La Marina, La Lluïsa i l’Estany d’Ivars

La meva amiga Marina va fer parlar a la seva mare de quan era petita i vivia a una masia al costat de l’estany d’Ivars, i ho va enregistrar a una cassette. L’estany, situat al Pla de l’Urgell, va ser dessecat a meitats del segle passat i ara ha sigut recuperat. La mare de la Marina, la Lluïsa Teixidor que te 103 anys, ha arribat a veure-ho.
De tot això n’ha sortit un llibret: L’estany de la mare, editat per l’Obra Social de Caixa Catalunya. I allà estàvem, a l’auditori de la Pedrera. La Lluïsa amb cadira de rodes, des de fa poc, per debilitat a les cames, però amb el cap ben clar. Quan es van acabar tots els parlaments, ella estava al costat de la taula dels oradors, la filla li pregunta:
- I vostè, què vol parlar?
I ella diu
- Es clar que si!
Es va dirigir al públic i va dir que estava molt contenta, que moltes gràcies a tothom per haver anat a la seva festa. Ens va emocionar. Vaig sentir que no hi hagués una festa de veritat amb música i globus i vi blanc que és el vi que lli agrada.
El pare de la Lluïsa era teuler, feia teulades amb el fang de l’estany i ella, la més gran de quatre filles, amb sis anyets ja ajudava a la casa, al camp i a la teuleria.
El llibre es preciós, està -o ho sembla- escrit a tal com raja en un llenguatge ric del camp de Lleida.
La Marina va llegir un text molt bonic amb el que em sento molt identificada doncs parlava de la bellesa dels espais naturals. De com la seva mare enyorava l’estany tot i que hi havia patit fred, treball, malalties, pobresa...de tot. Però, de com la bellesa l’havia acompanyat. “La meva mare ha guardat intacta la seva fascinació per aquell paisatge que fou l’Estany d’Ivars, a despit de la vida tan dura que hi portaven ella i la seva família així com la majoria dels qui, en aquella època, vivien del treball de les seves mans” diu al llibre.
Jo enyoro la bellesa del roquer a Torredembarra, de la roca foradada, del cap gros, de la platja salvatge vorejada de pins, del cel estrellat, i de tantes coses desaparegudes, algunes de les quals he pogut encara mostrar a les meves filles, però ja no existeixen per als meus nets. Tan de bo, com l’Estany d’Ivars, poguessin recuperar-se.