montseval

jueves, 1 de diciembre de 2016

Els papàs


Imma i Marian, foto Ferran Vallmitjana
La mamà com també les meves avies, feia uns dinars molt variats i bons. Sempre constaven de primer plat, segon amb acompanyament, alguna amanida, fruita i a més moltes vegades postres dolços, depenent del dia: flam, púding, menjar blanc, un pastís...i no diguem ja els diumenges.
El papà a vegades deia: Està salat o falta sal o està cru.
Cru? saltava la meva mare si ha estat dues hores al foc!!!
Quin home¡ deia la meva mare que s'aplicava molt, mai no troba res bé.
De fet moltes vegades si que ho trobava bé, però llavors no deia res.
La meva mare treballava però al cinquè fill va haver-ho de deixar. Tothom tornava a casa a l'hora de dinar i ella tenia mal de panxa dels nervis que passava doncs a la tarda tornava a l'escola i era molt lluny de casa.
Anys més tard, el papà se les va tenir amb el pa: sembla xiclet¡ Es massa tou! Es dur! I es que verdaderament, durant uns any hi havia un pa de màquina molt dolentot, sense les varietats tant bones que tenim ara. I nosaltres segons quina carn hi havia deiem: es carn de rata!! I ara! Quines bestieses, contestava la padrineta.
A l’hora de dinar també es seguien molt les tradicions: per tots sants, panellets, després torrons que podien continuar tot el gener, seguidament bunyols de quaresma, la crema per Sant Josep i la mona de pasqua, aquella que compràvem als forns de Torredembarra, una mena de rosca amb molt gust de comí i d’altres herbes aromàtiques, a vegades amb ous durs. Però la preferíem sense. A part, les mones més sofisticades que ens regalaven els padrins, sobre tot la de la Milissa, del tiet avi Lluís.
Molts anys més tard, quan la neva mare ja era morta, el papà venia molts dies a sopar a casa. Sopàvem ell i jo. Ho trobava tot boníssim i m’ho deia, una manera d’agrair-m’ho. I em deia, la teva mare ho feia tot molt bé, enyorant-la.

Com jo us enyoro a tots dos.

No hay comentarios: