montseval

domingo, 17 de marzo de 2013

Dakar, La voile d'Or

Gran Dakar
Avui, darrer dia, l’Hortènsia i jo, desprès d’esmorzar al Katia, agafem un taxi per anar a la part més cèntrica de Dakar . Com sempre passem per les Almadies, i per davant del gran monument al RenaixementAfricà.
Dakkar està situada la península de Cap Verd, és una ciutat totalment rodejada pel mar, potser la punta més al oest de tota l’Àfrica.
Visitem una llibreria preciosa, Aux quatre vents, on estem molta estona, i em compro un llibre de Franz Fanon. Entrem a algunes botigues de regals amb preu fix i sense regateig, cosa que m’encanta i anem al Institut Francès i ens instal·lem a prendre un cafè al bar exterior sota arbres immensos.

Els carrers tenen arbres i hi circulen molts cotxes i gent. Sembla una ciutat amigable.
Amb un altre taxi, i passant pel port des de on ahir varem anar a Goré, i desprès per uns llocs molt industrials semblants a la Zona Franca de Barcelona, o pitjors, arribem a la calma de La voile D'Or, el restaurant recomanat per en Delfí. Es vertaderament un lloc encantador a tocar d'una platja. Mentre dinem veiem el mar i allà lluny l’illa de Goré. Per la platja un munt  de grossos  crancs es desplacen d’un lloc a un altre. I ve cap a nosaltres una grulla coronada preciosa, a la que li donem pa. Ha des ser molla, ens diu un home de la taula del costat, i embolicat com si for una crêpe. Així ho faig i la grulla s'ho menja molt contenta. Realment és una imatge fabulosa tenir-la tan a prop.
La Françoise no coneix aquest lloc i no volia venir. Estarà ple de blancs...va dir. Però a Dakar es nota que hi ha una classe mitja pròspera, i a tot arreu que hem anat hi ha africans. Africans i africanes. I molt guapos tots a més. Elles semblen models. Van a l’africana o a l’europea, amb pentinats moníssims i talons alts...i ja són prou altes.
Al vespre fem les maletes, i sopem al Katia. En Mamadou ens acompanya a l’aeroport. Per casualitat tornem amb el mateix vol que la Françoise. Com sempre als aeroports de  l’Àfrica tot és molt llarg però finalment agafem el vol Dakar- Casablanca- Barcelona.
Al primer trajecte em roben el mòbil, però això ja es una altre història.
A l’arribada en Xavi P. espera a la Françoise. Això em porta molts records i em rejoveneix, però també és una altre història. 


sábado, 16 de marzo de 2013

La porta de no retorn, l'iIlla de Goré


Des d’aquí sortien els esclaus cap a destins desconeguts. La porta de no retorn. Mirant el mar em venen al cap escenes de gent encadenada i desesperada pujant als vaixells: homes, dones, nens. Estem a l'illa de Gore.  Una gran part d'esclaus d'Àfrica Occidental van sortir per aquí i van deixar enrere el seu país i la seva cultura, cap a Amèrica. Des de 1960, any de la independència del Senegal aquesta casa on els esclaus passaven les seves darreres hores a Àfrica s'ha convertit en Museu.
Una altra ciutat, aquesta de Benín, també va ser port d'esclavatge. Em refereixo a Ouidah que vaig visitar ja fa anys també amb la Hortènsia (i MR i P).
Hem arribat a Goré amb un vaixell de veritat, com ara els de Les Golondrines, del port de Barcelona. No ens hem mullat en absolut. Visitem el poble i el museu. Ens acompanya un guia.

El poble és agradabilíssim. Dinem allà mateix, com sempre peix fresc.


