Aquest estiu

Ada, Leo i Laia

La darrere quinzena de juliol i la primera setmana de setembre he tingut els nens aTorredembarra.

Em ve la imatge del mar, de l'aigua transparent, dels jocs a casa, dels passejos, del trenet, de la lluna, de les dunes....

El trenet turístic sortia a prop de casa i feia un itinerari que deu n’hi do de llarg: cap a Baix a mar, el club marítim i desprès Creixell. Ja de tornada entrava al poble pel carrer de la Sort, seguia cap a la Muralla i el portal de Fadrines. Retorn a la platja, però encara feia una petita volta cap al port. A més amb el bitllet, que costava dos cinquanta per a nens i jubilats, et podia tocar un daikiri al bar Hecatombe (que ves a saber on queda).

El mar fabulós; aquest any tenia un gran banc de sorra. Anaves nedant cap al banc, els nens com uns peixets, i allà tornaves a fer peu: això els hi va encantar.

Els darrers dies l'aigua semblava una bassa. A les roques, falses roques, les de l'escollera, ja s'hi ha fet vida: algues verdes filamentoses, algues calcarees vermelles, alguna Padonia. Vam trobar crancs petites, barretets, caragolins, burrets i molts altres peixos. 

L'Ada va agafar un caragolet com a mascota, la Carmelina. Però l'endemà el vam retornar. Per sort encara estava ben viu i s'enfilava per la paret del cubell.

Una tarda caminant per la platja vam anar fins les dunes. Bé, caminant és un dir: fent tombarelles, fent la roda, entrant a l'aigua....

Era una hora màgica, la posta de sol. Silenci només trencat pels crits dels ànecs que s’estaven a uns petit estany en la zona de reradunes.

El 4 de setembre, Santa Rosalia, la patrona del poble. Vam anar a veure els balls de bastons, dels gegants i dels cap grossos, de Serrallonga, de gitanes, de la mulassa i de l’àguila. 

Quan jo era petita no hi havien tants balls, n'han ressuscitat molts. Tot va estar molt bé, i el darrer ball, el de l'àguila ja el vam ballar tots. 
A les 11 de la nit, des del terrat veiem el castell de focs que es fa devant de casa, a la platja i al mar