Quan
jo vaig néixer, els meus pares tenien trenta anys, es van casar tard per
l’època, però es que hi va haver la guerra civil.....
El
meu pare tenia només un germà, mes petit que ell, i es portaven 15 anys, així que
vaig tenir un tiet molt jove. Li deia oncle, en realitat "onclu", era
l'onclu Fernando, o Ferran.
Ell
va ser la primera persona que quan jo tenia quatre o cinc anys em va portar al
Palau de la Música. Vam anar a les entrades més barates i vam aplaudir moltíssim.
Ja
devíem viure al carrer de Rosselló, on ens vàrem traslladar abans que naixés en
Santi.
A
l'estiu, tots anàvem a Torredembarra, on ens esperaven la padrineta, l'avia
(besàvia) Pepita i una minyona ja gran, la Josefina. Hi passàvem uns bon dos mesos
o més.
L’oncle
tenia un cau meravellós a les golfes on hi havia una taula i una gadula al costat de a finestra, així com moltes altres coses: era radioaficionat, i les les radios les fabricava ell.
També tenia revistes, un tocadiscos, on per agulla havia posat una espina d'un cactus
-els cactus tan bonics del terrat del darrere, on una vegada o altra tots ens
vam punxar-.
Em
posava Petruixka, de Stravinsky, i m'ho explicava. M'encantava pujar allà dalt.
Al
matí, mentre la padrineta li feia l’esmorzar, que consistia en pa amb tomàquet
i truita o alguna vegada musclos a la brasa, jo ja rondava per allà. La cuina
era de carbó (cuina econòmica se’n deia?) i s’havia de ventar per encendre el
foc. Sortien petites espurnes, els dimoniets, dèiem nosaltres.
Mentre
esperava l’esmorzar solia tocar el piano: el clar de lluna de Beethoven, o bé
peces pròpies.
_Fernaduuuuu!
Li cridava la padrineta per la boca de l’escala principal quan ja el tenia
llest. Les darreres uuus pujaven una octava.
Als
disset anys quan vaig anar un mes a París a casa de la Louisette, em va encarregar
un disc de Messiaen que aquí no es trobava i li vaig aconseguir.
Ell
va ser el meu introductor a la música i a moltes altres coses, gràcies oncle....Seguirà
No hay comentarios:
Publicar un comentario