Banys de mar

                             

Platja de Torredembarra, anys 1950. Foto Ferran Vallmitjana

Als quatre o cinc anys l’oncle Ferran em va portar al Palau de la Música. Recordo que vam aplaudir rabiosament. Ell estava estudiant i vivia a una pensió encara que venia a dinar cada dia. Però estàvem parlant que ja havia nascut en Santi, amb el que em porto quatre anys i mig.

Els nens jugàvem a una habitació de la casa on després precisament va dormir ell. Entre la mamà i la Maria havien pintat uns dibuixets a les parets: un tren, una nina, una pilota....

Als estius anàvem a la Torre. Cada dia anàvem a la platja.

Llavors s'hi anava vestit i a la sorra hi havien unes casetes de fusta per canviar-se, i posar-se el banyador. Cada família tenia la seva i en total n'hi havia cinc o sis. Nosaltres no en teníem per que fèiem servir la dels pins, una gran pineda que havia adquirit el meu avi (de fet l'havia canviat per un altre terreny, de cultiu, i tothom li deia que estava boig, i que què n'havia de fer d'una pineda al costat del mar). Doncs, bé, als pins hi teníem la nostra caseta que era de rajola i ciment i que servia per guardar una taula, cadires i vaixella per quan volíem quedar-nos a dinar allà.

Llavors a la platja hi havia també toldos, per estar a l’ombra mentre no et banyaves. I no et deixaven banyar fins passada una hora o dos, quan havies fet la digestió de l’esmorzar!!! El mar, una delícia.

La tornada de la platja era així: la meva mare amb el cotxet d’en Santi, banyadors i tovalloles, la Milissa i jo cansades, una a cada costat d’ella i el papà tot fresc, amb els seu banyador a la ma. Sort que al arribar a casa ja estava fet el dinar. A vegades a la taula teníem son i poca gana i la padrineta deia: “els banys de mar debiliten”.

Recordo un dinar als pins. Érem més gent, potser la Rosa Maria, cosina de la meva mare, la Pilar, cosina del meu pare, la padrineta, l’oncle  Ferran al qui dèiem onclu Fernandu...De primer sempre hi havia amanida de patates que portàvem ja bullides de casa i allà s’havien de pelar i amanir. Penjaven un columpio de fusta per als nens. Va ser la primera vegada que vaig veure, per que algú ho va fer notar i li va dir que descanses, que la meva mare estava embarassada. Poc desprès, un 13 de setembre, va néixer l’Imma a ua clínica de Tarragona.