre! Nadal és trist quan et fas gran i penses en els que ja no
hi són.
Coma cloenda del Simposium
dedicat aLynn Margulisanem a Alcobendas, al Cosmocaixa.
Ve amb nosaltres Rubén Duro que ha col·laborat amb unes fotos magnifiques a
l'exposició temporalMicrovida, más allá del ojo humano.
Ens acomiadem ja dels que s'en tornen a
Barcelona i a Perpignan.
A la sortida tots està ple de policia.
Anem cap el darrere del Thysen i entrem a un restaurant hindú que resulta
boníssim
Desprèsal Parc del Retiro. Trobem un
arbre immens, què deu ser? Doncs ni més ni menys que unahuehuete, segurament –diu el
cartell- un fill del’arbre de Tule,
ciutat mexicana no llunyana de Oaxaca on hi ha l’arbre més gruixut del
món : es necessiten més de quaranta nens agafats de la ma per rodejar-lo.
El vaig veure amb en Marcel a Tule, una ciutat molt a prop de Oaxaca. El Retiro i tot Madrid tenen
uns colors preciosos.
I anem a la manifestació. La iniciem a la baixada de la cuesta Moyano, tocant al parc.Una estona la
Marina i jo, i tota l'Hortènsia
prop del nostre hotel, al nostre carrer
preferit, Fuencarral. L'edifici es preciós i hi ha moltes exposicions.
Nosaltres mirem la del cubisme.
A la Fundación MAPFRE
veiem: Retratos:Obras maestras del Centre Pompidou
i també ens animem a la de Jean Paul Gaultier.
Universo de la Moda. De la calle a las estrellas.
Dinem a Chueca al pitjor restaurant possible, recomanat per una amiga de la Hortènsia, i
cap a laFundación
Joan March: La isla
del tesoro:Arte
Británico, de Holbein a Hockney. Anem al bar, molt còmode, anem a la llibreria
La Central, a prop del nostre hotel i ja cap a Barcelona.
Fa un any de la mort de
Lynn Margulis i en Ricard organitza un Simposium a la Fundacion Areces, on ella
ja havia parlat en altres ocasions. El simposi li vol retre homenatge, presentant els darrers avenços en diversos temes relacionats amb el seu treball.
M'agraden molt les ponències de Rita R.
Colwell: Microbiology for the 21st Century,Antonio Lazcano: Evolution and
simbiosis, Ricardo Amils: Life in extreme Earth, Mercè Piqueras: The public
understanding of science, the Möbius strip of knowledge, Juli Peretó: Cellular
symbiosis and metabolic evolution i Ricard Guerrero: Symbiotic planet: from the
Cosmos to microcosmos. Al final veiem un CD amb fotos de Lynn que ens
emociona
Madrid a la tardor te un aire fi i transparent i uns cels meravellosos. Els
arbres ja han agafat tons grocs i vermells i l’alegria de la retrobada amb
la gent que havia vist a Amherst queda mitigada per la teva mort, Lynn, ja fa
quasi un any, el 22 de novembre de 2011
M'entusiasma el Cap de Creus. M'agrada aquest vídeo. Se
que es van demolir les instal·lacions que hi tenia el Club Mediterranée (havia de ser
un somni passar aquí les vacances). No se si s'han posat les ferralles que
surten al vídeo. No m’agraden gens. Tampoc el ciment. Preferiria l'espai
solitari i feréstec, sense cap petjada humana que va conèixer Dalí, del que va
dir: És un paratge mitològic que està fet per a déus més que per a homes
i cal que continuï tal com està
Abans que s'acabi l'estiu ja comença
l'escola. Aquest any en Leo i l'Ada fan primer i tercer respectivament. Ens acomiadem
de Torredembarra, d'aquella manera: tornarem algun cap de setmana, sempre diem...però
m'estranyaria. En Leo em diu que l'assignatura que menys li agrada és religió,
que a la seva escola fan a partir de primer. Es tracta solament de la vida
de Jesús. Per què no t’agrada? Li pregunto. Es que jo sóc ateu, em diu, i
no em crec res, ni Jesús, ni els romans, ni res.
Els nens em diuen Montse, però a l’escola
en Leo parla de mi com de la yaya Montse. Ets molt coneguda em diu. Tots els
professors em pregunten per tu.
