Ecografia

Vaig a fer-me una ecografia de caròtides: aquestes arteries tan importants que van de la aorta al cap i a la cara, una per cada costat. Fa uns dies que tinc un formigueig a la banda esquerra del coll i recordo que a la meva mare van haver d’operar-la d’un aneurisma de caròtida quan tenia més o menys la meva edat.
Em posen un gel que trobo fred però no és una sensació desagradable.
Mentre me la fan sento grans sorolls de líquids que passen a tota velocitat per grans canonades: la meva sang, les caròtides.
Torno a la sala d’espera que fa deu minuts havia ocupat tota sola i comprovo estupefacta que ara està totalment plena, fins al punt que crec que m’he equivocat. Però no, aquells gravats de plantes, l’heura, la fava, que ja havia vist, estan aquí. Un diari esportiu mal col·locat sobre la tauleta, ara el llegeix atentament una dona petita amb els cabells tenyits massa foscos i el llavi inferior inflat.
Espero el resultat. Si tinc alguna cosa a les caròtides és greu però es pot operar, i tindré un diagnòstic. Sinó, no sabré el que tinc: és greu? És només una mica molest però lleu?

El resultat diu: Exploració dins de la normalitat

Casablanca

La boira s’ha aixecat i el dia és lluminós i assolellat. Assegudes a l’autocar que ens porta des de l’Atlas Airport Hotel - pagat per Royal Air Marroc- a l’aeroport de Casablanca veiem el camp de color verd brillant entapissat per tot arreu de flors grogues, taronges i vermelles. És gener però ja és primavera. El xofer puja el volum de la música, una cançó marroquina preciosa. A l’arribada a la terminal dos, veiem la gent que entra i surt, amb gel·laves i sense, dones amb el cap tapat i altres descobert. Un instant de felicitat i pau que es sobreposa a la fatiga de la nit sense dormir. Sembla que la convivència entre tots els pobles podria ser possible.
Desprès, a l’avió que ens porta a Barcelona llegim els diaris i s’acaba el somni.

De tornada, recordant l'escola

Torno del curt viatge a Burkina Faso però encara no acabo d’estar aquí.

Han sigut tantes les coses vistes, sentides i pensades, és tan brutal la diferència que costa tornar.

Cada vegada em costa més.

Una escola a Sapouy, al sud de Ouagadougou. És provisional, però quan durarà aquesta provisionalitat? I encara gràcies que han fet això i els han enviat mestres.
Són quatre murs i un teulat de palla. Ens ensenyen les classes. Al costat fan el menjar per als que viuen massa lluny per anar a casa i tornar. Consisteix en cuscús de mill al que si afegeix espirulina seca (aixó és el que em va dir el director) per que tinguin una mica de proteïna.

Del onze al divuit de gener

Del onze al divuit de gener me’n vaig a Burkina Faso


Mentres tant Dones en Xarxa ha organitzat el I Beers & Blogs per a Noies/Dones. Si ets bloguera pren-te una cervesa i Dones en Xarxa et convida a un pica-pica! T’esperen el proper dijous 15 de gener, a las 19:30 a La CerveseraArtesana (c/ Sant Agustí, 14, Barcelona).

Dia dels reis

Fa molts anys.Passem el dia dels reis a la casa d’Altafulla, al costat de la platja del Canyadell.
Al setembre van operar a la Vera, desprès va haver-hi radioteràpia. És el primer dia que des de fa uns mesos, no diré que sóc feliç, però em sento momentàniament en pau hi harmonia. Dinem amb els meus pares i passegem per la petita i solitària cala vorejada als dos extrems pel roquer. Les onades trenquen, el mar és gris- blavós, és un dia curt d’hivern, però no fa massa fred. M’agradaria poder donar les gràcies a la meva mare per aquest dinar que avui recordo, un parèntesi dolç en una època trista.
Van haver-hi molts altres dinars de reis a la casa de Barcelona, amb el tortell, figureta i fava que no se per que acostumava a tocar-li a l’Àlex. Els anys van anar passant.

Començo l’any 2009 a Madrid

Començo l’any 2009 a Madrid on estic des del dia 29 de desembre amb els meus amics H, MR i P. El primer dia H s’aixeca a les 7 i MR a les 10. Entre aquests dos extrems intentarem trobar un lloc comú.
Caminem pels carrers i és el Madrid de sempre que feia temps que no veia. Volem visitar el monestir de les Carmelitas descalzas, cosa de tot punt impossible pel mètode emprat que consisteix en deixar entrar petits grupets de dos o tres persones mentre fora es forma una gran cua. Desprès surt la monja o una cosa semblant i anuncia que ja només podran entrar els primers seixanta. Ens passa al matí i ens torna a passar a la tarda.
Tenim la sort que davant, a la mateixa plaça, Plaza de San Martín, hi ha el que ens sembla un annex del Museu Thyssen i que és Fundación Caja Madrid. Entrem i veiem l’exposició !1914! La vanguardia y la gran guerra: Kirchner, Grosz, Valloton, Nolde, Dix i molts altres, alguns exaltant i altres denunciant la guerra. L’endemà, seguim a la Tyssen del Paseo del Prado l’altre meitat de l’exposició.
Vespre al Teatro Real, una obra-concert del compositor Janàcek. A la entrada petit “revuelo”. Hi ha la mare de Janàzek diu algú, cosa impossible ja que devia morir a finals del XIX. No era la mare del compositor sinó la mare de Janicek, el protagonista del relat, una actriu.
Perfecta d’ubicació la nostra pensió a la calle Fuencarral. Molt bé també La Casa Encendida i l’exposició sobre Sbovoda al Centro de Arte Fernando Fernán Gómez