El que ja no podrà ser el meu paisatge favorit de Catalunya

M’estiro sobre el sofà i faig un zapping: veig amb sorpresa a en Jorge Wagensberg amb una bufanda vermella a la TV3 explicant les excel·lències dels Ports de Beseit (Els Ports deien ells, potser per que Beseit o Beceite està a l’Aragó). És un territori de muntanya situat entre Terol, Tarragona i Castelló amb paratges naturals de gran bellesa. El programa era El paisatge favorit de Catalunya.
El meu paisatge favorit de Catalunya, segurament com molts d’altres, ja no existeix: ha estat menjat per l’especulació ferotge. Era el roquer de Torredembarra, una gran massa calcària que anava des de la platja de la Torre fins a la d’Altafulla, deixant en la zona límit entre els dos pobles una petita cala, que hi és, però qui t’ha vist i qui et veu, El Canyadell.
El roquer que començava suaument, s’aixecava de seguida i s’endinsava cap el mar en una gran massa rocosa, el Cap Gros, que sortia a tots els mapes marítims com un referent per a la navegació, no sense abans formar una cova meravellosa, excavada pel mar a través dels segles, la Roca Foradada que encenia la imaginació dels torrencs. Hi havia llegendes que deien que s’hi podia anar des del Castell del poble i altres encara més fantàstiques.
Des de molt petita havia anat al roquer amb els meus pares, desprès sola o amb amics i mes tard amb les meves filles. Els dies de mar molt plana, generalment el mes de juliol, fèiem un recorregut des del mar, i el meu pare amb tubs d’assaig agafats d’alguna estranya manera al banyador hi ficava hidrozous i altres petites bestioles que miràvem desprès al microscopi i que a mi em tocava dibuixar. Era preciós anar-hi també els dies de tempesta i veure les onades trencar, el soroll de les onades, l’escuma que saltava i els cels grisos del final de l’estiu quan l’estiu era molt llarg.
S’hi va fer un port, es va vendre al poble que això atrauria turisme de qualitat; no hi va haver mobilització. Es va dinamitar amb alegria i sense manies. Es va dinamitar La Banyera, La Roca Foradada, El Cap Gros; no va ser un port qualsevol, va ser un gran port, també seria pels pescadors...però si ja no en quedaven! Ja no era el franquisme, era la època dels ajuntaments democràtics. Ara fa poc he llegit a un llibre propagandístic l’eufemisme de que...es va ordenar la façana marítima. En l’afany cementístic és va fer fins hi tot un far, quan mai n’hi havia hagut cap i ja deixaven de funcionar.
Un home va anar a tocar el violí per acomiadar-se del roquer.
Alguna gent va plorar
Molta gent no ha volgut mai posar els peus al port.

Postal IBG