Pel carrer

Un taxi circula cap a la una del mig dia amb la finestra oberta i la música a tota pastilla: l’ària Un bel di vedremo de Madame Butterfly de Puccini. M'agrada! És la primera òpera que vaig veure, als dotze o tretze anys, amb el tiet Antonio.

Us recomano el vídeo, 4,19 minuts

A la tarda amb els nens anem Artmusic, on l'Ada fa iniciació a la música. És el segon dia que hi va. Diu que necessita un llibre que vénen allà mateix. Li compro: són unes quantes pàgines fotocopiades en blanc i negre, amb espiral i tapa de plàstic del més barat: em cobren deu euros. Crec que aquesta escola es una màquina per fer diners.
Me'n vaig a passejar una hora amb en Leo. Anem al Pati Sebastà Gasch, entre Diputació i Gran Via. S'entra per Entença o Rocafort. Quina sorpresa! Aquí venia jo amb els alumnes de tercer d'ESO els darrers anys a fer el crèdit de síntesi. Com han crescut els arbres en poc temps, sobre tot les xicrandes! Està molt maco.

En Leo baixa pel tobogan. Hi ha dues nenes petites amb rinxols d'or que també ho fan i li pregunto a la que sembla la seva àvia si són bessones. No, diu ella, el petit és un nen. Tres i quatre anyets. Son encantadors.

Sortim per Rocafort. Quan estem arribant a la Gran Via, veiem el nen petit, el dels rinxols, corrents tot sol pel carrer. És tan evident que va tot sol, que tothom se'l mira sense saber que fer. Va sol! diu algú. Jo dic: jo se qui és, on és la seva àvia. El nen segueix corrents i abans que ningú el pugui aturar travessa un carril de la Gran Via i es para i mira al voltant però ni gota espantat. No et moguis, NO ET MOGUIS li crido, li cridem. Passen cotxes i un autobús, motos i més cotxes que ens separen del nen en uns moments que es fan eterns. Per fi l'agafo i torno enrere amb ell a una ma i en Leo a l'altre. Entrem al pati i trobem l'avia que estava desesperada. Li passo. Està tan alterada que quasi no em pregunta res ni em dóna les gràcies. La comprenc.

Pel carrer. He vist encara moltes més coses, en aquest dimecres 22 de setembre, vigília de l’aniversari de l’Ada. I com que ja ha estat el d’en Leo, encara que ja va tenir un regalet, vol que li compri una motxileta que veu a un aparador i que li encanta. Està tan conten que sopa amb la motxila posada.

Setembre

Una tempesta de setembre. Una pluja forta. Llampecs i trons.
Abans, les tempestes de finals d'estiu a Torredembarra.
Aquell mes tenia una llum especial. Collíem les darreres figues, el mar estava deliciós i cap a la meitat del més hi havia la verema i tot el poble feia olor de raïm que començava a fermentar, una olor especial, característica.
Abans. La meva avia, la padrineta, ens fa anar amb ella a la seva cambra, la més segura, tenim por dels trons. El meu, tiet Ferran ens ensenya a calcular si els llampecs cauen lluny o a prop contant els segons que passen des de que és veu el llamp fins que se sent el tro.
Abans. Se'n va la llum quan cauen quatre gotes. S'encenen espelmes i quinqués. La meva mare ens llegueix un libre en veu alta mentre segueix la pluja.
Abans. El meu pare puja a les golfes per veure l'espectacle de la tempesta al mar.

L'estiu anava acabant lentament, i a mi m'encantava aquella pluja i el soroll que feia sobre la figuera i desprès la olor de terra mullada.

Festa Major a Torredembarra

Diumenge sis de setembre. Passem per la plaça i estan a punt de fer un castell. Esperem cinc minuts? diu en Santi. I efectivament, poc desprès ja comença, crec que és un quatre de vuit, molt difícil. Sona la musiqueta tiruliru tirurí tirurí.
El castell puja ràpid, ai tremola una mica. L’anxaneta, no se per que saluda dues vegades. La gent aplaudeix. Ai, ai. Però no, ja van baixant. I m'emociono, se m'omplen els ulls de llàgrimes.
Més tard intento reflexionar el motiu. Mil imatges que creuen el meu cervell mentre l’anxaneta saluda, la musiqueta sona, la gent aplaudeix. En rescato algunes. Segurament no desordenades.

L'Ada que seria una boníssima castellera, tan, tan àgil, tan primeta. Però sort que no ho és. Ni tan sols ha vist mai un castell, crec. Els nens petitons que ara pugen amb els cascos. No s'ha prohibit, que estrany. El germanet d'una cangur de la Vera, que va caure i es va matar. Quatre, cinc, sis anys? Ni tan sols era català, acabaven d'arribar. Es veu que hi va haver poca pinya. Me'n vaig assabentar molt més tard. Com els castells han estat un lloc d'integració, de trobada entre cultures. El meu pare els anava a veure, el quatre de setembre, dret a la plaça, entre la gentada, fins al final.

Al Canyadell (3)

Vam anar a la platja al matí, bastant aviat. Un homes uniformats proveïts de rasclets feien muntets de brossa a la platja. Brossa? M'acosto a inspeccionar: posidònies, algues, petxines, plomes grans de gavina i potser algun trosset de plàstic. Fins i tot trobo un ou de tauró que ensenyo als nens.
Perquè fan nosa les posidònies i les algues a la platja? Misteri. Aquest servei de neteja faria millor en recollir només els trossets de plàstic. Com que el Canyadell pertany meitat a l'Ajuntament de Torredembarra i meitat al d'Altafulla, no se qui es el responsable.

Ens banyem: una medusa! crida la gent, i se'n van nedant. Com que l'aigua és transparent ens acostem per veure-la: una preciosa Cotylorhiza tuberculata o medusa ou ferrat.

Quan ja estem a punt de tornar a Barcelona els nens veuen una tela d'aranya: Montse, Montse! Criden. I no és per menys doncs, sabeu qui ha quedat atrapat i penja per la cua? un petitíssim dragonet. El volen alliberar. Està mort dic jo, ja que penja immòbil. Però quan l'agafem es revifa: està viu! El deixem a terra i se'n va corrent, totalment recuperat amb un petit fil d'aranya lligat a la cua. Llàstima de sopar per l'aranya! Però era un gecko deliciós: el dragonet, gecko o tarentola, Tarentola mauritanica, és un rèptil de la família dels geckònids molt comú, d'hàbits nocturns.
Marxem: adéu mar, roques, xipresos, palmeres, pins, adèu fonoll marí, adèu romaní.

Les fotos de la medusa i del dragonet estan tretes d'internet