Nàpols i Sant Gennaro

Ara ja fa més d'un mes varem anar a Nàpols la Mª Rosa, la Marina i jo. Per casualitat el dia de l'arribada (19 de setembre) era la festa de sant Gennaro, el patró d'aquesta increïble ciutat, i el dia en que la seva sang, conservada en dues ampolles al Duomo es torna líquida. Desprès de deixar les nostres coses a l’hotel Principe Napolit'amo, un palau preciós del carrer Toledo, sortim a dinar i desprès de seguida cap al Duomo. 

Hi ha una gentada a fora, i han posat una estàtua del sant que consisteix en un gran bust amb una mitra de bisbe . Ens obrim pas cap a dins amb dificultat. Allà hi ha una cua immensa que va avançant, és la gent que li vol fer un petó a la relíquia. Ens acostem poc a poc cap a l’altar per veure-ho millor. La gent petoneja l’ampolla amb la sang liqüefacta i de tan en tan el capellà hi passa un mocador. Això em recorda el que vaig llegir de Gerald Durrell en que ell, de petit, es dirigia a besar l’estàtua de Sant Espiridion a Corfú davant dels ulls horroritzats de la seva mare que patía pels molts microbis que el nen podia agafar.

El capellà, de tan en tan gira l’ampolla amb la sang per que es vegi que és realment líquida. El que ens sembla estrany es que no només hi ha molts italians, també hi ha molts indis. Li preguntem a un d’ells i ens diu que en realitat són de Sri Lanka. N’hi ha molts que viuen en aquest barri. Però no sou budistes? preguntem. Si, ho som, però també tenim devoció a Sant Gennaro. Fabulós.

Més tard i en honor al sant hi ha grups de música pels carrers.

San Gennaro és un bisbe màrtir que va ser decapitar l’any 305, precisament a la Solfatara de Puzzoli, que és com l’avant sala de l’avern, segons la guia i que desprès varem veure.

Com s’explica científicament aquesta liqüefacció? Tres científics del CICAP (Comitato Italiano per il Controllo delle Affermazioni sulle Pseudoscienze) ho van estudiar i els seus resultats es van publicar a la revista científica Nature, ("Working bloody miracles) el 13 setembre 1991. A l’article s’explica la hipòtesi de que el "miracolo di San Gennaro" sigui un fenomen conegut com tixotropia, la propietat d’alguns materials (dits tixotropics) de fer-se més fluids quan estan exposats a petits sacsejaments o vibracions. Desprès retornen a l’estat precedent quan cessen els moviments. Precisament a l’inici de la cerimònia que precedeix a  liqüefacció de la sang el capella agita i mou l’ampolla que te a les mans.

Primer dia d'escola

Comença l’escola.

En Leo se’n va sense bata –diu que el primer dia no cal- i la que porta l’Ada li queda curta. Jo rebo l’encàrrec de comprar-ne una per en Leo. Li compro al lloc habitual  però les noves són horroroses, d’uns quadrets més petits i semblen fetes a la Xina (no hi ha cap etiqueta que digui on). Quan la porto a casa, sense dir res, ells també la troben horrorosa. Ohhh, no me la vull ni emprovar.

Com ha anat el primer dia d’escola? 

En Leo em comunica que han suprimit el banc de l'entrada on seieu les avies. L’Ada no està gaire contenta amb la senyoreta que li ha tocat. Quan tenia quatre i cinc anys va tenir una professora que li feia una mica de por. Li recordo que no es va atrevir ni tan sols a donar-li una nota i la va deixar dissimuladament sobre la taula i se’n va anar correns a seure, mentre la mestra feia una altre cosa.

Si, diu l’Ada. En tot un any només li vaig parlar una vegada. I saps que li vaig dir? Doncs no. Li vaig dir: L’os bru menja salmó.

Ens posem tots tres a riure. Ella la primera. M’encanta el seu sentit del humor. I repeteix: L’única cosa que li vaig dir en tot el curs!!!! L’os bru menja salmó!

Comiat de l'estiu

Diumenge vuit de setembre ens acomiadem del mar. Fa dos dies encara l’aigua era molt transparent, com ho va ser quasi tot el juliol, però ahir va haver un gran aiguat, i avui hi ha onades. Ens banyem igualment ja que els nens les agafen molt bé. El sól marí està ple de clots, típic com quan fa anys, al final de setembre a algú li picava un aranyó. La tempesta també va ser com les típiques de finals d’estiu, quan l’estiu durava també tot el més de setembre.

Les gavines es passegen pels tolls de la platja

Acetabulària, la cèl•lula més gran

Un dia, passejant per la platja varem trobar moltes algues. Sobretot hi havia Padina pavonia (a la dretra de la foto). Però el millor de tot: varem trobar Acetabularia mediterrania. Cada acetabulària és una cèl·lula única, molt gran, el nucli de la qual es troba a l'apèndix radicular o rizoide. El barretet de l'alga, de color verd, es va anar tornant blanc a mida que van passar els dies fora de l'aigua.

Vaig recordar de petita, quan anava a les roques amb el meu pare i trobàvem hidrozous que desprès miràvem pel microscopi a pocs augments. A mi em tocava dibuixar-los. Hi he de tornar amb els nens a veure si encara n’hi ha. M’estranyaria.

El que si que vaig veure que es conserva, a un lloc que se, és una petita colònia de quitons. Ho he estat mirant i sembla Chiton olivaceus.

Juliol a Torredembarra

Passo més de 15 dies, des del 14 de juliol, a Torredembarra amb els nens. Quasi cada dia fa una mar boníssima, i molt transparent a més a més. El darrer dia veig nedant al meu costat un banc de peixos petitíssims, l'aigua està fabulosa i una mica més freda i penso, això és la felicitat: banyar-me amb els nens en una aigua cristal·lina i veure peixos.

Algun dia també hem anat a les "roques". Ara les roques en realitat son els pedrots a la part exterior del port (adéu Cap gros, adéu Roca foradada). Però ja tenen un gran recobriment d'algues i la vida que hi ha a la zona d’onades: crancs, musclos diminuts, barretets, cargolins com Littorina, burrets...  Desprès de dies de prendre el sol i el mar, el sol ja no molesta, ni la sal a la pell i et vas tornant més aquàtic i salat i estàs morena i preciosa. Vosaltres ho esteu.

I el mar sempre. D’un blau diferent cada dia i a cada hora

Ball de dones a Begweogo

Finals de juny, a Bedweogó ens fan un ball. Aqui en teniu un fragment. Normalment els homes no s'hi fiquen. Aquí però ho van fer

Vaig a Burkina

Finestra del centre de salut de Kera

He estat uns quants dies a Burkina Faso. La veritat és que s'hi havia d'anar, teníem molts forages (pous molt estrets i fondos d'aigua potable, tapats i amb bomba manual) fets i que no havíem vist. La Mariola, una de les dones que ha vingut està escrivint un blog del dia a dia. Us el recomano.

Quan fa anys vaig anar a Burkina amb la Mª Rosa, en Paco i la Marian, no pensava que hi tornaria tantes vegades. No sabíem que crearíem una ONGD, Aigua per al Sahel, i que faríem tants pous, cent onze fins avui. Més de 100.000  persones- contant 1.000 persones per poblat, a vegades més a vegades menys- que beuen aigua potable i els seus nens no moren de deshidratació.

Jo mateixa no m'ho acabo de creure.