avies

Un cap de setmana de març vaig anar amb la Milissa a Londres. Vaig fotografiar amb el mòbil aquesta pintura romana que vaig trobar preciosa. Està al Museu Britànic. És una dona ja una mica gran, amb algunes arrugues i canes. La imagino una àvia.

Parlant d’àvies, fa uns mesos, vaig llegir Mi infancia de Gorki que em va agradar molt. 

Comença d'una manera molt tràgica però real i arriba l'àvia materna per emportar-se'ls, ell i mare. Diu Gorki: "Abans de la seva arribada era com si jo estès adormit, ocult a les ombres; però va aparèixer ella, em va despertar, em va treure a la llum. Va embastar tot el que em rodejava amb un fil sense fi, va fer amb tot un policromat encaix i es va convertit a l'instant, per tota la vida, en una amiga, en la persona més entranyable del meu cor, a la que millor comprenia i més estimava: va ser el seu desinteressat amor pel món el que em va enriquir per afrontar la dura vida."

No aspiro a tant però em va fer il·lusió que quan en Leo era molt petit, la Circe li va preguntar qui és la Montse? Per veure si ell deia la paraula àvia, però ell va dir: és la meva amiga.

Jo a l'Ada l'estimava tant que la Circe em va dir abans que el nen naixés: M'has de prometre que els estimaràs igual!, i així és.