Viatge a Burkina Faso, dia set

Anem en cotxe amb en Tiza al Centre artisanal o Village artisanal? Segurament estarà tancat.... A Burkina, amb una coexistència pacífica de moltes religions (musulmans, cristians catòlics i protestants, i animistes) el dia de descans és el diumenge. Es circula bé. El centre està pràcticament tancat però no del tot. Trobem un home que teixeix, i algunes botiguetes obertes. Com que no sabem si tindrem algun altre dia aprofitem per comprar alguna cosa, tant per nosaltres com per a Aigua per al Sahel.

Fa molta calor, 35 graus, i els sol pica de valent; Tornem a dinar a l’hotel.

A la tarda anem a Lumbila, un poble molt a prop de Ouaga on l’Alain Sissao, ens va dir que s’havia construït un Museu de l’Aigua. El trobem però sembla tancat i barrat. Anem donant la volta, és a l’aire lliure rodejat d’un mur i en alguna zona sembla que el mur és més baix i podrem veure alguna cosa. Però a tot això algú obre. És una nena molt petita, amb un germà al coll i una gran clau a la mà. I els pares? Estan a Ouga treballant ens diu. Ens obre la porta.

El museu està molt bé. Crec que és privat però no crec que duri gaire al estar a l'aire lliure. 

Al tornar a l'hotel just descanso una mica i ja trobo un munt de gent que ens espera i també avisos de trucades, com en els millor temps. Estic al bar i sento:

-Voila!!!!! És en Tiza que ja està a un sofà hi parla amb l’Anna Garcia i la Mariam, que és la dona d’en Kevin d’APS. A un altre descobreixo en Vincent Koala, amic de l’Agnès de Barcelona a qui he de donar un paquet de part d’ells. Al moment arriben l’Alain Sissao, un professor de la Universitat de Ouagadougou que hem conegut a Barcelona fa pocs dies i que és d’aquí, de Ouaga. Arriba amb la seva dona i les dues filles. Demano aigua, fanta i cacahuets per a tothom. Arriba la Fatto amb una filla. Per sort alguns es coneixen entre si i no he de portar el pes de la conversa, De fet es fan petites conversses per grups. I a tot això truca en Hubert.

L’Alain Sissao (que coneix al marit de la Fattu) sembla molt més a l’aisse que a Barcelona, li brillen el ulls i  comprenc que fins i tot els més destacats africans a vegades es senten en inferioritat fora del seu país i de la seva cultura. 

Quan tots van marxant trobem el mòbil que s’ha descuidat la Mariam...Ja li donarem

Amb ella hem parlat de que, encara que dissabte 13 volíem anar a Tiebelé, on hi ha unes cases pintades, al menys jo em quedaré, doncs ella està preparant una espècie de festa: ja fa vint anys que treballem junts i vol fer venir a caps dels poblats on hem fet forages, pous d’aigua potable, a que ens donin les gràcies. Jo dic que de fet no cal, i que per a ells és venir des de molt lluny, però no en vol saber res, diu que per a ells és un honor. Penso que és important que em quedi a Ouaga. Continuaré sense conèixer Tiebelè que romandrà de moment o potser per sempre més un lloc mític on no puc arribar.