Al canyadell (2)

Dimecres l’aigua és tan transparent i plana que podem veure els reflexos del sol i també grupets de peixos...mabres? que neden. Tenen el color de la sorra i unes ratlletes fosques. Es veuen per l’ombra que fan al fons. Banyar-se és una delícia.
Uns nens han abandonat un cubell amb dos crancs i un peixet de roca. Els observem una estona i després els lliurem a l’aigua on es revifen i se’n van corrents i nedant als seus caus.
Vaig a les roques, on hi ha algues diverses, verdes i vermelles, musclos petits, barretets i fins i tot quitons. N’agafo un per ensenyar-lo als nens i a la Milissa.
Són Mol·luscs poliplacòfors de la família dels quitònids, de cos ovalat, cap sense ulls ni tentacles i amb el peu com el dels gastròpodes que s’enganxa a les roques a la zona intermareal. Les plaques que recobreixen el seu cos els permeten cargolar-se en forma de bola. Són de mida petita i es camuflen a les roques.

Al Canyadell

Foto Ada

Es fa fosc. Surt la lluna plena i una estona desprès Venus.
Mireu nens, els dic, Venus. Què! diu en Leo, no sabia que estava tan a prop! I queda molt agradablement sorprès. I aquell estel d'allà a dalt? Pregunta l'Ada. No se quin és, haurem de preguntar-li a en Santi.
La Milissa els hi diu La luna en el mar riela (com es deu dir en català? Existeix aquesta paraula? N'hi ha alguna que vulgui dir precisament això?)
El dia següent pregunten: que no riela? És que triga una mica a reflectir-se sobre la petita cala del Canyadell.
He anat seguint la lluna, des de que estava començant a créixer quan vaig anar a Mallorca, fins ara que és plena, aquí.
La primera nit anem a banyar-nos amb gran alegria dels nens. Ens fastigueja un pescador de canya que ens diu que està prohibit banyar-se a la nit. Des de quan? li pregunto. Des de sempre, diu ell. Doncs jo ja fa cinquanta anys que em banyo les nits de lluna plena. Com que ja ens hem remullat marxem, ja no ens abelleix nedar. Voldríem, com tantes altres vegades la cala solitària

Capvespre a la platja

Al juliol, quan vaig anar a Torredembarra amb els nens, des del pis de la platja vèiem el mar. Era cada dia tan pla que semblava aquell quadre de Dalí que es diu Dalí aixecant la pell de la mar Mediterrània per mostrar a Gala el naixement de Venus.
A cada moment del dia, el mar i també la sorra, van canviant de color i d'aspecte. Al matí veiem un grup de gavines abans que arribin els primers banyistes. Al capvespre, la platja ha quedat quasi buida i el mar és de color rosat.
Abans d'anar a dormir, per una finestra lateral veiem el pis del costat amb totes les llums enceses i la gent fent diverses coses. Li diem "La ventana indiscreta", com la pel·l-icula de Hitchcock.

Enyorament

Un dia que els nens van venir a casa van enganxar tot de coses a la pared amb blu-tak. Quina instal·lació tan bonica! va dir l'Imma. Són fulles a les que només els queda la nerviació, figuretes, dibuixos...
Jo no ho he tret. Aquets dies m'ho miro mentre ells estan a Corfú i ja tinc ganes de que tornin.

Torredembarra

El terrat de davant

Poso l'obertura de Lohengrin. En Santi se'n va i jo em quedo de guardiana del foc familiar, de tots els records lligats a aquesta casa i a tots els estius i a tota la vida anterior.
M'aboco a la barana del terrat. Passa una dona, mira cap a dalt i em diu: nena, t'he mirat i m'ha semblat veure la teva mare. Ella a les tardes, a vegades es posava al mateix lloc a mirar el carrer. Aquí les dones et diuen nena, prenda. Torredembarra a l'agost.