L'Ada està magnífica. Li agrada acabar les coses una vegada començades, vol
desenroscar ella amb el tornavís quan s'han acabat les piles d’alguna joguina i
te un sentit del humor que m'encanta, em recorda al del meu pare. Enyoro els llargs estius d'abans, les
tempestes de finals de setembre, la verema, l'olor de most pel carrer.
La darrere quinzena de juliol i la
primera setmana de setembre he tingut els nens aTorredembarra.
Em ve la imatge del mar, de l'aigua transparent, dels jocs a casa, dels
passejos, del trenet, de la lluna, de les dunes....
El trenet turístic sortia a prop de casa i feia un itinerari que deu n’hi
do de llarg: cap a Baix a mar, el club marítim i desprès Creixell. Ja de
tornada entrava al poble pel carrer de la Sort, seguia cap a la Muralla i el
portal de Fadrines. Retorn a la platja, però encara feia una petita volta cap
al port. A més amb el bitllet, que costava dos cinquanta per a nens i jubilats,
et podia tocar un daikiri al bar Hecatombe (que ves a saber on queda).
El mar fabulós; aquest any tenia un gran banc de sorra. Anaves nedant cap al banc, els nens com uns peixets, i allà tornaves a fer peu: això els hi va encantar.
Els darrers dies l'aigua semblava una bassa. A les roques, falses roques, les de l'escollera, ja s'hi ha fet vida: algues verdes filamentoses, algues calcarees vermelles, alguna Padonia. Vam trobar crancs petites, barretets, caragolins, burrets i molts altres peixos.
L'Ada va agafar un caragolet com a mascota, la Carmelina. Però l'endemà el vam retornar. Per sort encara estava ben viu i s'enfilava per
la paret del cubell.
Una tarda caminant
per la platja vam anar fins les dunes. Bé, caminant és un dir: fent
tombarelles, fent la roda, entrant a l'aigua....
Era una hora màgica, la posta de sol. Silenci
només trencat pels crits dels ànecs que s’estaven a uns petit estany en la zona
de reradunes.
El 4 de setembre, Santa Rosalia, la patrona del poble. Vam anar a veure els
balls de bastons, dels gegants i dels cap grossos, de Serrallonga, de gitanes,
de la mulassa i de l’àguila.
Quan jo era petita no hi havien tants
balls, n'han ressuscitat molts. Tot va estar molt bé, i el darrer ball, el de
l'àguila ja el vam ballar tots. A les 11 de la nit, des del terrat veiem el castell de focs que es fa devant de casa, a la platja i al mar
L'arbre que hi havia al passeig marítim de Ponta delgada, que ens vam mirar i remirar amb la Marina, de fulles petites i una mica peludetes, flors vermelles amb estam molt llargs, que feia molt bona ombra...És del gènere Metrosideros. A un dels parcs vam veure un exemplar molt vell. El dels carrer no se si també és l'espècie M.robusta.
Dimecres: La Mª Rosa, la Marina i jo anem cap a
Ribeira Grande i primerament visitem algunes esglèsies i el Museu da Emigraçao Açorianaque ens encanta i
desprès la casa de la monjaMadre Margarita Isabel del Apocalipsis –Margarida
Isabel do Apocalipse–, que afectada d'una malaltia crònica es va aficionar a
fer figuretes de la vida de Jesús utilitzant molla de pa, llavors, fibres
vegetals, cartolina, vidre, petxines i fins a 80 o més menes de materials...Es va descobrir a la seva mort, l'any 1858. Mils de
figuretes representant 72 escenes de l’antic i principalment del nou testament.
M'encanten la baixada de l'esperit sant en forma de llengües de foc sobre els apòstols i la de Jonàs i la balena.
Anem per la costa que és preciosa.
A la tarda passem per Sao Bras i a Gorreana i en aquesta darrera visitem les
plantacions de te. És l'únic lloc d'Europa on el clima permet el cultiu
d'aquesta planta, la Camelia sinensis. La fabrica funciona encara amb les màquines del segle XIX.
Seguim fins San Pedro Nordestinho tota l'estona veient uns paisatges impressionants, i hortènsies i agapants o bella Rachel. Voldríem
travessar l’illa des d’aquí, passant per les reserves naturals, que és on es
troba la vegetació més autèntica, Però pensant amb en Paco que ens espera a l’hotel
desfem camí, i agafem l'autopista. Anem veien el mar, preciós, gris i amb una
ratlla blava a l’horitzó.
