Lllibres

Els llibres que he llegit darrerament:
- Pasión de amor, de Javier Moro, editorial Seix Barral. Aquest llibre va aparèixer a casa no se com, fins i tot està signat per l’autor. Tracta d’una noia de Màlaga que es va casar amb un Maharajà. Com que d’ací a uns dies me’n vaig a l’Índia el vaig començar a llegir, primer una mica en diagonal i desprès reposadament doncs vaig trobar que explica moltes coses interessants i ben documentades del temps dels maharajàs i del RAJ i finalment de la independència de l’Índia i de la partició Índia Pakistan. Crec que hi ha traducció catalana.
- Atrapados en el Hielo, de Caroline Alexander, editorial Planeta. El vaig veure a Altair i me’l vaig comprar. Des de l’estiu passat, quan vaig llegir Desert d’aigua de Carles Pedròs-Alió tenia ganes de tenir-lo. Clar que Desert d’aigua passa a l’àrtic i Atrapats al gel a l’antàrtic: és l’extraordinària aventura de Shakleton, el seu grup d’homes i el seu vaixell l’Endurance.
- Chagrin d’école, de Daniel Pennac, editorial Gallimard. El vaig trobar a la FNAC i el vaig fullejar i comprar. És una reflexió sobre l’ensenyament a partir de la historia del mateix autor, que sembla ser que era nul de petit. En Francés en diuen “cancre”. Doncs era nul i se’n va sortir. Desprès ell mateix va ser professor i actualment és un escriptor molt conegut. Ha estat bé llegir-lo encara que quan ell va deixar l’escola els problemes més grossos no havien encara arribat. Ara hi va de tant en tant, però convidat, per parlar amb alumnes que han llegit els seus llibres. Però ha sigut maco llegir-lo. I retinc sobre tot el que segueix i que tradueixo: el nen Jules (l’alumne) tenia dos móns: era escolar a classe i fill o filla a casa. La família estava encarregada de la seva educació, l’escola de la seva instrucció. Mes o menys fins posem 1975. Quin trist món l’actual en que l’escola educa! I sinó mireu el canvi de nom: abans Conselleria d’Ensenyament, ara Conselleria d’Educació. A Catalunya
- Les Annés, d’Annie Ernaux, editorial Gallimard. El vaig comparar a una llibreria de Niça, a començaments de maig. Em va fer bona impressió i la Rosalyne que anava amb mi l’havia llegit i me’l va recomanar. És la nostra vida. De les que vàrem néixer cap al 1945. A França, però més o menys. Nosaltres potser ho teníem pitjor, però igual. No coneixia aquesta escriptora. Un llibre d’aquells que fa pena que s’acabi. Miraré que més puc trobar d’ella