Feliç 2014

Feliç 2004! Recordo altres  canvis d'any. El de 1957, amb els meus pares i sentin la radio que deia: el año 57, ya se va, ya se va, ya se va,(bis), el año 58 está por llegar, esta por llegar. Amb en Xavi. Amb en Xavi, Francesc i Mercè a Barcelona i a Roma. Amb en Xavi, Joan i Caterina per Itàlia, amb en Marcel a Mallorca, a Tenerife, a Palau Sator, al Perú (Cuzco) i a Torino. Amb un grup d'amics entre els quals Mercè, Ricard, Lynn i Carme a Alexandria. Amb l’Hortènsia, Mª Rosa, i Paco a Barcelona, Madrid, Randa i Bariloche.

I aquest any, que ens depararà? No hi ha res escrit. Tot serà la continuació d’ara i la casualitat 

Ja fa nou dies

1. Peroné, 2. Tibia, 3. Astràleg, 4. Calcani, 5 Escafoide o navicular i cuneiformes, 6. Metatarsians. El cuboides no es veu en aquesta radiografia.

Ja fa nou dies del trencament de la part més baixa del peroné, el mal·lèol extern de la cama esquerra. Aprofito per repassar els ossos del peu, que abans em sabia de memòria. 

La veritat és que no he fet gaire bondat. Vaig ajudar molt a fer el sopar  i el dinar de Nadal,  vaig anar a casa d’una amiga per Sant Esteve i ahir al cinema. Des del dia 26 tinc crosses. Per casa no les faig servir gaire, Quan es pot caminar no t'adones de les vegades que vas i vens per la casa. Ara truquen, ara truca un del dos telèfons i està just on no sóc jo. Ara et fas l’esmorzar, ara el dinar, ara tens set, ara vols un llibre...Necessites que algú et vagi a comprar...

M’han dit que el millor per casa seria una cadira de rodes, potser si.

Això em recorda quan la Mª Rosa es va trencar un os del peu sortint d’un espectacle, a la nit. A les poques hores anàvem a Cambodja i Birmània. Em va trucar a les set del matí per dir-me que no venia, i jo la vaig convèncer de que vingués. Va venir amb cadira de rodes i va fer doblement bé. Va viatjar i no va haver d’anar per la casa contínuament.

Fa molts anys vaig llegir un llibre que em va agradar molt i que just ara s’ha tornat a publicar. És El astrágalo, d’Albertine Sarrazin. Me’l devien deixar o el vaig deixar jo, no el tinc. Crec que me’l tornaré a comprar.

Em trenco el peroné

20 de desembre. Em trenco el peroné de la manera més tonta. Estava a casa, dreta a la porta de la cuina pensant en el que havia d’anar a comprar. Tinc la costum a vegades de posar els peus en comptes de plans, recolzats per la banda de fora i la de dins aixecada. Estava fent això quan no se com tot el pes del meu cos se’n va anar cap a al costat esquerre i…claca. 

Em va fer molt mal, però en cap moment vaig pensar que s’hagués trencat res. Així vaig anar a comprar als italians pel típic sopar del tió. Vaig tornar en taxi i vaig trucar a la meva filla doncs havia d’anar a recollir als nens a les tres i ja no em veia amb cor. Una mare me’ls va portar.

Després vaig veure que tenia el turmell molt inflat i vaig agafar als nenes (en Leo va rondinar) i me’n vaig anar a urgències de traumatologia, a la clínica de Sant Honorat. Barcelona estava força embussada però al final varem arribar. Primer que res em van asseure a una cadira de rodes amb gran alegria dels nens que es barallaven per portar-me. Una estoneta cada un!

La radiografia és clara : una fractura de la base del peroné. Immobilitat. Però no em posen guix sinó una embenat especial. No posar el peu a terra i si es posa, sempre pla, no fer cap moviment de l’articulació.

El món em cau a terra!! (o a sobre?)

