Salta la linda

Volem de Buenos Aires a Salta el 7 de novembre. Són 1.600 km que fem en una hora i mitja.
Un taxi ens deixa a l'Hotel Helena. És un hotel de tipus colonial amb un pati interior amb plantes molt ben cuidades, preciós.
Sortim de seguida a veure la ciutat i a contractar una excursió a San Antonio de los Cobres per l’endemà.

La ciutat de Salta va ser fundada el 16 d’abril de 1582 per l’espanyol Hernando de Lerma, complint ordres del Virrei del Perú, Francisco de Toledo, amb la finalitat de crear una escala en las comunicacions entre Lima y Buenos Aires. El nom és d’ origen indígena i se li diu també Salta la Linda. És una ciutat bonica, molt quadriculada i fàcil. Encara que bastant extensa no arriba al mig milió de persones.
La plaça principal és gran i maca. Té uns arbres immensos entre els que destaca un fals pebrer monumental.
Entrem a la catedral que te alguns tresors com ara un Crist enviat per un tal bisbe Victoria des de Espanya que va arribar el 1592 “por modo milagroso, flotando sobre las aguas, llegó al Callao desde donde fue traída a esta ciudad”
També hi ha exvots: ulls, pits, cors, pulmons...

Anem al mercat. Com que és dissabte està molt animat i concorregut. Veiem fruits, hortalisses (zapallo, una mena de carabassons rodons), blat de moro de totes les mides i colors imaginables i patates també de moltes menes. També venen bossetes de fulles de coca i uns paquetets deliciosos que són regals per la Pachamama o deesa Terra que contenen fulles de coca, diners (pocs), figuretes...


Es pot pujar a un segon pis on hi ha molts petits bars i restaurants, avui plens de gent molt índia, en famílies o parelles que han sortit a sopar fora. Això m’entristeix, el pensar en la separació entre els que no tenen diners i els que en tenim. Els murs invisibles. Però en realitat és molt agradable.
La província de Salta està al nord oest d’Argentina. Abans que hi arribessin els inques i desprès els espanyols hi vivien els humauaques i els diaguita –expressió quechua amb etimología aymara que vol dir "de la serra", imposada pels inques i divulgada desprès pels espanyols-un conjunt de pobles independents amb un idioma comú, el cacán.

Províncies del NOA o Nord Oest Argentí

Vidala tengo una copla

Sopant amb la H a Humahuaca, una noia preciosa canta amb una guitarra la cançó Vidala tengo una copla que ja coneixia i que m’encanta. La busco i trobo diverses versions. Em quedo amb aquesta per que va passant unes fotos iguals o semblants com les que veurem a la Quebrada de las Conchas, des de Salta a Cafayate. No arribarem a Córdoba, només a Tucumán i ho sento

(Vidala) Cinc minuts

Vidala tengo una copla, no me la vas a quitar.

Déjala que me acompañe, así conmigo andará.

Pa' cuando vuelva a mi pago,

entonces juntitos la hemos de cantar.

Junto al camino está caido, chumadito el Carnaval.

Cuando la tierra calienta gusto a algarroba me da

y me hace llorar la caja

de verme tan lejos la vidalitay.

Si le digo que sos fuego, te han de querer apagar

y en tu rescoldo caliente la ollita calentarán.

Pa' que no apaguen tus fuegos

tal vez algún pobre me ayude a soplar.

Es todo lo que me queda, si vuelto tal vez me dan,

Pa' cuando vuelva a mi pago,

entonces juntitos la hemos de cantar.

Vidala tengo una copla, no me la vas a quitar.

Tango

Anem al simposium internacional Encuentros etnográficos con niñ@s y adolescentes en contextos educativos, que te lloc a Buenos Aires el 5 i 6 de novembre. Al vespre del primer dia ens obsequien amb empanadas argentines, vi, i una sessió de tango

Clica sobre la foto per veure-la més gran

Montevideo

Arribem a Buenos Aires un vespre i l’endemà ja agafem un taxi per anar a Puerto Madero a prendre un vaixell per Montevideo, la capital d’Uruguai, travessant l’estuari amplíssim que es diu El Río de la Plata, format per la unió dels rius Paraná i Uruguay. L’estuari desemboca al Mar Argentino, que és com es diu aquí aquesta part de l’Atlàntic. Una hora de vaixell i dos de bus, i ja estem a Montevideo.

És una ciutat preciosa encara que va conèixer temps millors. Passegem per la zona vella i també per parts més modernes. No ens ho esperàvem: una explosió arquitectònica de diverses èpoques. I al mateix temps d’alguna manera sembla ancorada al passat. L’amabilitat i educació de la gent ens encanta

Avui és el 3 de novembre i hem llegit a El País un article de Rosa Montero que també és a l’Uruguai. Per ella aprenem la notícia que tots els nens tenen un petit ordinador d’aquells tan barats que va inventar Nicholas Negroponte. Ens preguntem si serà veritat, i si: pel carrer trobem nens, acompanyats de les seves mares, buscant espais wi fi per fer els deures. Quan estan a l’escola no hi ha problema. És la primera vegada que veig aquets ordinadors, són petits i semblen molt funcionals

L’endemà prenem cafè a un bar pastisseria molt antiga i agradable, El oro del Rhin, anem a una llibreria increïblement preciosa i ben assortida i visitem el Museu Torres García. Torres García va ser un escriptor, pintor, muralista i escultor d’origen català. Va anar a Catalunya on podem trobar diversos murals seus.
A mi em feia molta il·lusió visitar Montevideo, ja que un besavi meu, al que no vaig conèixer, Joan Vallmitjana i Trèmol –però si a la seva vídua, l’avia (besàvia) Pepita-, va arribar a aquesta ciutat desprès de la mort del seu pare, Lluís Vallmitjana i Roca, amb l’encàrrec de lliurar una herència a un tal Artigas “Deja y lega a su ahijado Don Luis Artigas y Calvet, hijo legítimo y natural de los consortes, ahora difuntos, Don Magín Artigas y Doña Margarita Calvet, residentes en Montevideo, quinientos duros o sean dos mil quinientas pesetas". Això pasava l’any 1886.
Dues dones prenen la fresca en aquesta primavera de novembre de 2009 de Montevideo i una d’elles sorbeix mate.

Viatge, núvols

El dos de novembre agafo a Madrid l’avió d’Iberia amb destí Buenos Aires. Em toca finestra però no em molesta per que només hi ha un seient al meu costat, on va asseguda la meva amiga. O sigui són dos seients, un passadís, quatre seients, un passadís i dos seients.
Penso que veuré molts paisatges, com quan vaig veure els Alps nevats, les Illes Gregues, el Delta de l’Ebre, les Alpujarras o la costa atlàntica del Canadà.
Però no. Guanyem alçada i veiem tota l’estona un camp de núvols, molt a baix, per hores i hores. Però de cop a part del camp de núvols baixos comencen a veure’s núvols alts...tant que ens hi fiquem a dins...i volem a 12.000 metres.

Llavors, com era d’esperar ens fan cordar els cinturons i l’avió es mou.
Però ja arribem. Hem de retardar quatre hores els rellotges (cinc si hi anéssim en altres èpoques). I passem de tardor a primavera!

jocs d'aigua

Ens encanten els jocs daigua
Hem fet unes petites meduses per la banyera
I hem vist arcs de sant martí a l'aigua