Ja som tres

Al nen se li va posar de nom Santiago, com el germà petit de la meva mare, però li dèiem Santi, tret del papà que li deia Jaumet.

Recordo haver-lo tingut al coll de molt petitó.

En Santi menjava poc i creixia esprimatxat. Durant una època només volia menjar ous ferrats i pastanagues tallades a rodanxes i fregides. Els meus pares tenien por de que es posés malalt. Fins i tot la meva mare se'n va anar amb ell, quinze dies a un hotel de Sant Miquel del Fai, per que prengués aires bons i es refès. 

Jo als cinc anys em trobava molt gran, ja que tenia al darrere dos cosins i dos germans. 

Estava pensant amb això i altres coses estirada a una hamaca a l'escola - quan era primavera i feia sol, després de dinar fèiem la migdiada a les hamaques al jardí-, i amb una ma que tocava a terra vaig trobar un vidre petit de color blau. me'l vaig posar a la boca i sense voler me'l vaig empassar. Vaig pensar que em moriria però no ho vaig dir a ningú.

Pel que fa a en Santi, als set anys es va posar a menjar i fins i tot durant una època va estar massa gras!