Eppour si muove

Abans de l'estiu, vaig comprar amb els nens, al Museu de la Ciència, uns estels d'un material que es poden enganxar  per les parets, el sostre i els llits i queden il·luminats en la foscor. A més a més, ara fa poc l'Ada ha enganxat més cosetes per l'estil per que en Leo les vegi quan apaguem la llum i no tingui por. Diu que te por quan està tot negre. L'Ada ho va fer com una sorpreseta per en Leo. A ella li agrada fer sorpreses boniques.

Fa uns dies, a l’hora de dormir tenien també una marieta que havien redescobert que projectava al sostre la lluna i molts estels. L’ambient era propici per parlar d'estels i de galàxies.

El sol, va dir en Leo, és un dels estels més petits de l’Univers. De l’Univers conegut li vaig contestar jo. No, no, fa ell, es coneix molt l’Univers. Es sap que és finit i que a més encara s’està movent –volia dir expandint-.

Oh! em vaig quedar bocabadada

Això em va recordar la poesia que ja fa molts anys va escriure el meu amic Jean Marc Levy Leblond i que he traduÏt al català.

No sembla que hi hagi moviment

Eppur si muove

A mil kilòmetres per hora

Basculo cap a l'orient

Assegut a taula

A mil kilòmetres per hora

A cent mil kilòmetres per hora

Em desplaço al voltant del sol

Estirat a la banyera

A cent mil kilòmetres per hora

A un milió de kilòmetres per hora

Giro dins la galàxia

Acotxat al meu llit

A un milió de kilòmetres per hora

A deu milions de kilòmetres per hora

Aniré cap al Gran Atractor

A sis peus sota terra

A deu milions de kilòmetres per hora

Càlculs: La rotació de la Terra es tradueix per una velocitat lineal de 1.200 km/h a la latitud de París.

La velocitat de la Terra sobre la seva òrbita es de 102.700 km/h (mitja anual)

La rotació de la Galàxia arrastra al sistema solar a 300 km/s, és a dir una mica menys d’un milió de km/h

La velocitat de desplaçament de la nostra galàxia cap a una gran concentració de galàxies llunyanes (El “Gran Atractor”) es de bastants milions de km/h.

Homenatge a Nelson Mandela

El 5 de desembre ha mort Nelson Mandela, Madiba, com li deien els seus. 

Fa temps vaig veure la pel·lícula Invictus que em va agradar molt i en vaig fer una crònica. Avui l'he tornat a veure. Menys d'un any en la vida d'aquest gran home.

Nàpols, poesia

El 8 de novembre, la ment encara plena d'imatges del mar, de carrers, de fruita, d'arbres -immensos pins-, de pintures, escultures, temples grecs, esglèsies, de jardins... I la ment plena d'emocions i de bellesa, i rellegint La història de Sant Michele, d'Axel Munthe, la Marina m'envia aquesta poesia que ha escrit i que em sembla preciosa.

I del viatge, amigues què ens queda ?

un cop passat el seu temps

un record bell i boirós

la memòria d'uns quants noms

anècdotes, dibuixets, quatre notes ...

La petita Ada resumia en estricta poesia

que el que més li havia agradat del seu

havia estat el retorn

Jo del meu, ara, hi valoro

per damunt de tot la vostra companyia. 

Gràcies Mª Rosa i Marina

Nàpols, darrer dia

26 de setembre. Només tenim el matí, desprès ja marxem.

Surto al balcó i miro el "nostre" carrer. La Marina ja està esmorzant al bar de davant.

Avui volem veure l’església i el convent de Sant Gregori Armeno, que ahir estaven tancats. Però jo hi vull anar resseguint un camí de quan vaig venir a Nàpols amb l'Hortènsia. 

Així, entrem per porta Nolana i anem a trobar via Forcella. En aquets carrer el 2004 la camorra va matar accidentalment a una noia de 14 anys. Quan varem arribar amb la H. acabava de passar i va haver-hi manifestacions en contra.  