Dijous,anem a Lagoa on
visitem una fàbrica de ceràmica. Tot fet a mà. Seguim cap al centre de
l'illa per veure els fascinants paisatges de Lagoa do Fogo. Aquest gran llac
blau, te uns dos km de llarg per un d'amplada i ocupa la caldera d'un volcà
extingit que es va formar el 1563.
Desprès arribem a Caldeira Velha, un
lloc amb una fumarola activa i exuberant vegetació endèmica (moltes falgueres arbòries,
aquí és on ens assabentem que es diuen fetos). També una cascada amb aigua
calenta a 38 graus. Ens entretenim molt caminant i mirant tota mena de plantes
però hem de tornar.
A la tarda, ja hem de deixat el cotxe
i la passem, ara si amb en Paco, veient dos museus a San Miguel. Mentre veiem
un retaule de barroc tropical preciós, un pianista assaja per un concert en un
piano de cua. Moment deliciós. Prenem begudes al costat del port, d'un blau molt bonicc: ultramar? Prussia?
Sopem amb els Joans a un bar que han
descobert. Tots els velers que fan la volta al mon, de tornada paren a les
Açores i els que ho fan a San Miguel van al bar Coutinho dos anjos, que es punt
de trobada. Ens agrada moltíssim.
Desprès, ja a l’hotel em de recollir-ho
tot. Demà a les sis del matí ja ve un autocar a recollir-nos i ens porta a
l’aeroport.
Dilluns sortim cap a Vilafranca do
Campo que resulta una ciutat deliciosa amb les típiques esglésies i carrers i
una d'elles, tota de pedra volcànica negre, dedicada a Sant Miguel Arcàngel. Un altar
barroc preciós. Anem cap el mar. Uns nois busquen crancs i en Paco i jo baixem
a les roques a veure que trobem. Veiem uns llangardaixos de color negre amb
petitíssims punts blancs. La Mª Rosa compra quesadas o queixadas, uns
dolços boníssims i típics.
Tornem al cotxe i anem a Lagoa da
Furnas. Quan sortim cau una pluja finíssima, veiem el llac, tot està en silenci
i sembla un lloc encantat. Ens recorda
Islàndia. Anem cap a la zona de
vulcanisme: el terra és calent i es veuen fumaroles i sulfatares i llots grisos bullint. Hi ha un plat que serveixen a tots els restaurants, el cocido que es fa en aquesta zona, les olles posades directament a uns petits pous i tapades i recobertes de terra.
A la tarda anem al preciós jardí botànic Terra nostra garden. Va ser construït per Thomas Hickling, cònsol dels Estats Units a San Miguel al 1780 i desprès ampliat succesives vegades ja en mans portugueses. Immensos arbres de tots els continents: Liriodendron tulipífera, Sequoia sempervirens, Araucaria columnaris i heterophila, Metrosideros robusta i falgueres arbòries. Diu que hi ha una col·lecció de fetos. Fetos? Seran llavors? Plantes petites?Al final
resulta que falguera en portuguès es diu feto. La Mª Rosa es banya al llac d’aigua calenta ferruginosa.
Dimarts: dia reservat a veure els
catxalots. Però primer anem a uns jardins de la ciutat. Com que són vacances
estan plens de nens jugant. Ens admiren els grans ficus. A la una del mig
dia, sortim la Marina i jo i unes quantes persones més en un petit vaixell. Ens han posat grans impermeables i xalecs salvavides. Boniquíssima excursió en la que veiem dofins, catxalots i peixos voladors. Anem quasi fins a Vilafranca però pel mar.
A la tornada seguim amb la botànica. El jardí immens que ens faltava i que
recorrem pràcticament soles, només acompanyades pels cants dels ocells. Al
tornar a l’hotel, en Paco que es trobava malament i s’ha quedat tot el dia al
llit es troba encara pitjor i arriba una ambulància per portar-lo a l’hospital,
on li fan tota mena de proves i finalment sembla que no te res greu.
Els cossiers a l'Església de Montuïri, on s'arreglen una mica les mitges.
Ja és el tercer estiuconsecutiu
que vaig a casa de la Mª Rosa, a Randa. Com cada any ho passem molt bé. Volíem
veure elscossiersde Montuïri que ballen en contades
ocasions i una és la vetlla de Sant Bartomeu, el patró del poble.
