20 de desembre. Em trenco el peroné de la manera més tonta. Estava a casa,
dreta a la porta de la cuina pensant en el que havia d’anar a comprar. Tinc la
costum a vegades de posar els peus en comptes de plans, recolzats per la banda
de fora i la de dins aixecada. Estava fent això quan no se com tot el pes del
meu cos se’n va anar cap a al costat esquerre i…claca.
Em va fer molt mal, però
en cap moment vaig pensar que s’hagués trencat res. Així vaig anar a comprar
als italians pel típic sopar del tió. Vaig tornar en taxi i vaig trucar a la
meva filla doncs havia d’anar a recollir als nens a les tres i ja no em veia
amb cor. Una mare me’ls va portar.
Després vaig veure que tenia el turmell molt inflat i vaig agafar als nenes
(en Leo va rondinar) i me’n vaig anar a urgències de traumatologia, a la clínica
de Sant Honorat. Barcelona estava força embussada però al final varem arribar.
Primer que res em van asseure a una cadira de rodes amb gran alegria dels nens
que es barallaven per portar-me. Una estoneta cada un!
La radiografia és clara : una fractura de la base del peroné.
Immobilitat. Però no em posen guix sinó una embenat especial. No posar el peu a
terra i si es posa, sempre pla, no fer cap moviment de l’articulació.
El món em cau a terra!! (o a sobre?)
No hay comentarios:
Publicar un comentario