Parem a mirar unes fotos antigues i resulta que la botiga la porta el pare de la noia assassinada que ven CDs de les fotos i d’erupcions del Vesuvi per mantenir una ONG per a formació de nens i nois i evitar que es facin d’aquesta organització. També hi ha la una gran foto d’Analissa, la noia. Ens fem fotos amb el pare i li comprem CDs.

Anem una vegada més a Spaccanapoli, via Biagi dei librai que segueix i es diu Benedeto Crocce, aquest carrer tan recte llarg i estret que junt amb Via Tribunali i altres són el traçat exacte de la ciutat grega, encara que tinguin noms llatins, els decumani. Veiem figuretes amb els corns de l'abundància que s'assemblen molt als pebrotets que venen per allà mateix. I figuretes del pessebre, detallets preciosos. Veim carrets de taronjada i granite.

San Gregorio Armeno és d'un barroc excels. Visitem també el claustre, molt agradable on veiem la part més antiga i també la moderna.

Anem a Piazza Mercato, però resulta que avui no n'hi ha i en comptes d'animada està solitària   i deixada. A prop visitem l'esglèsia que té el campanar més alt de Nàpols, de 75m. la basílica de Santa Maria del Carmine Magiore, i que és també barroquíssima.

Pel cami trobem un Ospedale dalle bambole (clínica de nines, fa molts anys hi havia una botiga a Barcelona, quan només es tenia una nina i s’havia de reparar quan es feia malbé). I veiem peix fresquíssim

I tornada a l'hotel pel carrer que va del mar fins a Piazza Garibaldi i recollir les maletes.

Pouzzuoli, Nàpols

Anem amb metro a Pozzuoli, al costat de Nàpols. El metro l'agafem allà mateix, dins de l'estació, però no se que passa que a un punt determinat ens fan baixar i canviar. A tot això ja estem a la superfície i més que un metro sembla (crec que és) un tren. A Pozzuoli resulta que hi ha l'amfiteatre romà Flavio que és el tercer més gran d’Itàlia i l'anem a veure. 

Desprès agafem un bus per anar a la Solfatara. És un cràter

volcànic amb solfatares actives. Segons una guia era considerat l’entrada a l’avern. El visitem a ple sol i no ho sembla gaire. Olor d’ous podrits, dipòsits de sofre. És molt interessant. Plantes: Arbutus unedo, corbezzolo, l'arboç, madroño en castellà

Tornem caminant fins el metro, un bon passeig i anem fins al barri napolità de Chiaia. Allà ens separem. Jo entro a una gran llibreria Feltrinelli i em compro quatre llibres. És immensa i fins i tot te bar, on prenc alguna cosa. Pel Carrer Chiaia tinc la visió d’un altre Nàpols, més ric i net que encara no havia vist.

Al Gambrinus, un antic bar, molt bonic, hem quedat per trobar-nos. Al costat hi ha la gran plaça del Plebiscito. Al carrer Toledo ens comprem uns vestits, tot està molt rebaixat.

Com que vaig molt carregada he de tornar a l’hotel i ens separem de bell nou. Agafo un bus i arribo ràpidament però resulta que la clau la portava la Marina i me n’adono quan arribo. Torno a sortir tota carregada. Entro al Nàpols antic per Porta Capuana, una zona molt depauperada. Camino per via Tribunali, estreta, plena de roba estesa, palaus en decadència i molt polular.

Hem quedat per veure l’església de Sant Gregorio Armeno però està tancada. Tornem a veure presepios i un home, en Lalo, ens acompanya a un restaurant, Da Carmelo, que jo ja tenia fitxat. Per postres demanem aquells pastissos que tenen forma de taps i són borratxos. N’hi ha de moltes mides però ens els porten grossíssims!

Tornem a l'hotel Regina caminat pels carrers estrets. És la nostra darrera nit a Nàpols.