Darreres Nadales

                                                    Foto 2009, Leo amb tres anys
Aquest any, en Leo, és el darrer que canta Nadales amb els seus companys de classe. I que va a l'escola Sant Josep Oriol.

El recordo el primer any, quan en tenia tres, amb una barretina i una armilla, vestit de pastoret.

El veig cantant amb totes les seves amigues, la Marta Copons, la Nerea, la Sayoa....que han sigut novies i cangurs successivament, avui tots molt elegantets. Em casaré amb ell, va dir als quatre o cinc anys la Sayoa, mirant desafiadorament a la Circe. Però com, ja no ets la novia d’en Leo? preguntava un pel disgustat l’avi de la Nerea. No, ara seré la cangur. Com han passat els anys volant!

I altres nenes i nens, que hem anat coneixent al llarg d’aquets anys, així com als seus pares, mares, avis i avies. Aviat adéu.

També l’Ada i les amigues, antigues alumnes, arriben per sentir les Nadales i després se’n van a donar una volta totes contentes i soles, que ja són grans.

I ja la gent va desfilant. Alguns dels actuals pastorets de tres anys, cansats, al coll dels seus pares.

Nit de Reis

Roland Fosso, l'amic camerunés que fa de Baltasar a Sant Boi

Per Reis, els nens posen les sabates davant del balconet, però a la part de dins. La Circe actua com si encara s'ho creguessin però jo estic convençuda de que ja fa temps que no. L’Ada va descobrir que el Papa Noel no existia fa tres anys i es va posar a plorar. Però els Reis si, li van dir.

Mentre dinem, un dia abans, l’Ada diu: els Reis per deixar els regals trenquen el vidre del balcó. En Leo diu: els Reis són uns lladres. Ui! que no us portaran res, contesto, seguint la idea de la Circe. Però es queden tan amples i segueixen menjant.

Nosaltres de petits posàvem les sabates al balcó, i allà apareixien els regals. Tot molt congelat. Amb la Vera o la Circe, a la terrassa. No els hi havíem dit res dels Reis, havíem comprat regals amb elles, però fèiem la comèdia tradicional i els hi feia la mateixa il·lusió.

A mi, el que verdaderament em crida l’atenció i ho trobo quasi màgic és que els Reis arribin a tots els pobles d’Espanya i que tanta gent contribueixi a donar aquesta il·lusió als nens. Que tants es disfressin de Reis, de patges i del que sigui, que es muntin carrosses, que es comprin milers de caramels, que a Barcelona arribin per mar i els vagi a rebre l’Ada Colau o el batlle que hi hagi, que les teles es mobilitzin i donin noticies de pobles i ciutats...Tot aquest muntatge, en aquest país nostre, m’agrada i em meravella.

Nadal 2015, segona part

La foto és de finals de gener de 1984, dia que la meva mare va fer 70 anys i li vàrem preparar un sopar sorpresa. Olivia, Violeta, Santi, Alex, mamà

La Circe em recorda que quan ella i la Vera eren petites celebràvem totes les festes a casa dels meus pares. I si, els meus avis ja morts, jo casada amb les dues nenes, tots els germans amb parelles i més tard en Santi amb nens, ens reuníem allà i la meva mare portava el pes de tot.

La taula del menjador tenia dues ales que es treien i quedava molt gran i a part de les cadires que ja hi havia, se'n reclutaven altres per les habitacions.

Les festes ja començaven el vuit de desembre, el sant de la mamà. Seguien el dinar de Nadal, Sant Esteve, el dia u de gener i els Reis.

Per Nadal hi havia un dinar tipiquíssim i molt bo. Entremesos, sopa de galets, carn d’olla, gall d’indi farcit...A més col llombarda amb poma, farcellets de col d’acompanyament...Per acabar pinya i torrons de molts tipus.

Per Nadal els Santis estaven a Anglaterra i trucaven a l’hora de dinar per assabentar-se de què menjàvem i constatar que era més bo que el que menjaven ells. La Milissa i en Walter tampoc hi eren mai, ja que aprofitaven per viatjar.

Per reis no faltava el tortell, i ves a saber perquè la fava li acostumava a tocar a l’Alex.

Els darrers anys jo em vaig posar a ajudar a la meva mare, però tot i així el pes més gran el portava ella. Dies abans ja anàvem a comprar els torrons. I no faltaven els de crema de Falset, els mes bons del món, que deia el meu tiet. El papà, vestit sempre molt elegant, obria el xampany per començar.

Gràcies mamà. Pels Nadals evidentment, però també absolutament per tot. Gràcies.

Violeta, papà, Alex, Montse amb Olivia a la falda, Vera

Nadal 2015

Pessebre-capseta del Perú. Càctus i dimoni mexicà

Nadal agredolç aquets darrers anys.

Es noten els que falten: mamà, papà, Marcel....

I en Fer.

I encara molts més: avis i tiets amb qui havíem fet el nadal de petits.

Pel vuit de desembre a casa de l'abuelita, per Nadal a casa de la tieta Nieves, Sant Esteve a casa. Alguna vegada a Torredembarra. La padrineta feia un torró d'ametlles molt bo, cremat per sobre amb la pala. L'abuelita de crocant. Recordo com tirava el sucre fos, de color marró per sobre una placa plena d’ametlles, a la cuina petita on bullien brous.

