Uns dies a Campanario, província de Badajoz, comarca de la SerenaMeravella de la natura domesticada per l’home però encara lliure de rajola
Al tren travessem el camp de Ciudad Real: oliveres, extensions d’estepa florida, riuets, alzinars. Tot brilla, lluent de sol i ja començo a veure cigonyes, és fabulós.
A la Serena visitem poblets: Magacela, La Coronada, Castuera...Pel cel volen cigonyes, puputs, orenetes, avions, falcons -el xoriguer comú-; els esplugabous blancs confraternitzen amb les ovelles a prop de l’aigua. Més al nord, al parc natural de Monfragüe, ja a Càceres, veiem també voltors. I àguiles, fent el niu a les altes puntes de quarsita; en podem observar una de molt a prop, amb un conill pels seus petits a les gruixudes urpes.
Felicitat de travessar els camps de pastura sobre roques de pissarra. Les roques sobresurten de tant en tant quasi verticals, recobertes de liquen de color vet clar: dientes de perro.
A Campanario per un costat pissarres, per l’altre granit. Caminem amb Juan Conejero mentre ens explica particularitats del lloc. Grans doms granítics apareixen sobre el sòl recobert de gramínies i de cap d’ase.
També cultius; els camps de blat de color verd, els camps en guaret marrons o vermells, formen un tapís de colors.
La vegetació d’Extremadura és la Mediterrània però quasi per tot arreu el bosc d’alzines ha deixat pas a la dehesa: camps amb alzines, zones de pastura.
Dolços típics d’aquesta època: hornazos, una mena de mona amb ou dur, reganyinas amb matafaluga, delicades súplicas. I per divendres sant bacallà i natillas. Ens emportem també una empanada de pastor i formatge típic.
Ginesta, cards, rosella, estepa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario