Fi de viatge

Torno a Buenos Aires. Les xicrandes estan totalment florides i la temperatura és primaveral i agradabilíssima, encara que és més o menys la mateixa de Barcelona en aquesta tardor de meitat de novembre. Dormo un altre cop al Gran Hotel Argentino, al carrer Carlos Pellegrini, tan cèntric. De fet hi ha tres carrers que discorren junts: Carlos Pellegrini, Avenida 9 de Julio i Cerrito Lima, cosa que dóna l'avinguda més ample del món, diuen.

El darrer dia vaig al carrer Libertad a comprar alguns útils de joieria, passo per la Catedral, i pels carrers més turístics, no en va estem al microcentro: Suipacha, Rivadavia, Corrientes, Avenida de Mayo on hi ha l'antic i conegut Café Tortoni, Maipú, Florida, Diagonal Norte...

A la tarda agafo el metro, el subte i torno al barri de Palermo, al Jardí Botànic Carlos Thais i m’estiro una bona estona sobre la gespa. Aquest és el fragment de cel que veig

Fa uns dies, no se com, vaig rebre la revista digital argentina Caminando, que no coneixia, i vaig llegir el següent: una parella d’italians que visitaven l’Argentina van parar el cotxe a la vora del camí i davant de tant silenci, soledat i veient la natura immensa es van posar a plorar. Aquesta mateixa sensació, una gran emoció, vaig tenir alguna vegada i la tinc encara ara recordant.
De la mateixa revista trec aquest vídeo de paisatges: n’hi ha del nord i de la Patagònia, que vaig visitar les vacances de Nadal del 2004-05.

I vull tornar. Vull visitar La Rioja i Mendoza, Misiones, Corrientes i Entre Ríos.

San Miguel de Tucumán

Crec que vaig llegir per primera vegada el nom Tucumán, i vaig saber que era una ciutat d’Argentina, de petita quan vaig llegir el llibre Corazón de Edmundo de Amicis (1846-1908). En aquesta novel·la infantil hi ha el conte que desprès s’ha fet famosíssim, gracies als dibuixos animats de la televisió, “De los Apeninos a los Andes”. Entre parèntesi, vaig veure que l’han tornat a editar, el vaig veure a La Central. El vaig buscar a Torredembarra aquets estiu i el vaig trobar, la vella i estimada edició que jo havia llegit.
En realitat es diu San Miguel de Tucumán: avui fa una calor humida i cel està núvol. L’entrada és dura doncs veiem xaboles, una part del cinturó de pobresa que rodeja les grans ciutats.

Anem a la magnífica Plaza de la Independencia amb arbres com ara tarongers, palmeres, llorers i un ficus gegants i magnífics edificis entre els que destaquen l’Edifici del Govern i la Catedral.

A la mateixa plaça i per casualitat trobem al Centro Cultural Alberto Rougés una exposició que celebra l’any Darwin. En aquest marc, la Fundación Miguel Lillo va inaugurar "Efecto Darwin", per a commemorar els 200 anys del naixement del naturalista i els 150 anys de l’edició de "L’origen de les espècies". Us podeu passejar per la web.
És una de les exposicions més interessants que he vist doncs hi ha molts aspectes del viatge de Darwin per l’Argentina, i mostra d’espècies que va descobrir allà així com fragments del diari en que parla dels grups de nadius i fotos d’ells, la majoria ètnies ja desaparegudes.

A Tucumán visitem esglésies i museus. Dormim a l'hotel Colonial

De Cafayate a Tucumán passant per Tafí del Valle

Marxem més aviat del que hauríem volgut de Cafayate, un poble agradabilíssim, cap a Tucumán. El paisatge va canviant: des de la puna seca a planes amb immensos “cardones” en flor i cap al final prats verds. Veiem llamas, vaques, cavalls i gautxos galopant amb els seus gossos.