És
una dança antigaque no se sap gaire d’on ve. Hi ha set figures: sis cossiers i la dama, que
porta una faldilla més llarga, però tot són homes. Els acompanya el dimoni, en
Banya Verda, encara que sembla que aquest darrer no forma part estrictament dels
cossiers.
Hi
anem la vetllaa la vesprada i veiem un ball, el dels mocadors. Desprès entrem dins de
l’església i el capellà fa un petit parlament. Els cossiers estan asseguts a la
primera fila. Porten ramets d’alfàbrega a les mans i també n'hi ha molta al peu
de l'altar i tot fa molta bona olor. Al final ens donen alfàbrega a tothom, uns
petit planters. Ells se'n van a ballar pel poble i nosaltres tornem a Randa.
Un altre dia
anem a banyar-nos a un caló (petitíssima cala) i l’aigua és molt transparent.
Hi ha zones verd maragda que corresponen a sorra i zones fosques, que son praderies de posidònia. A una
roca veig un cranc que agafa un barretet i se l’emporta clavat a una de les
potes.
Llegeixoa
un llibre sobre Barceló que hi ha un hotel en el que va pintar, quan encara no
era famós, un mural amb figures de vida marina: sèpies, pops, peixos...Com és
el que més m’agrada d’ell passem una tarda a Cala Millor buscant-lo sense cap resultat.
Això si, veiem la Mallorca dels bars, dels alemanys. I el mar, preciós. I una
puput que sense cap por ni vergonya menja un cuc davant nostre.
Anem d'excursió a la zona de Sete Cidades, a l'oest de l'illa. El camí és
preciós, prats amb vaques limitats amb hortènsies i algun bosquet. A part del poble, hi ha un gran
cràter volcànic, dins de qual se n'hi ha cinc més, i alguns dells amb un llac.
Hi ha el llac verd i el blau, que són d'aquets colors respectivament. Abans
baixem a un llac més petitet. Em recolzo a un arbre: te tanta molsa i està
tan mullada que em queda la ma xopa. Rain forest.
Anem cap a la costa, a Mosteiros.
Baixem a la platja. Jo recullo alguns bocinets arrodonits de material negre i
blanc. Més endavant baixem a un petit port.
A la tornada encara tenim temps per
seguir visitantPonta Delgada:El colegio és un edifici
impressionant. Trobem un carrer peatonal que dona a la plaça de Portas do Povo.
I aquesta plaça dòna al passeig marítim. Això si que és el mero centro.
A la plaça hi han balls típics de Sao Miguel: ens hi quedem una bona
estona, són preciosos.
Desprès de sopar vull seguir mirant els balls, però en
Paco te fred. Anem cap a l'hotel bastant nafrats: la Mª Rosa ha caigut i te un
tall al genoll i jo m'he cremat al canell amb una bombeta fent un vídeo. Un noi del
servei nocturn ens cura bastant carinyosament
Anem pel port. A una botiga veiem els peixos que ahir ens van
malcuinar: Peixos atlàntics:
1-
garoupa, un serrànid, 2- cántaro, molt vermell, 3- Imperador, res a veure amb l'emperador que pensàvem que havíem demanat 4- peixao, platejat, 5- alfomsin, de color rosat, 6-
bocanegra, un peix molt vermell però que te la boca negra per dins i 7. lirio, que no sabem gens com és.
Ens diuen que avui és la gran festa del Espirito Santo i donen una sopa, la sopa do spirito santo
que només es menja aquest dia: s'han muntat unes grans i llargues taules i únicament
has de trobar un lloc. Van portant soperes i vi. La sopa te pa, col, carn i
menta fresca. Després, amb un paperet que t’han donat amb els coberts, vas a
buscar un platet d’arròs amb llet.
El dinar multitudinari és des de les dotze del mig dia
fins les tres. Desprès comença a passar una mena de processó, amb bous, cavalls
i cotxes, tots molt adornats amb flors i fulles de falguera o branques. I tots amb l'Esperit Sant com a motiu principal. Vénen de totes les regions de l'illa i mostren el que tenen com a riquesa: oli, farina i pa, llet, carn, llenya, embotits...i van regalant coques, pa de pessic, gots de vi....Allò no acaba mai
Al final, on han aparcat algunes de les carrosses, neix
un vedellet.