A la tornada a Dakar visitem el Museu Theodore André Monod. La entrada és molt cara excepte pels locals -i aquí si que no se com, la Françoise aconsegueix entrar sense pagar- i a dins no hi ha gran cosa. Sembla ser que l'han renovat i han tret gran part del material. Bastant moixos tornem a l'hotel amb el cotxe i un taxi, tal com hem sortit el matí.
Crec recordar que també tenim incidents amb la dutxa, anem al cibercafé i al Katia, pugem i baixem les perilloses escales i ens acomiadem de la Karen i família que ja marxen cap a Brussel·les. Havíem de sopar amb un amic d’en Mamadou però acaba de tornar de la peregrinació a Touba i està molt cansat.

lunes, 11 de marzo de 2013

Illa de N'gor


El nostre hotel sense nom i el cotxe d'en Mamadou
Esmorzem a un dels pisos de l'hotel. En Mamadou ens fa el cafè. El carrer és ben buit a Dakar aquest dia u de gener. Ens entaforem tots al cotxe (set persones) i poc desprès ja estem a la platja on una canoa ens portarà a l'illa de N'gor. Jo m’he posat xancletes, ja que he llegit al Routard que tant al pujar com al baixar de la barca et mulles els peus. Per sort fa bona mar. L'illa és agradable i tranqui-la -no té cotxes- i té diverses platges. Caminem una estona pels carrers del poblet i mirem la vegetació. Veiem una àguila pescadora.
Lloguem uns matalassos i ens instal·lem a un platgeta on s’està molt bé. Trobo petxines, sobre tot uns barretets enormes. Les roques, negríssimes són de basalt.
Dinem a un restaurant, Chez Seck, unes gambes boníssimes.
De tornada ja no sortim, tret que sopo amb l’Hortènsia al Katia
Hem tingut grans problemes amb la dutxa que ara va, ara no va -l'aigua calenta- i ara ens obren un altre cambra per dutxar-nos. Ens passem el vespre pujant i baixant i l’escala és indescriptible: està feta totalment a ull i tots els escalons son d’alçades diferents. Qualsevol alçada entre 10 i 30 cm. És fins i tot perillós.

domingo, 10 de marzo de 2013

Tornem a Dakar


 Adeu Saloum!
Ja és el dia 31 de desembre de 2012, avui canviem d'any!!!!
En Babacar vol sortir aviat doncs torna a Saint Louis i ens ha de deixar a Dakar. Prenem primer pistes, desprès carreteres dolentes i finalment l’autopista. 
 

Cap al mig dia ja hi som. Dono a en Baba la resta de les galetes que anàvem menjant, cosa que agraeix infinitament. Hem arribat a l'edifici del primer dia, però ara disposem d'un piset sencer molt agradable...Ai, resulta que només ens el deixen unes hores ja que la nostra habitació està ocupada fins les sis de la tarda. Allà ens dutxem, descansem i ens assabentem que a partir d'ara cadascú es pagarà el seu menjar. Dinem al Katia. No estem gens cèntrics sinó a un barri de Dakar pròxim a l'aeroport que es diu N’gor. Però hi ha farmàcia, dos cibercafés, perruqueria, queviures mínims, un bar restaurant -el Katia- permanentment obert, taxis i molta animació. No gaire lluny sembla ser que hi ha una platja des de la que anirem a l'illa de N’gor.
Més tard arriben en Mamadou, la Karen amb el marit i el nen i observem astorades que a ells si que els hi assignen un piset. 
Al cibercafé on passem una estona, ens assabentem que demà dia u, estarà tot tancat (tret del Katia). No només es el primer dia de l'any sinó que també és una gran festa musulmana que aquesta any per casualitat cau el mateix dia, i una gran multitud de gent anirà al Santuari de Touba, cap al centre del país.
El sopar de cap d’any el fem al Katia i desprès sortim amb en Mamadou i la Françoise a veure Dakar la nuit. Acabem prenent cerveses a una disco del Centre Artesanal, al jardí a tocar del mar. No està gaire animat doncs encara no són les dotze, però no esperem i tornem a l’hotel. El nostre barri si que està animadíssim, es tiren petards i hi ha noies molt elegants amb vestits molt curts.
Bon any 2013!!!!



