Diumenge sis de setembre. Passem per la plaça i estan a punt de fer un castell. Esperem cinc minuts? diu en Santi. I efectivament, poc desprès ja comença, crec que és un quatre de vuit, molt difícil. Sona la musiqueta tiruliru tirurí tirurí.
El castell puja ràpid, ai tremola una mica. L’anxaneta, no se per que saluda dues vegades. La gent aplaudeix. Ai, ai. Però no, ja van baixant. I m'emociono, se m'omplen els ulls de llàgrimes.
Més tard intento reflexionar el motiu. Mil imatges que creuen el meu cervell mentre l’anxaneta saluda, la musiqueta sona, la gent aplaudeix. En rescato algunes. Segurament no desordenades.
L'Ada que seria una boníssima castellera, tan, tan àgil, tan primeta. Però sort que no ho és. Ni tan sols ha vist mai un castell, crec. Els nens petitons que ara pugen amb els cascos. No s'ha prohibit, que estrany. El germanet d'una cangur de la Vera, que va caure i es va matar. Quatre, cinc, sis anys? Ni tan sols era català, acabaven d'arribar. Es veu que hi va haver poca pinya. Me'n vaig assabentar molt més tard. Com els castells han estat un lloc d'integració, de trobada entre cultures. El meu pare els anava a veure, el quatre de setembre, dret a la plaça, entre la gentada, fins al final.
No hay comentarios:
Publicar un comentario