Sulawesi

Illa de Sulawesi

Des de Bali agafem un avió per anar a Sulawesi. Aquesta illa te una forma molt especial. Nosaltres només volem anar a la zona on hi ha l’ètnia Toraja, és a dir al nord de South Sulawesi. La capital de l’illa és Makassar, abans Uju Pandung, on aterrem, i les capitals de la zona Toraja són Makale i Rantepao on ens dirigim.

Ens hi dirigim en taxi dons la Mª Rosa i en Paco no volen sentir parlar d’anar-hi en autobús. A l’aeroport ja ens espera un toraja molt jove i agradable amb un cotxe amb aire condicionat (tots en tenen, i també els autobusos). Després de deixar la costa comencem a pujar, la zona és molt muntanyosa  i els paisatges magnífics. Només són 320 kilòmetres però triguem vuit hores.

Ens allotgem a Rantepao a l’hotel Pisón. En Paco està molt entusiasmat per anar a veure una cerimònia d'enterrament Toraja i l'amo de l'hotel ens diu que n'hi ha cada dia (no es veritat, seria impossible). Però l'endemà es veu que si, i ens diu que necessitem un xofer i un guia. Jo trobo que no ens cal el guia  però en Paco, no només en vol, sinó que demana que sàpiga espanyol. En criden a un que es diu Martinus i ve de seguida, mentre acabem de sopar. En Paco li diu Martin i la Mª Rosa Martino. En Paco, molt aplicadament ja li fa una sèrie de preguntes. 

El que és molt bonic i original de l'ètnia Toraja són les cases que en els pobles es conserven molt bé. Tenen forma de barca, i estan fetes basicament amb bambú. N'hi ha de més petitetes, són els graners. I encara més petites per portar els morts al cementiri.

Casa toraja guarnida amb banyes de búfal. 

Sortim l'endemà a veure poblets Torajas. Tot és molt verd i els camins una mica fangósos, dons encara que estem a l'equador, disfrutem d'una certa altitud. Hi ha boira, i fins i tot un plugim molt fi i no fa gaire calor. En Martinus parla sense parar i diu que no coneix Espanya, cosa que no m’acabo de creure dons parla molt bé i sap les paraules hórreo i xirimiri entre altres.

Ens porten a un poblet on hi ha un enterrament d'una dona. Quan algú mor, no l'enterren de seguida, dons han d'avisar a tota la parentela, han de fer edificis de bambú i fusta per als convidats, i han de tenir diners per comprar búfals que mataran durant la cerimònia. Segons els diners que tinguin en maten un, dos, o més fins a 15 o 20. Els nostres són mitjans dons en maten cinc. Jo me'n vaig una estona a passejar per no veure-ho. També maten no se quants porcs. Desprès ens donen te i galetes. En teoria ens hauríem de quedar tot el dia allà, dinar búfal o porc... però ja volen marxar a veure més coses, que consisteixen en diversos cementiris. Són parets verticals amb excavacions, com una mena de nínxols pregons on es posen els morts d'una família. Davant es fa com un balconet on es posen figures de fusta vestides amb roba, cada una de les quals representa a un determinat mort. 

L’endemà passegem per Rantepao. Un búfal lligat per una corda que surt d’una argolla que té al nas corre amb uns quants nens que criden i ens saluden alegrement pels carrers. Les peülles del búfal ressonen sobre l’asfalt. Passen motos i cotxes pel costat i nosaltres anem amb una mena de tuck tuck. Un moment alegre. 

Travessant el riu trobem un altre cementiri, entre bambús immensos i molta vegetació. Trobem una escola on canten per la misa de demà, que es festiu.
Passem un altre dia tornant, amb taxi i el mateix noi agradable, i un altre dia a Makassar, ciutat molt gran i poc apta per passejar, doncs hi ha grans avingudes que s’han de travessar amb risc de la vida i ni un sol semàfor. Però desfruitem d’estar a un lloc que és tan poc turístic que els nois i les famílies es volen fer fotos amb nosaltres.

A Sulawesi són musulmans, però no totes les noies van amb mocador ni molt menys, encara que sentim els muecins o altaveus de les mesquites. En canvi al país Toraja són cristians i animistes. No fa molt la religió animista ha estat reconeguda oficialment com una branca de l'hinduisme.