Desprès de Abra del Infiernillo entrem de cop a una zona humida: un gran bosc de pins i veiem al fons, una vall verdíssima i Tafí del Valle. Aquest és un poble encantador, on ve a passar el cap de setmana molta gent de Tucumán. Parem a dinar: humitas i empanadas. I visitem la capella i museu dels jesuïtes. Hi ha una zona de menhirs de la cultura Tafí, fets fa 2.300 anys.

I de Tafí a Tucumán: entrem a la Yunga, que primer sembla un bosc humit, on trobem maduixes -aquí és primavera-, que es va convertint en selva subtropical de muntanya amb immensos arbres plens d'epífites. Tot és molt bonic, ens encanta...i arribem a Tucumán.

De Salta a Cafayate

Tornem a dormir a l'Hotel Helena a Salta. L’endemà anem a veure l’església de San Francisco. Entren uns nens d’un col·legi que, deduïm, estan assajant per fer la primera comunió. La

professora els fa entrar en fila de dos en dos i es col·loquen els nens a un costat i les nenes a l’altre. Continua l’assaig i la professora troba que no vocalitzen prou i que parlen massa baix. Al final criden desaforadament Renuncio a Satanás, a sus pompas i a sus obras. Un home que s'agenolla davant de cada altar amb els braços en creu diu que no s’ha de cridar a l’església, que la professora és una diabla.
També anem al Museo de Arqueología de Alta Montaña on estan les mòmies dels « Niños de Lullaillaco » i objectes com ara nines d’or i tocats de plomes que formaven el seu aixovar i es van trobar al volcà de Lullaillaco a més de 6.600 metres d’alçada, un dels descobriments arqueològics més importants dels darrers anys.
Desprès prossegueix el viatge. Ens dirigim a Cafayete per la Quebrada de las Conchas. El paisatge, sobre tot desprès del primer terç de camí és de gres vermell

(Clica sobre cada foto per ampliar-la)
molt erosionat i amb unes formes increïbles, molt bonic. Al final, a prop ja de Cafayate trobem Los Médanos, dunes d’arena blanca procedents d’antigues calcàries. La vegetació també canvia, hi ha casuarines en flor. I comencen les vinyes. Cafayate i la seva regió es coneguda pels seus vins blancs sobre tot el Torrontés, considerat únic al mon per las especials característiques del lloc, clima, sòl, alçada, humitat i manera d’elaboració. La vinya va ser introduïda des de Xile, al segle XVI

Només arribar i cercar hotel sortim a passejar i trobem una gelateria on fins i tot despatxen gelat de vi.

Tilcara, Humahuaca

Tilcara. Molt animat i un pel turístic. Visitem a tota pressa un museu de pintura argentina. Fins i tot l’amo, pintor ell mateix, ens diu: han pasado ustedes por doscientos cincuenta años de pintura argentina. També a tota pressa, el museu antropològic, preciós.
L’entrada ens dóna dret a visitar el Pucará de Tilcara, cosa que farem a la tornada. Finalment veiem amb més deteniment un museu de ermitas. Es diuen així a uns cuadrets religiosos fets amb material orgànic: fibres, flors, llavors, petxines. Es fan cada any per la processó de Setmana Santa. Figuren el Crist, la Verge, Àngels Arcabuceros que tenen noms acabats amb el: Rafael, Gabriel, Uriel...

Anem a a l’església d’Uquía que és del 1691, on hi ha pintures antigues de Angeles Arcabuceros portats des de El Cuzco a l’època colonial.

Seguim el viatge. Terrenys sedimentaris, un altar per la Difunta Correa i arribem a la petita

ciutat de Humahuaca la capital de La Quebrada de Humahuaca que comprem també Purnamarca i Tilcara.

Fa il·lusió quedar-se tota una tarda i un matí. Passejar pels carrers estrets i empedrats, sentir la manera de viure quítxua. Tenim temps de visitar tot el poble, el monument a la independència i un parell de petits museus: l’antropològic i el del pintor Francisco Ramoneda, d’origen català, que ens ensenya el seu fill. També veiem el petit mercat. A les dotze del mig dia, a l’hora de l'àngelus surt de la torre de l’Ajuntament un sant Francisco mecànic i articulat que beneeix la població. Els pocs turistes que estem a la plaça entrem desprès a l’església. És del 1640, preciosa.