I ara faltarien els nens que sempre són fora, a Zaragoza, a València....

Jo em reuneixo amb els germans i nebots, la Vera i en Saul. Ahir a la una vaig un moment al paquistanès, obert fins i tot el vint i cinc de desembre: em falta vinagre per fer les cebes caramel·litzades. Bon Nadal! hem diu el noi. Li somric però se’m trenca el cor al veure a un subsaharià que compra dos plàtans i una ampolla d’aigua gran. Segurament és aquest el seu dinar de Nadal.

Nadal

Dimecres vaig anar a sentir els nens com cantaven nadales. Aquesta, Sant Josep fa bugada que van cantar els de la classe de l'Ada no l'havia sentit mai.
Bon Nadal!
Ai, al començament hi ha un anunci (molt curt)

El tió de Nadal

Independentment i per camins diferents (però semblants) l'Ada i en Leo s’assabenten de que el tió són els pares. Curiosament m’ho diuen el mateix dia. L’Ada em fa anar amb ella al lavabo i m'explica que la Càndia, una nena de la seva classe, li ho ha dit. M’ho comenta sobretot perque em fixi bé en els regals que demanen d’un catàleg que han estat mirant. 
Més tard quan els nens estan ja al llit, en Leo, una mica enfadat o potser només m’ho sembla, diu: Els pares són els que compren els regals, els posen al tió sota de la manta. Perquè ho dius? Ho ha dit un cosí de la Bruna. Qui és la Bruna? La filla del Iñaqui diuen tots dos. Però no ho ha dit la Bruna, puntualitza, ho ha dit un cosí seu. No se si li ho ha dit directament el cosí o a través de la Bruna. 

Desprès l’Ada em diu baixet: però el tió si que menja! Per que es fa molt gran. No mengen! No mengen! diu en Leo que ho sent tot. A casa hi ha tres tions. A mi el que més m’agrada és el més petit.
Al papi li agradava el mitjà, diuen. I a la mami el gran.
A mi també m'agrada el petit diu l’Ada, és el més mono encara que està coix.

Es fan grans. Crec que de moment queden en peu les altres fantasies: el papà Noel i els Reis.

 

Mon beau sapin

Per Nadal al meu col·legi cantàvem:

Mont beau sapin
Roi des forets
Que j'aime ta verdure

La Milissa i jo anàvem a Las Damas Negras. Portàvem un uniforme blau marí, amb abric també blau marí i un sombreret molt graciós. Crec que ens van portar allà per que una alumna molt bona del meu pare (monja) el va recomanar. I perque apreníem francès. I no era lluny de casa.

La cançó Mon beau sapin de fet és d'origen germànic: O Tannenbaum; però te traduccions a l'anglès, francès, italià i fins i tot al català

Mon beau sapin
Roi des forets
Que j'aime ta verdure (bis)

Quand, par l'hiver

Bois et guérets
Sont dépouillés
De leurs attraits
Mon beau sapin
Roi des forêts
Tu gardes ta parure

Toi que Noël
Planta chez nous
Au saint anniversaire (bis)
Joli sapin
Comme ils sont doux
Et tes bonbons et tes joujoux
Toi que Noël
Planta chez nous
Tout brillant de lumière

Mon beau sapin
Tes verts sommets
Et leur fidèle ombrage (bis)
De la foi qui ne ment jamais
De la constance et de la paix
Mon beau sapin
Tes verts sommets
M' offrent la douce image

Mon bau sapin. O tannenbaum. Bon Nadal

Cagatió, nit de Nadal i Da Giorgio

Recordo el cagatió de molt petita a Torredembarra però no sabria dir si són records d’un any o de molts. El tió ens donava unes salsitxes de massapà embolicades amb sucre blanc tan bones que mai he tastat res millor. Poques coses i per menjar, per què la festa gran dels regals era els Reis. Feiem el cagatió al vespre, a la galeria que era una habitació d’estar molt gran i lluminosa.
A Barcelona, més grandeta, recordo a vegades haver acompanyat a la meva mare i avia a la missa del gall. A l'arribada a casa fèiem un ressopó molt agradable. Un any vàrem tenir molt de fred i de cop, a la tornada, el fred va parar i va començar a nevar. Flocs de neu petits i flonjos. L’endemà tot Barcelona era de color blanc i va ser l’any de la gran Nevada.
Fa molts anys que el 24 de desembre faig un sopar fàcil que consisteix en:
Vaig a Da Giorgio de la carretera de Sarrià on:
- Compro ravioli, panserotti, lunotti, tots farcits amb exquisideses com ara castanya i rovelló, carxofes i ricotta, bolets i ceba caramelitzada...per exemple.
- Compro parmesà ratllat, suc al pesto, suc d’ametles.
- Compro salmó fumat, blinis, ous de “lumpo” i de salmó. Formatges italians i mascarpone.
Vaig a una bona pastisseria i compro torrons
I el sopar quasi està fet
Aquest any ho fem avui! Només és diumenge 21, però desprès, els nens a qui va dedicada sobre tot aquesta festa no hi seran. I està bé, avui, 21 de desembre, entrada a l’hivern. El dia més curt de l’any, però que ja començarà a allargar-se.
Ahir vaig anar a Da Giorgio. Està al costat de casa de la Caterina i em va fer mal pensar que ella ja no hi era aquest Nadal.