Ens endinsem a Le Saloum

Cap a tres quarts de nou del matí sortim les tres amb en Babacar, el xofer, cap a Ndangane, al Saloum.

El delta del Sine Saloum és un dels llocs més bonics del Senegal. És una zona d’unes 180.000 hectàrees, constituïda per braços del riu, llacunes, illes, cordons de sorra i manglars. Moltíssimes espècies d’ocells i zones de nidificació.

Desprès d’uns quants, bastants, kilòmetres ens adonem que tota l’estona tenim el mar a ma dreta. Resulta que en Baba s’ha equivocat i estem anant a Palmire que està a la punta d'una llarga barra sorrenca, i no a Ndangane. No importa, és bonic anar amb cotxe mirant el paisatge. Passem per uns quants pobles i com sempre veiem que la botiga que te més requesta és la quincallerie. Finalment cap a les 10.30 arribem a Ndangane al hotel Le Cormoran. 

La Françoise fa de seguida tractes per anar amb canoa a una illa on fan una missa preciosa, amb música de tam-tam, que de fet començava a les 9.30, però ...com que ens hem perdut s'ha fet ja molt tard, però potser encara arribem...Agafem una barca, aquesta vegada amb motor. El conductor també es diu Mamadou i en Baba també vol venir. A més hi ha un nen que te la missió d'anar treient amb un cubell l'aigua que va entrant, a fi de que no naufraguem. En efecte ens posem en marxa, fa vent, i l'aigua entra i de quina manera. Arribem a l'illa totalment xops, però sense por ja que sembla que tot està controlat i no hem tingut por de caure a l'aigua. Per baixar en Babacar ens agafa a coll i ens diposita delicadament a la sorra encara que estrictament no calia doncs ja estàvem totalment mullades.

Al arribar ens ofereixen un “chariot” tirats per cavallets per anar fins a l’església, però la Françoise diu que no i hi anem a peu. Així ens assequem, però la contrapartida es que arribem...i mai millor dit...a misses dites.

De totes maneres sentim els anuncis del capellà, en francés i en wòlof (que vagin a vacunar-se al dispensari) i uns càntics finals.

Les dones van amb grans mocadors i elegantíssimes i les nenes amb uns pentinats moníssims. A la sortida trobem un mercadet on l’Hortènsia compra fulles per fer bissap. A una plaça hi ha un gran fromager i un kaisedrà estranys, que estan com anastomosats. S’han casat, ens diu en Mamadou (el de la barca)

Dinem a un lloc agradabilíssim davant del mar, rodejades de buguenvíl·lies de colors diversos: capitain amb arròs i salsa de ceba. Passa un varà corrents pel costat de la taula !!!!

A la tornada, molt més tranquil·la i a amb marea baixa veiem molts ocells : cormoran, marti pescador blanc i negre (primera foto), egretta, molts més...i quasi no ens mullem.

Desprès d’un descans sortim amb cotxe cap a un poblet a uns 6 km. Ens hem assabentat que hi ha un combat de lluita senegalesa, una cosa molt apreciada al Senegal, barreja d’esport, música i creences ancestrals.

Al arribar trobem un recinte tancat amb robes i plàstics, agafats a grans arbres -per tancar el recinte- amb tot de nens enfilats i moltíssima gent intentant entrar sense pagar. La guixeta és un forat a la roba pel que la Françoise compra les entrades, a 1000 francs cefas els locals i 2000 els estrangers (que només som l’Hortènsia, la Françoise i jo. La Françoise insisteix, sense èxit,  en que ella és local). Paguem 500 més per seure –en total son molt pocs diners-.

 La lluita es indescriptible, hi ha parelles de lluitadors i guanya el que tira a terra l’altre. Van vestits amb una mena de bolquers i amb gri-gri per tot arreu i fan passejos pel camp, hi ha càntics, hi ha tam-tam. Es fa de nit. Ens hi estem més de dues hores. Uns nenes molt educats i polits m’han rodejat. Ça vous gene? em pregunta en Babacar que ha agafat el paper de protector. No, no.

A la tornada perdem el camí i anem totalment camp a traves fins a arribar a la carretera. Sopem a Le Cormoran, el nostre hotel, el millor que hem tingut, això si, sense aigua calenta.