Viatge Burkina, dimecres 10

Anem molt aviat a veure a la monja Felisa de la congregació Hijas de Maria Immaculada de Bobo Diulasso -al costat de la nova Maison de la Culture-, que també té casa a Barcelona i a moltes ciutats, tant d'Espanya com d'altres països. Van començar ajudant a joves minyones que anaven del camp a la ciutat a treballar.

Aqui a Bobo tenen moltes noies que aprenen a llegir, a planxar i a cosir, a mà i a màquina. Les troben al carrer o va de boca a orella. La darrere noia, ens explica, la van trobar asseguda a la porta, i al preguntar-li que feia, els hi va dir que estava descansant.  Així tres dies seguits, fins que va explicar plorant que el seu pare s’havia tornat a casar i no donava diners a la seva mare i un tiet la rondava, a ella. Aquí dormen i mengen. Ara volen fer un centre semblant a Ouagadougou i les ajudarem. Les planxes van amb carbó. Demasiado cara la electricidad, diu la Felisa, y además quemarian la ropa.

Ens acomiadem i marxem cap a Kerà. Quan estem arribant a Bondokuy, unes dones molt maques, ens escolten amb motos, tocant el clàxon i ens acompanyen fins que arribem a  una casa on hi ha un molí polivalent part de qual hem pagat (la màquina verda)

Després ens fan seure a un pati d'una casa, a l’ombra i ens donen coca-cola i aigua en bossetes (Fins fa molt poc, al arribar a un poblat ens donaven aigua de mill i altres begudes artesanals que no ens atrevíem gaire a beure).

Ens demanen una casa per les dones, un molí per premsar karité i un forage (ja semblem els reis mags). Al darrere de tot hi ha un noi que parla francés, en Tià. Ha vingut per parlar-nos d'un hameau de culture a 15 km. de Bondokuy, on no tenen aigua. Jo ho anoto tot. Volem fer una entrevista a la Micheline però te vergonya. Hi ha música de balafó i les dones ens fan un ball

Seguim cap a Kera i arribem a la casa d'en Tizà, la Catalogne.

Dins hi fa calor, però també en fa a fora. Ens porten dinar

En Toni no es troba bé i s'estira dins del cotxe. La Trini i jo traiem un matalàs a fora per a ell, i al final ens hi estirem nosaltres. 

Més tard sortim cap a Kosso i pel camí ens trobem a en Marcel Bonzi, un funcionari internacional que va néixer a Kerà i que ara que està jubilat hi va molt sovint.

Arribem a Kosso i anem a Kosso Bako, molts pocs kilòmetres però molt mal camí. Ha vingut un noi amb una moto per guiar-nos.

I arribem a l'escola. Tres-cents seixanta nens que ens van seguin mentre ens acostem a l’edifici. Set-cents vint peuets amb xancletes o sense que aixequen una gran polseguera. Arretez, arretez, diu el director. Tot és molt emocionant! Tots aquets nens! Del forage brolla una aigua amb llim, i també ferruginosa. Això s’ha d’arreglar. Anem a veure’l...i ja està tot ple de nens que han corregut més que nosaltres.

Tots aquets nens fabulosos...llàstima que no els hem vist a classe. Però llavors is el director diu: tothom classe! I tots volen i entren i s'asseuen quatre a cada taula

Aquesta classe i una altre són sous paillote, les altres quatre són millors. Després, no sé si per que demà és la festa nacional, veiem que tots els nens van capa un lloc portant petits recipients, i els hi donen mongetes seques, haricots. A nosaltres també ens donen begudes i sopar! Però només són les sis! Tot i així ja es pon el sol. Mengem una mica.

Tota l'estona ens ha estat acompanyant un nen maquíssim de tres anys. Es diu Jean Clavé i és el fill del director

Cansats, contents i emocionats tornem capa casa...però arribem i hi ha un munt de dones assegudes al pati. Socors! Ens asseiem al matalàs i no sabem que volen. Tampoc parlen francés. Al final n'hi ha una que molt baixet ens va dient:

 

Són dues associacions femenines, de dos barris, el de Benfardi i el de Didiulabobo. Les primeres tenen una casa per fer sabó, però l'han de fer a la nit i no tenen llum; també els hi aniria bé tenir un banc per seure. També voldrien comprar oli de coco per fer sabó. Les segones no tenen casa i en voldrien una. Potser seria factible i no gaire car posar-les hi el llum? Diu en Tizá que una placa solar amb una bombeta que es pogués desplaçar? Tot això ha estat molt llarg i embolicat fins que s'ha pogut fer aquest resum que acabo d’explicar.

Ens estem ficant ja al llit, prèviament ens han portat sopar que quasi no hem menjat, que arriba un petit grup de noies peul, molt joves, quasi unes nenes, a les que sortim a saludar. Bona nit! A l'inici però fa una calor mortal.