Només arribar, a l’aeroport mateix hi
ha uns troncs buidats, amb terra, a manera de grans testos, on es poden veure
plantes endèmiques de l’illa de Sao Miquel. Són:
- Cedro do mato, oJuníperus brevifolia,preciós arbre
- Ginja do mato oPrunus azorica
- Urza, un bruc de les Açores,Erica azorica
- Pau branco,Picconia azorica
- Uva da serra o Nabiu,Vaccinium cyllindraceum
- Sanghinho oFrangula azorica
I de fet moltes més, però ja en tenim
un tastet
Ens porten a l'hotel (hotelàs) Linx i
desprès sortim. Prenem una beguda a un bar una mica cutre amb taules al
carrer i un nom bonic: Bar Académico. Jo demano un fino, que resulta ser una
cervesa (bona) i la Marina un porto.
Anem a sopar a l'hotel Camoes. Ès car i no gaire bo. Mengen unes grosses lapes atlàntiques que semblen
goma de pneumàtic recremat. El bacallà és salat i uns altres peixos massa
cuits. Ens adonem que el portuguès de les Açores costa d'entendre, és poc
musical i sembla molt tancat. La Marina cada vegada pensa que la gent parla en
francès. Tornem al hotel sense haber trobat el mero centro de la ciutat
La gran dorsal atlàntica, l’immens volcà fissural que va separant la placa
americana de l’Eurasiàtica i de la Africana te dos punts en que la lava ha
format illes. Una és molt al nord, Islàndia, terra de foc i de gel que vaig
visitar fa uns anys.
L’altre punt en que la lava acumulada ha format illes constitueix les
Açores: una regió autònoma portuguesa.
Les nou illes que formen l’arxipèlag
tenen superfícies que varien entre els 747km² deSão
Miguel i els17km²deCorvo. El volcà de Pico, a
l’illa del mateix nom, de 2.352
m d’altitud és la muntanya més alta de Portugal.
Encara que a l’illa de Flores es troba
el punt més occidental d’Europa, tant Flores com Corvo pertanyen, geològicament
parlant a la placa americana, es a dir que lenta però inexorablement s’aniran
separant de les altres.
Nosaltres hem visitat l’illa de San
Miguel (Sao Miquel). La seva capital es Ponta delgada. L’illa és interessant pels seus llacs
que estan a cràters, per la vegetació endèmica, per l’immensa floració
d’hortènsies blaves al juliol, per les esglésies amb retaules de barroc
tropical, per la costa retallada, pel vulcanisme romanent, per les balenes i dofins que hi son de manera permanent o en migracions, per ser punt de trobada de gent que travessa l'Atlàntic, pels balls folklòrics i processons que vam tenir l'oportunitat de veure, per la simpatia de la gent, pel color canviant del mar, pel clima paradisíac....
Una visió de Burkina Faso. El que em sembla més interessant es que es parla dels refugiats de Mali. Quan hi ha desplaçaments de gent és quan comencen les morts per desnutrició, les famines, hambrunas. Vídeo de 13 minuts 25 segons
Informe Semanal: Alerta en el Sahel, los rostros de la pobreza
Dijous passat vam anar al Caixa Forum amb el 50. Els
nens es van entretenir una bona estona fent anar a la porta giratòria, els
encanta. Quan finalment vam conseguir entrar, les escales mecàniques de pujada no anaven. Les de baixada si però en
Leo va prémer un botó vermell i també van deixar de funcionar.
Vam veure l’exposició
De Babel a Dubáit: maquetes, pintures i fotos. I una habitació on els
nens podien fer gratacels amb grans peces. En fem (foto). Veiem la Torre Eiffel, i els mítics gratacels de Nova York, l'edifici Chrysler i l'Empire StateBuilding -vaig pujar-hi amb en Marcel, encara que el que més m'agrada és el Chrysler-, les Torres Petrones, de Kuala Lumpur, altres de Toronto, Tokio i la Xina i el més alt de tots, el El Burj Khalifaa Dubai.
La torre de Babel
és un mite, una llegenda, els dic. Però desprès veiem una foto de les Torres besones de Nova York, és a dir, dos quadrats buits que van quedar desprès del 11S i els hi explico una mica. Uns dies desprès, al vespre em van preguntar Va passar de veritat allò?
