Le partisan

Per que si, per que també, per que m’agrada, per que hem parlat d’en Marcel, per en Joan Cea, per què ha mort Jean Ferrat i buscant, buscant, he anat a parar a Leonard Cohen, per que no m’he atrevit a posar Nuit et brouillard, per que vent bufa, per que cau una pluja petita

I una altre versió
http://www.youtube.com/watch?v=GziN5U2UpqA (Inserció desactivada)

Boles de neu fregides

quatre segons

Un dels records més antics que tinc està relacionat amb la neu. Jo tenia tres anys, o potser quatre, i va nevar. Vàrem fer boles de neu al balcó. Llavors vivíem al carrer de Mallorca entre Aribau i Enrique Granados, a casa dels meus avis materns. El meu pare va dir: ara les fregirem. Vam anar a la cuina i les va posar a una paella... i...es van convertir en aigua!

El meu pare quan jo era petita ens feia bromes.

Me’n recordo molt d’aquella cuina. La meva mare va fer oposicions per mestra i li va tocar Igualada. Se’n va anar amb la Milissa que era més petitona i tornava cada cap de setmana, i també el meu pare anava a veure-la amb la moto. Això m’ho han explicat desprès, però no l’afer de les boles de neu que es van convertir en aigua i que és per tant un vertader record meu.

La cuina del carrer Mallorca sempre estava molt calentona i constantment es coïen caldos boníssims i la meva àvia quan arribàvem del carrer i feia fred ens en donava un bol. Més endavant, algun dia que m’hi havia quedat a dormir, recordo el rellotge de pèndul del passadís, tic-tac, que em donava una sensació trista quan estava al llit a punt de dormir-me. Abans que naixés el meu germà, amb el que ens portem quatre anys i mig, la meva mare ja treballava a Barcelona i ens vàrem traslladar al carrer de Rosselló.

amor i física

Em trobo una història d’amor i física que us recomano. Està escrita per un noi jove i físic http://laiaiatecaspa.blogspot.com/2010/02/funcions-destat.html i es diu Funcions d’estat
Aquesta història m’ha fet pensar en tu i potser també en tu i en tu…sent aquets tu diferents. Pero amb tu m’hi ha fet pensar amb molta tendresa i enyorança

Em poso a caminar

Dilluns 1 de març em poso a caminar amb 20 anys de retard.
La primera caminada és cap a casa de la MR. No és lluny.
Fa molt temps que em diuen: has de fer gimnàstica, fes piscina, fes ballet, fes yoga, camina…
Ara de cop sento que ha arribat el moment. De cop i volta em sembla com si els bessons i altres músculs se m’haguessin atrofiat (ai, ai).
I així em poso a caminar: tiqui, tiqui, tiqui, tiqui… Ai, no, això seria si anés amb les sabatetes de taló alt. Doncs plis, plas, plis, plas, plis, plas
Fa sol, fa vent, el vent m'escabella, em sento dèbil però contenta