jueves, 7 de marzo de 2013

Ens endinsem a Le Saloum

Cap a tres quarts de nou del matí sortim les tres amb en Babacar, el xofer, cap a Ndangane, al Saloum.
El delta del Sine Saloum és un dels llocs més bonics del Senegal. És una zona d’unes 180.000 hectàrees, constituïda per braços del riu, llacunes, illes, cordons de sorra i manglars. Moltíssimes espècies d’ocells i zones de nidificació.
Desprès d’uns quants, bastants, kilòmetres ens adonem que tota l’estona tenim el mar a ma dreta. Resulta que en Baba s’ha equivocat i estem anant a Palmire que està a la punta d'una llarga barra sorrenca, i no a Ndangane. No importa, és bonic anar amb cotxe mirant el paisatge. Passem per uns quants pobles i com sempre veiem que la botiga que te més requesta és la quincallerie. Finalment cap a les 10.30 arribem a Ndangane al hotel Le Cormoran. 
La Françoise fa de seguida tractes per anar amb canoa a una illa on fan una missa preciosa, amb música de tam-tam, que de fet començava a les 9.30, però ...com que ens hem perdut s'ha fet ja molt tard, però potser encara arribem...Agafem una barca, aquesta vegada amb motor. El conductor també es diu Mamadou i en Baba també vol venir. A més hi ha un nen que te la missió d'anar treient amb un cubell l'aigua que va entrant, a fi de que no naufraguem. En efecte ens posem en marxa, fa vent, i l'aigua entra i de quina manera. Arribem a l'illa totalment xops, però sense por ja que sembla que tot està controlat i no hem tingut por de caure a l'aigua. Per baixar en Babacar ens agafa a coll i ens diposita delicadament a la sorra encara que estrictament no calia doncs ja estàvem totalment mullades.
Al arribar ens ofereixen un “chariot” tirats per cavallets per anar fins a l’església, però la Françoise diu que no i hi anem a peu. Així ens assequem, però la contrapartida es que arribem...i mai millor dit...a misses dites.
De totes maneres sentim els anuncis del capellà, en francés i en wòlof (que vagin a vacunar-se al dispensari) i uns càntics finals.
Les dones van amb grans mocadors i elegantíssimes i les nenes amb uns pentinats moníssims. A la sortida trobem un mercadet on l’Hortènsia compra fulles per fer bissap. A una plaça hi ha un gran fromager i un kaisedrà estranys, que estan com anastomosats. S’han casat, ens diu en Mamadou (el de la barca)
Dinem a un lloc agradabilíssim davant del mar, rodejades de buguenvíl·lies de colors diversos: capitain amb arròs i salsa de ceba. Passa un varà corrents pel costat de la taula !!!!
A la tornada, molt més tranquil·la i a amb marea baixa veiem molts ocells : cormoran, marti pescador blanc i negre (primera foto), egretta, molts més...i quasi no ens mullem.
Desprès d’un descans sortim amb cotxe cap a un poblet a uns 6 km. Ens hem assabentat que hi ha un combat de lluita senegalesa, una cosa molt apreciada al Senegal, barreja d’esport, música i creences ancestrals.
Al arribar trobem un recinte tancat amb robes i plàstics, agafats a grans arbres -per tancar el recinte- amb tot de nens enfilats i moltíssima gent intentant entrar sense pagar. La guixeta és un forat a la roba pel que la Françoise compra les entrades, a 1000 francs cefas els locals i 2000 els estrangers (que només som l’Hortènsia, la Françoise i jo. La Françoise insisteix, sense èxit,  en que ella és local). Paguem 500 més per seure –en total son molt pocs diners-.
 La lluita es indescriptible, hi ha parelles de lluitadors i guanya el que tira a terra l’altre. Van vestits amb una mena de bolquers i amb gri-gri per tot arreu i fan passejos pel camp, hi ha càntics, hi ha tam-tam. Es fa de nit. Ens hi estem més de dues hores. Uns nenes molt educats i polits m’han rodejat. Ça vous gene? em pregunta en Babacar que ha agafat el paper de protector. No, no.
A la tornada perdem el camí i anem totalment camp a traves fins a arribar a la carretera. Sopem a Le Cormoran, el nostre hotel, el millor que hem tingut, això si, sense aigua calenta.