Cachi

Anem a Cachi.

El viatge és molt llarg per que una bona part del part del camí no està asfaltat -camí de ripio, li diuen-. Primer ja ens quedem quadriculades quan veiem un rierol que travessa la carretera. Sortim del cotxe i estudiem cautelosament la situació. Una estona desprès veiem un cotxe que ho travessa tranquil·lament i així ho fem nosaltres, aquesta vegada i altres més endavant.

També és molt llarg per que a cada moment la MR para a fer fotos. Jo començo a mirar el mapa, a mirar el rellotge i a pensar que arribarem a Cachi, dinarem i ja haurem de tornar. I així serà. A més a més a un punt donat seguim recte i passem d’asfalt a ripio, quan el que s’havia de fer era segui l’asfalt que feia una corba.
Però el camí es preciós. Travessem el Parc Nacional de los Cardones, i veiem un paisatge sedimentari amb muntanyes de diferents colors a les que la foto no els fa justícia.

A Cachi dinem a un restaurant que és diu Oliver. Resulta que el que ho porta és d’origen català. A la carta ofereix pa amb tomàquet. El seu besavi va marxar a Montevideo i des d’allà la família es va dispersar. Ell viu a Cachi, aquest poblet increïblement bonic, amb una plaça major amb Església i uns portals blancs. Avui el cel és molt blau i sempre l’aire és net i transparent.

La tornada, sense parar tant, és més ràpida. El sol baixa i la terra es veu vermella.

Retornem a Salta a l 'hotel Helena que ja s'ha convertit, momentàniament, en la nostra casa