I comencem a Tornar: Pucarà de Tilcara, rodegem Jujuy i arribem a Salta ja fosc

Cap a Jujuy, Purnamarca i Tilcara

La primera vegada que vaig saber de l’existència de la província i de la ciutat de Jujuy va ser llegint un llibre de Gerald Durrell que es diu Tierra de Murmullos, publicat per Alianza. Vaig decidir que alguna vegada hi aniria i ja ha arribat. Anem a San Salvador de Jujuy per la Caldera, pel poble de Carmen. La carretera fa moltes voltes però passem per la yunga. Veiem molta vegetació i arbres molt grans amb epífites.

A San Salvador, visitem la plaça principal i seguim capa Purnamarca on arribem a l’hora de dinar. Es un poble preciós però quasi no el veiem: sortim cap a a Salinas Grandes per un camí meravellós veient muntanyes d’argila vermelles.

Pugem fins a 4.180 metres i allà, al mig del no res, una dona, la Cástula, arrecerada darrere d’unes pedres que ha muntat ella mateixa, ven a qui s’hi para unes pedres en les que ha gravat dibuixos antics, falsos petroglifs semblants als que havíem vist a Tástil. MR en compra moltíssims.

Seguim el camí i arribem a les salines. El lloc és màgic.

Trobem una caseta feta de blocs de sal que serveix de refugi. Sobre unes taules també de sal es venen unes figuretes del mateix material. Em compro una petita llama. Dos homes ens pregunten: Cómo es su país? Aquí entre l’alçada i el color blanc, el sol crema la pell. Els homes de les salines van molt tapats, alguns fins i tot amb la cara coberta. Sembla que estem a la fi del món i lluny de tot.
De tornada pel camí solitari daurat pel sol ja baix, tenim la sorpresa de veure vicunyes. Les vicunyes i els guanacs viuen de manera salvatge mentre que les llames i les alpaques són animals domèstics. Les vicunyes són molt esveltes i tenen el coll molt llarg, veure-les menjar i travessar la carretera és preciós.

A la tornada tornem a passar per Purnamarca. Sembla un bon lloc per dormir, molt silenciós i sota les muntanyes de colors. Però La MR diu que serà millor Tilcara, serà més animat i li ha agafat mania a aquets poble, i cap allà anem i arribem ja ben de nit.

Cachi

Anem a Cachi.

El viatge és molt llarg per que una bona part del part del camí no està asfaltat -camí de ripio, li diuen-. Primer ja ens quedem quadriculades quan veiem un rierol que travessa la carretera. Sortim del cotxe i estudiem cautelosament la situació. Una estona desprès veiem un cotxe que ho travessa tranquil·lament i així ho fem nosaltres, aquesta vegada i altres més endavant.

També és molt llarg per que a cada moment la MR para a fer fotos. Jo començo a mirar el mapa, a mirar el rellotge i a pensar que arribarem a Cachi, dinarem i ja haurem de tornar. I així serà. A més a més a un punt donat seguim recte i passem d’asfalt a ripio, quan el que s’havia de fer era segui l’asfalt que feia una corba.
Però el camí es preciós. Travessem el Parc Nacional de los Cardones, i veiem un paisatge sedimentari amb muntanyes de diferents colors a les que la foto no els fa justícia.

A Cachi dinem a un restaurant que és diu Oliver. Resulta que el que ho porta és d’origen català. A la carta ofereix pa amb tomàquet. El seu besavi va marxar a Montevideo i des d’allà la família es va dispersar. Ell viu a Cachi, aquest poblet increïblement bonic, amb una plaça major amb Església i uns portals blancs. Avui el cel és molt blau i sempre l’aire és net i transparent.

La tornada, sense parar tant, és més ràpida. El sol baixa i la terra es veu vermella.

