Quan hem vaig trencar el condil del peroné i em van enguixar la cama, la metgesa em va preguntar si tenia la presió alta. Jo li vaig dir que si i em va dir: prengi Cleyboril, un al dia. Jo ni vaig llegir el prospecte, la cosa estava clara, m'havia donat un antiinflamatori que no feia pujar la tensió. Me'l vaig prendre tot el mes.
Van passar tres anys i fa una setmana vaig tenir una lumbalgia. El metge em va dir que prengués un antiinflamatori, Enantyum. Recordo que el prenia la mamá. A la recepta em va posar cada 8 hores. Em va dir. Tres al dia. Despres de menjar. i jo vaig entendre que desp`res d'esmorzar, diar i sopar
Me'l vaig comprar, però despres igualment em vaig posar a prendre cleyboril, doncs en tenia a casa.
M'en vaig començar a prendre tres al dia.
Despres se'm va ocorrer llegir el prospecte i per poc em demaio

Un vídeo: trens, metros

Quan els nens eren petits vaig fer aquest vídeo.
Era un dia que la Vera ens acompanyava per anar a la catedral amb metro
Quan vam sortir del metro ens vam trobar a un bar amb l'Hortènsia i l'Anna,
Després vam veure com passaven uns gegants
L'Ada devia tenir tres anys i mig i en Leo un i mig

Posidonie

 

Un estiu a Marsella, 

 

Argèlia 2 de maig de 2024

Sortim amb un taxi la Milissa, la Mª Rosa i jo, cap a  l'aeroport i allà ja trobem a l'Hortènsia fent cua al mostrador. Com que tenim entrada preferent anem a una guixeta en que la cua som nosaltres quatre.

Passem per Natura i comprem aigua. Passem la policia i després una segona policia, on em d'omplir un document ja que sortim de l'espai europeu. Quan ja casi ens toca l'Hortènsia se'n va corren doncs no troba el passaport. Ja pensem que no podrà embarcar, però per sort si. L'havia deixat a Natura. El viatge, rapidíssim, una hora i quart.

Al arribar ens espera el taxista de la Salima, en Nadir, amb un cartell que diu Montse.

Abans de portar-nos al hotel ens dona una volta per la part cèntrica d'Alger

Una tempesta d'estiu que feia por

 

                               Milissa i dos gats a una finestra de la cuina

Era un dia d’estiu a Torredembarra, potser agost o primers de setembre, matí o tarda, no ho recordo. I plovia molt.

Era una tempesta. Queien  llamps i sentíem el soroll dels trons bastant forts. Jo anava amb la Milissa, les dos érem petites: vuit i deu anys? Portàvem un paraigües gran i caminàvem pel Passeig de la Sort. Era de dia, no se si matí o tarda. Anàvem al xalet de la platja? Recordo la claror, els trons i que la Milissa tenia molta por i jo, més gran i alta (després em va passar) l’animava.

Es una imatge neta. La Milissa mig plorant, tota primeta i petita, amb dues trenetes. 

Ara que ha estat malalta, i per sort ja està bé, de cop em sembla que aquets mesos, des de juny al desembre de 2025, han estat semblants, em ve aquesta imatge de pluja i llampecs. Jo l’he acompanyat, protegit i no se si animat, com en aquella ocasió de ja fa tants, tants anys.

El millor regal

Quan ets jove penses que potser et casaràs, penses en quina carrera escolliràs...Tot son preguntes sense respostes. La vida és llarga i no sabem que farem. Per això no m'estranya que Paul Nizan digués al seu llibre Aden Arabie: " J'avais vingt ans. Je ne laisserai personne dire que c'est le plus bel âge de la vie" (Tenia vint anys. No deixaré dir a ningú que es la millor edat de la vida). Això era una bona frase. A mi la primera persona que me la va dir va ser en Joan Senent. 

Pot ser ara es diferent.

Joventut, estudis,treball, parella, fills, vida..... i de cop, molts anys desprès, una cosa en que no pensaves. Arriben els nets. En el meu cas l'Ada i després en Leo. En Marcel acabava de morir. Aviat em jubilava.

I llavors, un regal inesperat, una cosa que podia ser o no. I va ser el millor regal de la meva vida. L'amor una altra vegada. Ada i Leo. Gràcies vida, gràcies Circe.

 

 

                                                Manifestació a Beirut, novembre 2019

Abans de la pandèmia vaig anar al Líban amb l'Hortènsia. Va ser molt bonic, vam veure moltes coses. Era un viatge organitzat, dels pocs que he fet. 

N'he fet dos més, fa molt anys a Rússia, quan encara era l'URSS, Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. L'altre a la Xina, no fa tant.

El Líban, el  país dels fenicis. Baalbec, runes romanes. Boscos de cedres. Mes de 10 religions, una cosa terrible. 

Després de la pandèmia molts viatges a París, a la casa d'en Walter, ara de la Milissa. Vaig comprar i llegir molts llibres a l'FNAC de la rue de Rennes, a prop de rue Vaugirard. El d'Hemingway, Paris era una festa. Vaig veure moltes exposicions. El parc del Luxemburg.

I ara, abril del 2024 vaig preparar un viatge per Algèria. El país d'en Marcel, encara que només hi va viure 16 anys. Fem el visat. Sortim el dos de maig.