montseval

lunes, 27 de enero de 2014

Van passant els dies

Van passant els dies i ja estic molt acostumada a portar el guix a la cama. Per casa camino perfectament, sense crosses, recolzant el taló de la cama enguixada. Per sortir, agafo una crossa, encara que només he de travessar el carrer per agafar un taxi. Però per anar a joieria, que és a prop, m'acompanya la Salima portant la cadira de rodes que he llogat. La Salima a més a més, molts dies em duu menjar: verdures al vapor (n'ha traginat una maleta plena, d'Argèlia), sopa de verdures, cuscús, arròs integral i el darrer dia una sopa molt bona amb api i coriandre fresc. La Milissa també m'ha portat mandonguilles amb sèpia, i conill, tots dos plats fets per la Conxi, que substitueix a la Pepita, la qual però ha fet uns deliciosos pestiños. En realitat, però, tret dels primers dies, puc fer el dinar perfectament jo sola. 
La Vera i l'Imma em van a comprar i també un parell de vegades en Paulí m'ha anat a la farmàcia.
Quan vaig amb la cadira de rodes segueixo pensant amb la meva àvia i padrina, Antònia Rovira, la padrineta. Quan es va fer gran i ja vivia amb nosaltres a Barcelona, sempre s’exclamava que la carn dels braços li penjava, tan macos que els havia tingut, i tan grassa i bé que estava abans. En canvi l’àvia Llorens, Conxa, la mare de la meva mare es queixava més de les arrugues de la cara. Havia sigut molt guapa. Un dia es mirava al mirall i va dir ves, com ens hem de tornar, tota disgustada. Totes dues tenien raó.


Finestrals de la cuina un dia de pluja
No recordo gaires detalls de la padrineta amb cadira de rodes, jo ja estava casada i no vivia a casa. La recodo a l’estiu, a Torredembarra, sentada al costat de la taula camilla de la galeria, a la que molt anys abans s’asseia l’àvia Pepita, mentre ella feinejava per la cuina o sortia cap a l’hort, o a veure amigues. Ara, una dona del poble, la Maria, l’ajudava a vestir-se i després ajudava a la cuina i li portava el dinar i el sopar a la galeria. Aquesta Maria deia que la Vera, que tenia dos anyets i era molt rossseta, i anava a munt i a vall per l’escala de la cuina, semblava un pollet.


2 comentarios:

Lectora corrent dijo...

Gràcies per fer-nos partícips de la teva experiència i els teus records. D'aquí a quatre dies, aquestes setmanes de guix seran un record. Prepara't a comprovar com es multipliquen les cèl·lules de la pell en unes poques setmanes. Quan em van treure el guix no podia creure que en 5-6 setmanes la meva pell hagués pogut produït tot 'allò', capes i capes de descamació.

Montse Vallmitjana dijo...

Ui, no ho sabia!!!! M'havien dit que em trobaré la cama més prima però aquest canvi de pell no l'esperava