Veiem L’art ets tu. Es fan una foto que surt a l'ordinador i en Leo es posa un fons de Dalí i col·loca formigues i
ulls. L’Ada se’n fa una altre i el fons ja no recordo de qui era, queda molt
maca. Després les fotos surten projectades a una gran paret. Què bé. Es
quedarien més estona però ja hem d’anar a dinar.
Compra panecillos
per berenar, diu en Leo. Em fa gràcia i no li corregeixo, segur que li havia
sentit al seu pare.
Ahir un amic els
hi porta un regal per cada un. ¿A
quién se lo doy primero?
Pregunta. I en Leo diu: las damas primero. I somrient fa un gest amb el braç com dient què hi farem...
Ja s’ha acabat el
col·legit i he passat moltes hores amb els nens. Hem fet moltes activitats,
tret de dimarts en que jo tenia un curs sobre Drets
Humans. Dilluns vam anar a comprar unes sabates per en Leo i un banyador
per l’Ada. Dimecres al Museu de la Ciència. En Leo volia anar-hi però l’Ada
preferia anar al Cosmo Caixa. Hi va haver un inici de baralla fins que els vaig
dir que era el mateix. I cap allà en taxi, doncs. L’alternativa era agafar tres transports.
Hi ha dues exposicions temporals
que ens encanten.
Veiem Tecnorevolución. Hi ha moltíssimes coses interessants. A una vitrina
un robot et fa una foto i desprès dibuixa sobre sorra el teu retrat. A l’Ada
li fa molt bé les cuetes i a en Leo li dibuixa fins i tot l’estampat de la
samarreta que és la granota Gustau, amb dos ulls immensos i rodons. Ens fa
molta gràcia.
Passem molt temps
veient-ho tot i desprès hem de passar de pressa a la segona exposició
No pot ser més adecuada als seus interessos bacterians del moment.Epidèmia!!!!Precisament fa pocs dies estaven
dibuixant bacteris diversos. LaSalmonella
tiphi! diu en Leo. Fa gracia com escolten i miren atentament. Hi ha reproduccions de bacteris, virus i protists en vidre, hi ha càpsules de petri amb colònies, hi ha descripcions de malalties, hi ha lupes on poden veure insectes transmissors, hi ha ordinadors,
fotos i vídeos. A l'ordinador mirem les epidèmies de diversos països africans i de l'Índia, és terrible.
A les fotos l'Ada mira les malalties als diferents llocs del planeta i en Leo el cicle del Plasmòdium.
Einstein i Darwin ens diuen adéu
amablement al sortir.
A Torredembarra
hi passàvem els estius. Allà hi vivien la meva avia paterna, la padrineta i la
meva besàvia, a una casa immensa. Quan aquesta va morir, la padrineta va venir a
viure a Barcelona amb nosaltres. I als estius hi tornàvem tots, a La Torre -com
s’acostuma a dir-, dos o tres bons mesos.
La padrineta
sempre deia:qui no te memòria ha de tenir cames. I així ens passàvem el dia
pujant i baixant. La casa tenia el menjador i la cuina a baix i a dalt les
sales d’estar, el menjador per les grans ocasions i les habitacions. A part de
les vegades que ja s’havia de pujar, per exemple, desprès d’esmorzar a fer els llits,
desprès de dinar a fer la mig diada, ni havia moltes més…Ai, m’he deixat el llibre. Ai, m’he deixat
la bossa. Ai ara hem d’anar a la platja i no he baixat la tovallola.
M’enviava a
comprar i jo em posava molt nerviosa per que feia servir unes mides d’abans,
crec que angleses, que jo no entenia: compra mitja lliura de tal, una terça
d’això i tres onces d’allò. I jo li deia: nooooo, digues-m’ho en grams. La
lliura eren 400 grams
i tres onces venien a ser 100
grams. La terça ja ni ho se.
I també deia:les
rialles acaben amb ploralles. I així era indefectiblement, sobre tot a la nit
quan ja estàvem molt cansats. Aquesta frase l'he transmès als nens. Les
rialles...els dic, i sense deixar-me acabar contesten: ja ho sabem, acaben amb
ploralles.
A la meva àvia el meu pare li deia Antonieta, i el seu germà, l'oncle Ferran li deia mare
A la foto, la meva mare, la padrineta, l'oncle Ferran i jo.