Retornem a Salta a l 'hotel Helena que ja s'ha convertit, momentàniament, en la nostra casa

San Antonio de los Cobres

No pensàvem visitar San Antonio de los Cobres al nord oest de Salta però al final hi anem, ja que hem d’esperar un dia a la MªR, que no ha volgut prendre l'avió i ve amb autocar.
Per molt bon preu agafem una excursió. En total només som quatre i el conductor i guia (Hasan, un libano-italià-argentí molt simpàtic). La parella d’americans d’Oregon resulten molt agradables.
Passem del paisatge verd al més sec i finalment a la puna. Anem seguint la ruta nacional 51 que va quasi paral·lela a la via de "el Tren de las Nubes" i pugem, pugem. Arribarem a la pertita ciutat minera San Antonio de los cobres que està quasi a 4.000 metres d’altitud i és el centre urbá més elevat del país darrere de El Aguilar. Encara pugem més per veure el Viaducto La Polvorilla, o “Torre Eiffel de la Puna”, obra del enginyer franc americà Ricardo Fontaine Maury, acabat l'any 1932. El tren unia Salta amb la costa del Pacífic, a traves de Xile. Actualment és un tren turístic.

Fa vent i un fred viu i costa respirar degut a l'altura. Em fico al cotxe i una llama s'acosta a xafardejar. La seva propietària fila la llana al mig del no res.

Abans hem parat a Santa Rosa Tastil i on hem visitat un petit i encantador museu, amb pedres campana, petroglifs, minerals de coure (malaquita i atzurita), una mòmia i ple d’altres objectes de la zona.
Els petroglifs provenen de Tastil que va ser la ciutat precolombina més gran ubicada a l’actual territori argenti. A finals del segle XV s’estima que hi vivien més de 2.000 habitants. Passegem per entre les ruïnes on hi creixen uns grans cactus, els cardones. Degut a l’altitud costa caminar

Tornem quan ja es fa de nit contentes, cansades i felices

Salta la linda

Volem de Buenos Aires a Salta el 7 de novembre. Són 1.600 km que fem en una hora i mitja.
Un taxi ens deixa a l'Hotel Helena. És un hotel de tipus colonial amb un pati interior amb plantes molt ben cuidades, preciós.
Sortim de seguida a veure la ciutat i a contractar una excursió a San Antonio de los Cobres per l’endemà.

La ciutat de Salta va ser fundada el 16 d’abril de 1582 per l’espanyol Hernando de Lerma, complint ordres del Virrei del Perú, Francisco de Toledo, amb la finalitat de crear una escala en las comunicacions entre Lima y Buenos Aires. El nom és d’ origen indígena i se li diu també Salta la Linda. És una ciutat bonica, molt quadriculada i fàcil. Encara que bastant extensa no arriba al mig milió de persones.
La plaça principal és gran i maca. Té uns arbres immensos entre els que destaca un fals pebrer monumental.
Entrem a la catedral que te alguns tresors com ara un Crist enviat per un tal bisbe Victoria des de Espanya que va arribar el 1592 “por modo milagroso, flotando sobre las aguas, llegó al Callao desde donde fue traída a esta ciudad”
També hi ha exvots: ulls, pits, cors, pulmons...

Anem al mercat. Com que és dissabte està molt animat i concorregut. Veiem fruits, hortalisses (zapallo, una mena de carabassons rodons), blat de moro de totes les mides i colors imaginables i patates també de moltes menes. També venen bossetes de fulles de coca i uns paquetets deliciosos que són regals per la Pachamama o deesa Terra que contenen fulles de coca, diners (pocs), figuretes...


Es pot pujar a un segon pis on hi ha molts petits bars i restaurants, avui plens de gent molt índia, en famílies o parelles que han sortit a sopar fora. Això m’entristeix, el pensar en la separació entre els que no tenen diners i els que en tenim. Els murs invisibles. Però en realitat és molt agradable.
La província de Salta està al nord oest d’Argentina. Abans que hi arribessin els inques i desprès els espanyols hi vivien els humauaques i els diaguita –expressió quechua amb etimología aymara que vol dir "de la serra", imposada pels inques i divulgada desprès pels espanyols-un conjunt de pobles independents amb un idioma comú, el cacán.

