Arribem a Buenos Aires un vespre i l’endemà ja agafem un taxi per anar a Puerto Madero a prendre un vaixell per Montevideo, la capital d’Uruguai, travessant l’estuari amplíssim que es diu El Río de la Plata, format per la unió dels rius Paraná i Uruguay. L’estuari desemboca al Mar Argentino, que és com es diu aquí aquesta part de l’Atlàntic. Una hora de vaixell i dos de bus, i ja estem a Montevideo. 
És una ciutat preciosa encara que va conèixer temps millors. Passegem per la zona vella i també per parts més modernes. No ens ho esperàvem: una explosió arquitectònica de diverses èpoques. I al mateix temps d’alguna manera sembla ancorada al passat. L’amabilitat i educació de la gent ens encanta
Avui és el 3 de novembre i hem llegit a El País un article de Rosa Montero que també és a l’Uruguai. Per ella aprenem la notícia que tots els nens tenen un petit ordinador d’aquells tan barats que va inventar Nicholas Negroponte. Ens preguntem si serà veritat, i si: pel carrer trobem nens, acompanyats de les seves mares, buscant espais wi fi per fer els deures. Quan estan a l’escola no hi ha problema. És la primera vegada que veig aquets ordinadors, són petits i semblen molt funcionals
L’endemà prenem cafè a un bar pastisseria molt antiga i agradable, El oro del Rhin, anem a una llibreria increïblement preciosa i ben assortida i visitem el Museu Torres García. Torres García va ser un escriptor, pintor, muralista i escultor d’origen català. Va anar a Catalunya on podem trobar diversos murals seus.
A mi em feia molta il·lusió visitar Montevideo, ja que un besavi meu, al que no vaig conèixer, Joan Vallmitjana i Trèmol –però si a la seva vídua, l’avia (besàvia) Pepita-, va arribar a aquesta ciutat desprès de la mort del seu pare, Lluís Vallmitjana i Roca, amb l’encàrrec de lliurar una herència a un tal Artigas “Deja y lega a su ahijado Don Luis Artigas y Calvet, hijo legítimo y natural de los consortes, ahora difuntos, Don Magín Artigas y Doña Margarita Calvet, residentes en Montevideo, quinientos duros o sean dos mil quinientas pesetas". Això pasava l’any 1886.
Dues dones prenen la fresca en aquesta primavera de novembre de 2009 de Montevideo i una d’elles sorbeix mate.
4 comentarios:
El teu besavi va fer el contrari del que feia molta gent: normalment s'anava a Amèrica a cobrar herències, no a dur-les. Molt interessants les teves cròniques.
Luis Artigas era mi tatarabuelo... si consiguio recibir la herencia, no la pudo disfrutar por mucho tiempo porque murió por 1886, además, vivía en Argentina para ese año.
Hola Pablo
Quizás era otro Luis Artigas. Tenemos el diario de viaje de mi tatarabuelo Joan y allí consta que si entregó la herencia. El diario empieza el 8 de junio de 1886 y llega a Montevideo el 4 de agosto, después de averías, cuarentenas y de cambiar de barco en Río de Jazminero. El viaje de vuelta fue menos accidentado,llegando a su casa el 10 de septiembre.
Muchas gracias por la respuesta. Igualmente, estamos hablando del mismo Luis Artigas. Él murió el 28 de octubre de 1886, de Morbus Brighti (nombre antiguo para una enfermedad renal). Sus padres eran, como en tu artículo lo dice Magín Artigas y Margarita Calvet. Además, murió en Buenos Aires (y vivía allí desde 1878). No debe haber sido fácil para tu tatarabuelo encontrarlo. Pero su mujer que quedo viuda a los 25 años y con cuatro hijos, debió haber estado muy agradecida.
Un saludo, y nuevamente, gracias por contestar
Publicar un comentario