Del 13 al 17 d'abril vaig a
París amb l'Hortènsia. Feia poc que hi havia estat, tornant de Bòston, el 29 de març que
gràcies a la vaga ens van deixar allà tot un dijous i un divendres. Llavors vam
estar al barri del Panteó,
metro Poissonnière. Ara, no gaire lluny, a Montmartre, metros
Anvers o Abbesseso Château Rouge, segons la línia que agafem. De les finestres de la casa que ha
aconseguit per quinze díes la Mª Rosa veiem el temple de Le Sacré Cœur i una part del parc, amb clochard que hi dorm inclòs
Els dies no son tan deliciosos en quant a temperatura com fa quinze dies sinó
que fa fredot, encara que no ens plou quasi cap dia. El barri ens encanta. Te
un carrer molt turístic però per la resta és un molt francés. Té una part
bastant africana amb bars animats i un restaurant on es pot menjar Quedjenou
de pintade. Però quan el veiem just arribem del barri asiàtic,
metro Tolbiac , de menjar a un restaurant boníssim de Laos.
Al costat de casa
hi ha un antic mercat convertit en un espai agradable, bar llibreria i sala d’exposicions,
on també escoltem un concert de piano i on els matins ens hi passem hores. Al barri hi ha
uns carrers plens de botigues de teles davant de les que badem cada dia.
Anem a
veure l'exposició de Bob Dylan, l'explosió rock (1961-1966) a la Cité de la Misique i Museu de la Música, lloc que no coneixíem. Precioses
fotos en blanc i negre i colors, música. Botiga de música! (Comprem CDs). Anem a veure l'exposició de
Modigliani, Soutine i l'aventura de Montparnase, la colecció Jonas Netter. Ens agrada. Ès a la Pinacothèque. La nena de blau s'assembla una mica a l'Ada, encara que ella quasi mai està tant seria i és més rossa.
A la sortida anem a Chez Fauchon, més que res a a mirar però mengem una mica.
Ens passegem per Montmartre un dia molt
fred. Carrers, placetes i llocs. Anem al Museu del Quai Brandly, fabulós com sempre. Aquesta vegada veiem
Els mestres del desordre. Anem a la llibreria. I comprem.
L'exposició Matisse ens la perdem: resulta que tanquen els dimarts. Veiem el Museu del Judaisme que també ens interessa i està aprop. Anem al cine tres vegades, però res de memorable. Encara que perduda, o potser per això poso aqui el vídeo. Es diu Parells i Sèries.
I caminar per París, i el cel de París, els castanyers d'Indies en flor. El Sena.
I la tornada (com l'anada) des de Beauvais, això si, molt barata. Em fan treure les sabates i demano alguna cosa per posarme als peus. No en tenim, diu un home. Som low cost, nosaltres. No te raó.
Anem un petit grup a Amherst, un poblet conegut pel campus de la Universitat de Massachusetts (Amherst). Anem des de Barcelona a unes jornades en record de Lynn Margulis. Som a
l’hotel del campus, i el temps és de cop i volta com d'estiu. Pels arbres
nusos del hivern comença a circular la saba i és com una explosió de primavera:
surten brots, fulles i flors i els esquirols, els pit rojos, els loom i els collverds
salten, neden i volen més o menys respectivament -alguns fan dues coses-.
I a mida que passen els dies jo m'enamoro de la Lynn i del seu entorn, de la
casa i del llac, del seu laboratori de la Universitat, dels meus companys de
viatge, de la Marie-Odile i d'en Peter. Jornades inoblidables, emotives però
serenes. Paraules intel·ligents. I la música, i la poesia
Diumenge va tenir lloc la calçotada familiar a casa de
l'Imma a Torredembarra. Feia molt vent així que vam col·locar la taula al sol,
a un lloc arrecerat. Entre aperitius i calçots i entre calçots i carn a la
brasa van haver-hi temps morts així que els nens desapareixien de la taula, així
com els que es cuidaven de tot. A una d'aquestes l'Ada va anar al taller de
pintura de l'Imma i va fer un dibuix de tots els integrants de la calçotada,
que aquí estan. Del més gran, en Walter a la més petita, la Lan. Va posar totes
les dones a un costat i els homes a l’altre. També tres ous de Pasqua, que ja s’acosta.
Vam anar a mirar el mar des de les roques i també vam
baixar a la platja del Canyadell, A una petita pineda vam trobar pinyes rosegades. Cliqueu sobre el dibuix per veure'l més gran