Províncies del NOA o Nord Oest Argentí

Vidala tengo una copla

Sopant amb la H a Humahuaca, una noia preciosa canta amb una guitarra la cançó Vidala tengo una copla que ja coneixia i que m’encanta. La busco i trobo diverses versions. Em quedo amb aquesta per que va passant unes fotos iguals o semblants com les que veurem a la Quebrada de las Conchas, des de Salta a Cafayate. No arribarem a Córdoba, només a Tucumán i ho sento

(Vidala) Cinc minuts

Vidala tengo una copla, no me la vas a quitar.

Déjala que me acompañe, así conmigo andará.

Pa' cuando vuelva a mi pago,

entonces juntitos la hemos de cantar.

Junto al camino está caido, chumadito el Carnaval.

Cuando la tierra calienta gusto a algarroba me da

y me hace llorar la caja

de verme tan lejos la vidalitay.

Si le digo que sos fuego, te han de querer apagar

y en tu rescoldo caliente la ollita calentarán.

Pa' que no apaguen tus fuegos

tal vez algún pobre me ayude a soplar.

Es todo lo que me queda, si vuelto tal vez me dan,

Pa' cuando vuelva a mi pago,

entonces juntitos la hemos de cantar.

Vidala tengo una copla, no me la vas a quitar.

Tango

Anem al simposium internacional Encuentros etnográficos con niñ@s y adolescentes en contextos educativos, que te lloc a Buenos Aires el 5 i 6 de novembre. Al vespre del primer dia ens obsequien amb empanadas argentines, vi, i una sessió de tango

Clica sobre la foto per veure-la més gran

Montevideo

Arribem a Buenos Aires un vespre i l’endemà ja agafem un taxi per anar a Puerto Madero a prendre un vaixell per Montevideo, la capital d’Uruguai, travessant l’estuari amplíssim que es diu El Río de la Plata, format per la unió dels rius Paraná i Uruguay. L’estuari desemboca al Mar Argentino, que és com es diu aquí aquesta part de l’Atlàntic. Una hora de vaixell i dos de bus, i ja estem a Montevideo.

És una ciutat preciosa encara que va conèixer temps millors. Passegem per la zona vella i també per parts més modernes. No ens ho esperàvem: una explosió arquitectònica de diverses èpoques. I al mateix temps d’alguna manera sembla ancorada al passat. L’amabilitat i educació de la gent ens encanta

Avui és el 3 de novembre i hem llegit a El País un article de Rosa Montero que també és a l’Uruguai. Per ella aprenem la notícia que tots els nens tenen un petit ordinador d’aquells tan barats que va inventar Nicholas Negroponte. Ens preguntem si serà veritat, i si: pel carrer trobem nens, acompanyats de les seves mares, buscant espais wi fi per fer els deures. Quan estan a l’escola no hi ha problema. És la primera vegada que veig aquets ordinadors, són petits i semblen molt funcionals

L’endemà prenem cafè a un bar pastisseria molt antiga i agradable, El oro del Rhin, anem a una llibreria increïblement preciosa i ben assortida i visitem el Museu Torres García. Torres García va ser un escriptor, pintor, muralista i escultor d’origen català. Va anar a Catalunya on podem trobar diversos murals seus.
A mi em feia molta il·lusió visitar Montevideo, ja que un besavi meu, al que no vaig conèixer, Joan Vallmitjana i Trèmol –però si a la seva vídua, l’avia (besàvia) Pepita-, va arribar a aquesta ciutat desprès de la mort del seu pare, Lluís Vallmitjana i Roca, amb l’encàrrec de lliurar una herència a un tal Artigas “Deja y lega a su ahijado Don Luis Artigas y Calvet, hijo legítimo y natural de los consortes, ahora difuntos, Don Magín Artigas y Doña Margarita Calvet, residentes en Montevideo, quinientos duros o sean dos mil quinientas pesetas". Això pasava l’any 1886.
Dues dones prenen la fresca en aquesta primavera de novembre de 2009 de Montevideo i una d’elles sorbeix mate.