El pi de formentor

A Palma, a Es Baluard vaig fer una foto del quadre d'Anglada-Camarasa. El pi de Formentor.

Mª del Mar Bonet

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera 
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada; no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina, no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;

el crit sublim escolta de l'àguila marina o del voltor qui puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta, i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge; domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera