Com que el pessigolleig continua el Dr. Ortiz m’envia a un neuròleg del Sagrat Cor. N’hi ha sis, però em donen hora a finals de febrer. En truco a d’altres de la llista de DKV i sempre com a més aviat a finals de febrer. No acabo d’entendre que hi hagi tants trastorns neurològics, però això sembla. Finalment, amb un atac de nervis incipient, decideixo presentar-me a urgències del Sagrat Cor.
A la sala d’espera m’estiro en posició fetal amb l’abric com a coixí i diligentment apareix un infermer, em posa a una cadira de rodes i em porta a urgències. Ara estic al mig del passadís i no em puc estirar però veig tot el que passa. El funcionament no sembla gaire d’urgències (o si?) doncs va de la següent manera: no criden a cap malalt fins que unes habitacions que en comtes de portes tenen cortines blanques, i que anomenen box, queden lliures. Mentre tant hi ha moltes estones en que grups de gent estan sense fer gran cosa. No se sap si són metges, infermers o camillers o altre, ja que tots van amb bata blanca.
Un soroll molest d’obres a proximitat, exactament igual que el que sento des de casa i que sembla perseguir-me comença a fer-me mal de cap. Una metgessa se n’adona que m’han deixat a plena corrent d’aire i em posa més a l’interior. Ara puc sentir les converses.
-Me comería un bocadillo de lomo i queso, bien tostadito, con un cervecita, diu una.
-Que sibarita, contesta l’altre.
Pregunto quan falta. Sóc la tercera. Només falta que quedin lliures tres box. Dues hores? Pregunto. No, siguem més optimistes. La veritat és que tothom és molt amable.
Passen diversos malalts ja no en camilla sinó en un llit sencer. No els miro, tinc por que estiguin massa tristos, que siguin massa vells. O sigui que potser és el mateix a qui han portat i retornat d'unes quantes proves.
El meu avi era metge a Torredembarra, a l’època en que no existien els antibiòtics. Sovint visitava dos i tres vegades al dia als seus pacients per veure com anaven evolucionant. La seva vida era la medicina: no existien nits ni vacances. No demano tant.
Però si una certa actitud, serietat, estudi, un estar al dia.
Passa una hora i em toca. És la metgessa de l’entrepà de llom.
A la sala d’espera m’estiro en posició fetal amb l’abric com a coixí i diligentment apareix un infermer, em posa a una cadira de rodes i em porta a urgències. Ara estic al mig del passadís i no em puc estirar però veig tot el que passa. El funcionament no sembla gaire d’urgències (o si?) doncs va de la següent manera: no criden a cap malalt fins que unes habitacions que en comtes de portes tenen cortines blanques, i que anomenen box, queden lliures. Mentre tant hi ha moltes estones en que grups de gent estan sense fer gran cosa. No se sap si són metges, infermers o camillers o altre, ja que tots van amb bata blanca.
Un soroll molest d’obres a proximitat, exactament igual que el que sento des de casa i que sembla perseguir-me comença a fer-me mal de cap. Una metgessa se n’adona que m’han deixat a plena corrent d’aire i em posa més a l’interior. Ara puc sentir les converses.
-Me comería un bocadillo de lomo i queso, bien tostadito, con un cervecita, diu una.
-Que sibarita, contesta l’altre.
Pregunto quan falta. Sóc la tercera. Només falta que quedin lliures tres box. Dues hores? Pregunto. No, siguem més optimistes. La veritat és que tothom és molt amable.
Passen diversos malalts ja no en camilla sinó en un llit sencer. No els miro, tinc por que estiguin massa tristos, que siguin massa vells. O sigui que potser és el mateix a qui han portat i retornat d'unes quantes proves.
El meu avi era metge a Torredembarra, a l’època en que no existien els antibiòtics. Sovint visitava dos i tres vegades al dia als seus pacients per veure com anaven evolucionant. La seva vida era la medicina: no existien nits ni vacances. No demano tant.
Però si una certa actitud, serietat, estudi, un estar al dia.
Passa una hora i em toca. És la metgessa de l’entrepà de llom.
No hay comentarios:
Publicar un comentario